Elektra

informació obra



Direcció:
Patrice Chéreau (✝ 2013), Vincent Huguet (de la reposició)
Escenografia:
Richard Peduzzi
Vestuari:
Caroline de Vivaise
Il·luminació:
Dominique Bruguière
Producció:
Gran Teatre del Liceu, Teatro alla Scala, Metropolitan Opera House, Festival d’Aix-en-Provence, Staatsoper Unter den Linden, Finnish National Opera
Intèrprets:
Waltraud Meier, Evelyn Herlitzius, Adrianne Pieczonka, Thomas Randle, Alan Held, Franz Mazura, Renate Behle, Florian Hoffmann, Bonita Hyman, Andrea Hill, Silvia Hablowetz, Marie-Eve Munger, Roberta Alexander
Músics:
Orquestra Simfònica Gran Teatre del Liceu, Cor del Gran Teatre del Liceu, Orquestra Gran Teatre del Liceu, Cor del Gran Teatre del Liceu
Sinopsi:

Micenes, Grècia. Elektra i Chrysothemis són les filles de la reina Klytämnestra, que ha mort el seu marit amb la complicitat d’Aegisth, el seu amant. Les filles planegen venjar-se’n, però abans de poder fer-ho arriba el tercer fill, Orest, que tots creien mort. Quan aquest s’assabenta dels fets, assassina la mare i l’amant. Elektra, després d’una intensa dansa triomfal, cau morta.

Intensa obra de contrastos musicals en la qual Strauss plasma l’horror de la tragèdia de Sòfocles.

La famosa darrera producció del gran i polifacètic director de cinema i teatre Patrice Chéreau transcorre en un temps inde nit i per la de manera magistral els caràcters i la vessant humana que hi ha darrere la tragèdia d’Elektra.

Crítica: Elektra

12/12/2016

Chéreau transforma l'obsessiva set de venjança d'Elektra en una magistral lliçó d'òpera amb màxima intensitat teatral

per Ramon Oliver

I, després de la seva darrera dansa macabra ( la dansa de qui celebra al llindar de l’èxtasi l’assassinat de la mare assassina), Elektra cau al terra enfonsada. Així està escrit al magnífic llibret –una peça literària ben digna de l’extraordinària música a la qual li posa paraules- signat per Hugo von Hofmannsthal. I sense cap mena de dubte, aquesta caiguda final no pot ser altra cosa que la mort. Una mort que cada director d’escena pot interpretar lliurament al seu gust: si busqueu per youtube muntatges recents de l’obra, trobareu a Elektra enredada entre unes cordes letals, o caiguda en el fang d’una pluja perpetua, o llançant-se a les flames que la devoraven el darrer cop que va visitar el Liceu, l’any 2008. Però a la magistral versió de l’obra que Patrice Chéreau va estrenar al Festival d’Aix-en-Provence el juliol de 2013 – tot just tres mesos abans de la seva pròpia mort- i que ara el Liceu recupera pràcticament amb la totalitat del seu repartiment original per tal d’oferir-nos un d’aquelles propostes  destinades a formar part de la millor història d’aquest teatre, Elektra resta viva mentre baixa el teló que posa punt i final a la tragèdia. Exhausta, asseguda sense esma per tornar a aixecar-se potser mai més, amb la mirada adreçada al buit. Però aparentment viva. I és que com Chéreau compren molt bé, a Elektra no cal matar-la, perquè la seva vida ja no és altra cosa que mort des del mateix moment que la mare s’ha convertit en cadàver . És a dir, des del mateix moment en què el seu únic desig absolut i obsessiu –un desig tan radical que no deixa cap mena d’esquerda per a que altres desitjos es facin lloc- s’ha transformat en una realitat anihiladora i auto destructiva.

Això és , l’Elektra de Strauss i Hofmannsthal: la representació d’un obsessiu desig de venjança que xucla tota altra mena de desig. Per a Chrysothemis, la germana d’Elektra, la venjança és essencialment un just  acte d’alliberació tampoc del tot imprescindible: si per seguir vivint, si per poder estimar i poder ser mare, calgués oblidar-se d’ella, ho faria. Però per a Elektra, ho és absolutament tot; no hi ha res més , més enllà d’aquest acte. De fet, quan Elektra rep la noticia de la (falsa) mort del germà Orest, no es lamenta pas per la pèrdua de l’ésser estimat absent des de fa tant de temps, si no per la pèrdua de l’instrument de venjança: ara caldrà que ella s’espavili soleta, si tenim en compte que la germana no està per la labor com ho hauria d’estar.

Chéreau, cal recordar-ho, va revolucionar el panorama de la posada en escena operística amb l’estrena fa ara quaranta anys a Bayreuth  del seu muntatge de la monumental Tetralogia wagneriana “L’anell del nibelung”. I aquell espectacle encara ara no superat i l’influencia del qual resulta visible en gairebé qualsevol muntatge posterior de l’obra dels que s’han estrenat des  de llavors ( inclosa l’excel·lent versió oferta per Robert Carsen al mateix Liceu) , va venir a capgirar en molts sentits el concepte del que suposa abordar una òpera amb una visió  plenament teatral. Sense la gosadia demostrada llavors per Chéreau ( la gosadia de qui amb poc més de trenta anys es fica al temple per excel·lència del culte wagnerià i desafia les lleis de la tradició, tot recordant de pas que el mateix Wagner proclamava que l’òpera ha de ser sempre un acte plenament teatral) , bona part dels grans muntatges agosarats que han modificat la nostra visió del món de l’òpera, probablement no haguessin existit. I cal estar a l’aguait, perquè a la que et descuides, els fantasmes del vell immobilisme líric es tornen a fer de seguida els amos de l’escenari.

Tornem a aquella mítica Tetralogia: si busqueu l’edició videogràfica de l’obra ( quelcom no ja recomanable, si no més aviat imprescindible) , us trobareu una escenografia del mestre Richard Peduzzi que, en molts sentits, ve a connectar també amb el rigorós i esplèndid pati palatí que el mateix Peduzzi va dissenyar per aquest darrer muntatge de Chéreau. Resulta gairebé commovedor, comprovar  com aquest pati tan auster com colossal que en té també quelcom de buit escenari teatral ( fixeu-vos en la porta d’entrada al palau) connecta visualment amb el decadent Valhalla al llindar de la destrucció del darrer lliurament de la Tetralogia. De la mateixa manera que l’estructura mòbil – l’únic ‘efecte” escenogràfic de tota la representació- en la que jeu el cadàver de Klitàmnestra, evoca els mòduls mòbils que s’ensorraven i emergien al memorable “Hamlet” de Chéreau. I no pas per casualitat, sinó perquè el director tenia tota l’estona molt present el vincle que uneix Hamlet amb Elektra, tots dos condemnats a portar a terme la venjança que reclama el cos del pare assassinat, encara que tots dos , enfrontats a aquest acte des de perspectives diferents.

Dit això, no cal ni dir que el nivell d’exigència actoral  que Chéreau els hi reclama als seus intèrprets, està a l’alçada del nivell d’exigència vocal que els hi reclama  la hipnòtica, terrible i sensacional partitura de Richard Strauss. I aquí és on toca proclamar que l’Elektra d’ Evelyn Herlitzius resulta  senzillament aclaparadora . Ficada dins un repartiment de molt alt nivell, i acompanyada per una orquestra que sota la batuta de  Josep Pons assoleix una força més que notable ,l’Elektra d’Evelyn -la seva portentosa veu, però també el seu cos lliurat a una coreografia sinistra , la seva gestualitat extrema i la seva mirada esgarrifosa - et deixa senzillament petrificat. Ella, representa el cim d’una vetllada que hauria de suposar també tot un repte: quan les coses es fan així de bé  el que cal es marcar-se el desafiament d’intentar seguir programant propostes capaces de provocar una similar commoció artística.