Elhombrevisible

informació obra



Companyia:
Loscorderos.sc
Autor:
David Climent (idea), textos de Fernando Pessoa, Oliverio Girondo
Dramatúrgia:
David Climent
Intèrprets:
David Climent
Direcció:
David Climent, Pablo Molinero
Escenografia:
Oscar de Paz
Il·luminació:
Oscar de Paz
So:
Pablo Rega
Producció:
Loscorderos.sc
Sinopsi:

Monòleg de teatre físic a partir de poemes de Fernando Pessoa i Oliverio Griondo, amb una contundent interpretació emocional, física i enèrgica.

Va haver-hi un temps on creia de veritat tot allò què deia. Però un dia va deixar de veure tan clarament. No va voler donar-li massa importància, doncs pensava que allò era temporal. I així se li anava passant el temps. Fins que va intentar recordar i va adonar-se que ja no recordava res. Potser era el moment d'intentar redescobrir el seu camí, es va comprar un mapa i una brúixola, va prendre seient a la seva butaca de pensar i va emprendre el camí cap als principis que retornen.

Crítica: Elhombrevisible

16/06/2014

Metàfora de la postració

per Joaquim Armengol

Metàfora de la postració 

Amb els espectacles de loscorderos un no sap mai ben bé on agafar-se perquè les seves posades en escena escapen sovint a la convenció raonable, com tot intent de retenir un rabeig d’aigua a les mans. En queda, però, la humitat impregnada, el color brillant, l’emoció, l’estímul procaç, l’admiració profunda i l’interrogant. Sempre l’interrogant. Aquest impacte subtil que ho qüestiona tot és importantíssim pel que fa al teatre d’investigació perquè el missatge -si n’hi ha-, l’acaba posant forçosament un mateix. A l’abric d’aquest ocultament expedit coartem la temptació a qualsevol veritat rutinària que puguem consentir. I no obstant, palpita entre els replecs físics dels seus espectacles intenses intuïcions, espurnes lacerants d’alguna veritat insondable. A mi, això, em desconcerta profundament, m’encalça. No crec que es pugui demanar més a nivell de risc teatral, en tot cas sumar-hi la bella factura i la manera intensa de desvetllar l’espectador cap a un vertader interès. Per això no m’estranya gens que loscorderos tinguin ramats d’incondicionals devots. Com empal·lideix el teatre convencional en comparació.

A elhombre Visible, aquest David atordit d’ell mateix i exclòs del món exterior, esporuguit i obsessiu, malaltís, no defuig la mirada que el jutja. Al contrari, exposa el seu món interior de soledat infinita i de soliloqui patològic. Aquest refugi de totes les pors, inventat, no és altre que l’imaginari d’un mateix. En realitat, és aquell viatge interior al qual sovint renunciem per por de caure en la bogeria i el patetisme, mentre anem amagant, sota algunes capes d’aire inútil, la veritat amarga del que som. I què som? Som petits monstres humans, generalment inofensius i ridículs, morts de por, que fem el que podem per sobreviure’ns a nosaltres mateixos i als altres. Però a diferència d’aquest hombre Visible nosaltres sortim a entomar la llum del sol i ens deixem impregnar per la seva reconfortant energia; mentre que aquest ésser desolador, tan visible a les fosques i tant lluny del sol, n’és incapaç. No és un drama pertorbador l’enfrontament personal contra aquesta morbositat tan física i crua? No representa la història menuda d’aquest postrat endèmic l’esquerda del nostre propi enteniment?