Elisabeth gets her way

Dansa

informació obra


Coreografia:
Jan Martens
Sinopsi:

Jan Martens se submergeix en l’univers d’una de les clavecinistes més importants del món, Elisabeth Chojnacka, que va morir l’any 2017. Aquest solo protagonitzat pel mateix Martens és un retrat dansat amb una selecció de la música que Chojnacka va enregistrar al llarg dels seus cinquanta anys de carrera, des de Nyman fins a Montague i Ligeti, tota interpretada per ella mateixa. L’objectiu és que la dansa es mantingui fidel a unes partitures sovint complexes, així que Martens “toca” el seu cos de la mateixa manera que Chojnacka tocava el clavicèmbal.

El coreògraf i ballarí belga Jan Martens creu que qualsevol cos té alguna cosa a dir. Amb cada nova peça intenta redibuixar la relació entre públic i intèrpret. Martens és artista associat de deSingel a Anvers (Bèlgica) i té la seva pròpia productora i plataforma coreogràfica GRIP, fundada juntament amb la gestora Klaartje Oerlemans.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Elisabeth gets her way

21/10/2024

Tu, Jan Martens. Jo Élisabeth Chojnacka

per Jordi Bordes

El coreògraf Jan Martens balla la personalitat de Élisabeth Chojnacka (Varsòvia, 1939 - París, 2017) al clavecí. Com si fos un metrònom, Martens adapta el ritme de cames, braços i tors a la velocitat de la partitura. El ballarí va descobrir la intèrpret polonesa durant el confinament. Va tenir temps per indagar en la diversitat de peces que havia interpretat. Moltes d'elles, compostes per coetanis, expressament. La clavecinista imposava amb la seva presència i personalitat. No en tenia prou en tocar les obres escrites d'època, d'un instrument que es remunta a abans de l'aparició del piano. Entenia que la versatilitat de l'instrument tenia cabuda al món contemporani. Bona part de les peces triades tenen un cert ressò a Carles Santos. Perquè, a part de les tecles, la interpretació admetia cops percutius, estibar de les cordes directament, o fer-les ressonar amb un arc, com si fos un violí. Una música que experimentava trencant codis, cap a una certa abstracció psicològica, que també coincidia amb la dansa contemporània.

Martens alterna composicions en què té pràcticament els peus fixats a terra i amb un cos a la penombra, amb els que balla entorn d'una llum central un tango (fins a superar-me els marges). O els creua en diagonal, rodolant amb el cos nu (i experimentant amb el soroll de la ventosa entre linòleum i pell suada) o saltant com una daina prudent.La peça intercala cites de l'autora o valoracions d'excompanyss d'escena, sovint sense imatge. Genera una tensió interessant, una mena d'aura sobre el rostre d'una artista majoritàriament desconeguda arreu (a excepció de França, pel que es pot intuir). Els testimonis defineixen el seu físic, la manera de o, fins i tot, la seva actitud vital. En les transicions finals es donarà l'opció a confirmar les primeres apreciacions, sigui recollint cites d'entrevistes i, finalment, gaudint de la presència d'ella amb les mans al clavecí. Un equilibri intel·ligent, perfecte. Que intueix l'enamorament de Martens cap a l'artista.

La peça ha tingut una conseqüència, Voice noise, que també s'ha vist aquests dies, puntualment, al Mercat de les Flors. Martens se suma a la manera de posicionar-se de Chojnacka davant la vida, d'aconseguir-la traspassar el so al moviment. La comprèn. Per això, s'escau tan bé el joc de parau:es: Tu, Jan Martens, "tu, ja m'entens" que li respondria la clavecinista.