Una nit de les que passaran a la història del Liceu. El públic es va posar dempeus com impulsat per la seva ressort quan, després de gairebé dues hores ininterrompudes de tensió i desgast, Evelyn Herlitzius va sortir a rebre els aplaudiments per la seva impressionant 'Elektra'. L'heroïna del muntatge de l'òpera de Richard Strauss, que el desaparegut Patrice Chéreau ha deixat com a testament del seu art inigualable, va ser aclamada: "Brava, brava". Adrianne Pieczonca i Waltraud Meier, les altres integrants del trio de dones de la tragèdia, i la resta del 'cast' van ser també aplaudits, així com Josep Pons per la seva brillant direcció musical.
Va ser una gran vetllada d'òpera però també de gran teatre. La coproducció, estrenada el 2013 a Aix-En-Provence, ha arribat al coliseu de la Rambla mantenint l'excel·lència del cohesionat equip inicial, exceptuant l'imponent Alan Held, que aquí encarna Orestes. La major responsabilitat requeia per això en el treball de Pons, expert en la música de Strauss però que debutava en la direcció d'aquesta bella i complexa obra que necessita d'ajustos molt precisos en la sonoritat d'una orquestra desbordada d'elements, 87, que a penes cabien en el fossat. En una partitura de tantes inflexions, amb moments de violència extrema i altres d'intens lirisme, la formació va respondre amb un so net i homogeni i el director va ser molt curós equilibrant els volums perquè s'acoblessin amb la tessitura vocal d'un repartiment de luxe.
En una òpera sobre l'obra de Sòfocles composta a partir del text psicoanalític d'Hugo von Homennsthal, aconseguir un traç dramatúrgic que l'apropi al públic d'avui era fonamental. Això és el que va fer Chéreau, amb una posada en escena de línies senzilles que situa l'acció en un auster pati presidit per una espècie d'absis romànic. En aquest espai presenta la tragèdia com una història de família, en la qual hi ha enfrontament però també amor. La composició dels personatges fins al més mínim detall, expressant amb claredat emocions i contradiccions, ajuda a compondre una història en la qual resplendeix la cara més humana del mite.
L'espectador se sent atrapat per l'atmosfera del relat, a partir d'e seqüència inicial sense música en què les servidores escombren l'escenari creant un clímax propici per al que vindrà després. Herlitzius desplega el millor dels seus recursos arribant en plenitud al final del seu esgotador rol amb aquesta magistral dansa executada abans de morir. El seu és no només un gran treball interpretatiu sinó també físic. És difícil pensar en una intèrpret que sigui capaç de controlar millor els matisos d'una canviant vocalitat i, alhora, dramatitzar com ella ho fa.
Hi ha moments inesborrables de la seva actuació com el de l'escena del reconeixement del seu germà Orestes, qui finalment apareix per venjar l'assassinat del seu pare Agamenon, o les de la relació amor-odi amb la seva mare, Klytämnestra (executora de la mort del rei al costat del seu amant Egist), encarnada per una supèrbi Meier en el seu paper de dona que intenta fugir dels fantasmes de la regicidi. També impacta el contrast amb la seva germana Chrysotemis (impactant i emotiva Pieczonca) que prioritza els seus interessos de formar una família sobre els de la venjança. Tots estan bé en aquesta inoblidable funció. I és que a 'Elektra' li va bé Chéreau.
