“T'odio, amor meu”, va fer dir Dagoll Dagom, ja fa trenta anys, a Dorothy Parker. “T'odio, amor meu”, fa dir ara també l'actor i dramaturg Ramon Madaula (Sabadell, Vallès Occidental, 1962) a la fotògrafa o fotoperiodista substituta que interpreta l'actriu Mercè Martínez, i que protagonitza aquest duel de parella amb l'actor David Olivares, un personatge exmúsic d'instrument de trompa que ha deixat de formar part de l'OBC, les sigles de l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, per dedicar-se amb èxit mediàtic a les sessions com a coach o entrenador de desenvolupament personal.
La nova comèdia de Ramon Madaula —que de fet ja fa un any que ha girat per diferents escenaris abans d'entrar a Barcelona— explora aquesta vegada la recerca de la felicitat, si és que la felicitat existeix perquè l'obra ho posa en dubte. I ho fa amb un parell de personatges que mantenen un intens combat dialèctic, empresonats en les pròpies xacres personals i les pròpies contradiccions.
«El tigre» —una metàfora de l'amenaça interior que en qualsevol moment se't pot cruspir— és una peça de durada breu, uns vuitanta minuts, que manté en el seu rerefons una estructura molt de registre literari, amb pròleg i epíleg inclosos, i que conté en el seu interior un plantejament, un nus i un desenllaç que, com passa amb els relats de l'esmentada Dorothy Parker, aquest també podria ser un relat curt on tot s'hi exposa a través del diàleg entre els dos protagonistes.
La interpretació és essencial en un duet com aquest. I tant Mercè Martínez com David Olivares arrodoneixen la peça escrita per Ramon Madaula amb la seva capacitat discursiva i la seva capacitat camaleònica. L'actriu Mercè Martínez, equip fotogràfic a coll, mare de dues criatures i parella en crisi, desgrana el seu conflicte amb una mirada com si fos ampliada i aproximada a través del teleobjectiu. David Olivares, influencer a l'alça, petitburgès a desgana, parella en procés de trencament, exposa les seves teories sobre el control de les crisis, però incapaç d'autoaplicar-se el remei. Un tercer personatge, el tècnic de control, sense moure's de la seva cabina, intervé fugaçment en algun moment —director del tempo—amb el recurs de perfilar també una ficció carregada de realisme.
Hi ha un registre d'humor, sí, però d'humor reflexiu, en tot cas. Hi ha baixades i pujades d'ànim en els alts i baixos personals dels dos personatges. Els dos es despullen verbalment i es retraten exposadament —mai més ben dit tenint en compte que tot passa en una única sessió fotogràfica per a un reportatge del suplement d'un diari— i els dos s'allunyen i es retroben, s'odien i s'amoroseixen, a través de les contradiccions contra les quals lluiten.
«El tigre» és una comèdia que, en temps de fotografia digital, es consumeix per part dels espectadors amb la mateixa rapidesa que ho fan els clics motoritzats de les càmeres professionals. Clic, clic, clic, clic... Fins a aconseguir la foto finish, que ho revela tot ben revelat, com si el cercle vermell entapissat del centre de l'escenari fos com aquelles velles cubetes de revelatge de la cambra vermella analògica, que és com si fos la felicitat cobejada i poques vegades trobada, que també sovint fa un salt enrere del digital a l'analògic.
A la trama de Ramon Madaula no s'hi sent, però un s'imagina el bramar d'un so de trompa a la llunyania... Com si l'antic corn de cacera, origen de la recargolada trompa d'orquestra, volgués atrapar el tigre que dóna el títol a l'obra, malgrat que sigui el personatge absent de de la comèdia. (...)
