A veure si ens queda clar d’una vegada. La felicitat no te la regala ningú. Cal sortir a buscar-la .Cal saber guanyar-se la. I no cal ni dir que quedar-se a casa llepant-se les ferides de l’autocompassió quan has rebut una patacada ( o una darrera d’una altra) és el pitjor que pots fer. Però si et poses les piles , si t’esforces una mica, si aprens a trobar sempre allò positiu on no veies altra cosa que allò negatiu, no dubtis que podràs arribar a gaudir plenament de la felicitat. I sabràs defensar-la amb ungles i dents, enfront les dents i les ungles del tigre devorador que tothom porta dins, i que està esperant qualsevol oportunitat per tornar a clavar les seves urpes. Això sí: és possible que tu solet o tu soleta, no te n’acabis de sortir. Però per sort, tenim aquestes persones que , partint de la seva pròpia experiència personal, de la seva pròpia recerca de la felicitat i dels propis riscos que van córrer quan van deixar plantades les seguretats que no els hi proporcionaven felicitat, s’han convertit en celebritats especialitzades en el desenvolupament personal.
I per si de cas us han entrat ganes de començar a rebre ja consells d’una d’aquestes persones que no paren d’orientar-nos des dels seus llibres, les seves xarrades o els seus canals de YouTube, però no sabeu a quina porta trucar , Ramon Madaula us ho posa fàcil: a la primera escena de la seva comèdia “El tigre” tindreu l’ocasió de conèixer un magnífic representant del gremi; un d’aquets grans tutors del desenvolupament personal ( si us plau, no li digueu “coach”, la paraula no va amb ell) que , aquí on el veieu ,s’ hagués pogut passar la vida tocant la trompa i cobrant un bon sou com a membre de l’OBC sense més problemes . Però que un bon dia va veure clar que darrera d’aquest gran instrument ( tan gran, que als concerts ni se’l veia a ell tocar darrera seu) , estava deixant perdre el tren de la felicitat de debò. I aquí el teniu ara, transmeten felicitat a dojo, i a punt de ser portada a un important magazine que pot acabar de projectar definitivament la seva imatge. Això, sempre i quan la fotògrafa que ha vingut a fer-li el reportatge fotogràfic sàpiga com capturar aquesta imatge, i no es deixi portar per la negativitat total amb la qual s’ha presentat a la sessió .Decididament, avui ella té un molt mal dia. Però, decididament també , els mals dies sembla que formen part de la seva rutina diària.
En aquesta últims temps, Madaula s’ha dedicat a passar-li revista a grans figures històriques , i donar-li la paraula a Buffalo Bill, Jaume I El Conqueridor i els germans Bonaparte, personatges ben famosos que potser tampoc no van gaudir d’una felicitat a l’altura de la seva fama. Però diria que amb aquesta no tan nova comèdia que s’estrena ara a Barcelona després d’haver donat ja unes quantes voltes per Catalunya, Madaula es troba més aviat més a prop que mai d’aquella primera obra seva estrenada entre nosaltres que continua trobant-se alhora entre les millors que ha escrit. No sé si és també perquè ens trobem en mode investidures fallides o no fallides, però la trobada entre aquest especialista en la felicitat i aquesta especialista en sentir-se sempre infeliç, m’ha fet pensar en la trobada entre el jove polític que acaba de ser elegit President i que té por d’enfonsar el seu discurs d’investidura per culpa d’un maleït tic i el psiquiatra que ha d’intentar evitar la catàstrofe; la trobada que ens proposava “L’electe”. També allà , quedaven ben a la vista les fragilitats que aquí es presenten revestides, d’una banda, de positivitat encobridora, i, de l’altra, d’emprenyamenta perpètuament negativa. I per cert que entre aquestes dues posicions, Madaula introdueix també la puntual presència del tècnic de sala que, mentre puja i baixa la llum a requeriment dels dos protagonistes de la sessió fotogràfica, intenta introduir alhora una mena de punt d’equilibri. És possible equilibrar, punts de vista vitals tan oposats?
Diu Madaula al text de presentació de l’espectacle ( i “si non è vero, è ben trovato”) que ell mateix és força addicte a les xarrades motivacionals que es troben per YouTube. I potser ‘per això mateix, ha escrit una força notable comèdia que en té molt de cura preventiva contra els paradisos de tota mena que ens venen els profetes del benestar permanent. Hàbilment , Madaula defuig la possibilitat de caure en la caricatura grotesca pròpia del guru que s’ho té massa cregut. I construeix un personatge que no resulta ridícul ni quan cau al llindar de la ridiculesa, de la mateixa manera que la fotògrafa que amb el seu objectiu pot ajudar a fer-lo assolir la glòria o condemnar-lo a fer-lo caure per sempre més del seu pedestal ,no arriba a semblar mai ridículament patètica, malgrat bordejar sovint el patetisme. Els dards (suaument) enverinats de Madaula no s’adrecen envers ells, al cap i a la fi tan víctimes de les circumstàncies com podem ser-ho qualsevol de nosaltres .Els suaus dards de l’autor enfilen més aviat cap a aquesta tendència generalitzada a voler convertir en fracàs tota existència que no s’apropi a l’ideal de felicitat que ens volen ( i sovint, aconsegueixen ) vendre des dels YouTubers amb centenars de milers de visites, fins als i les influencers amb ampli seguiment mediàtic, des dels apòstols dels llibres d’autoajuda , fins als aplicats deixebles seus que (de vegades fins i tot adoptant la forma de benintencionats amics o familiars) ens intenten convèncer que cal marcar-se la felicitat com a objectiu ...condemnant-nos potser així a viure en l’angoixa permanent de no poder/ saber/voler apropar-nos a allò que ens feria sentir persones veritablement realitzades. Doncs, si la felicitat ha esdevingut un producte de consum, perquè no hauria de ser-ho alhora allò que es presenta com el seu contrari? Aquesta possibilitat queda també apuntada , quan finalitza la representació d’una sòlida comèdia que, en qualsevol cas, per damunt de tot és una sòlida demostració (una més) de les excel·lents aptituds interpretatives del duet protagonista format per Mercè Martínez i David Olivares: quan hi ha química, fins i tot te’n pots oblidar de la felicitat. I quan te n’oblides de l’obligació de ser feliç , fins i tot pots arribar a reconèixer que ara sí, et sents una mica feliç: això, també ens ho vol transmetre Madaula.
