Em deixeu que comenci explicant-vos un conte? Doncs, aquí el teniu:
Una dona té que passar sempre que va al seu lloc de treball o torna d’ell per un jardí, darrera la reixa del qual es troba també sempre un gos enfurismat que borda amb ràbia, tot donant-li impetuoses empentes a la reixa. La dona intenta mostrar indiferència. Però sap que el gos capta per complert la seva por com no podria fer-ho cap esser humà. Finalment, un dia la dona decideix trucar a la porta de la casa, per tal de demanar li als propietaris que la deixin apropar-se a l’animal : potser així es crearà un vincle capaç de trencar la seva amenaçant conducta. Però el matrimoni gran amb el qual es troba es nega per complert a oferir-li aquest contacte, i la treu de la casa amb males maneres. La dona se n’adona de fins a quin punt les solitàries pors d’aquesta parella necessiten amagar-se darrera els lladrucs salvatges de la bèstia, i han creat una mena de simbiosi amb ells . I mentre mirant de nou el gos deixa anar “un dia et ben fotré!”, emprèn novament el camí diari, ben segura que, tard o d’hora , serà la bèstia qui assoleixi el seu objectiu i tombi la reixa al seu pas.
Aquest relat maldestrament resumit i inclòs al memorable espectacle del qual toca ara parlar, és un dels “Set contes morals” que J. M. Coetzee va publicar el 2018, i que constitueixen la darrera aparició literària d’Elizabeth Costello, un personatge que el Premi Nobel sud-africà ha convertit en una mena d’alter ego seu, des que, el 1997, el va presentar en societat en unes conferències impartides a La universitat de Princenton. I si tenim en compte que aquelles conferències portaven com a títol “Els filòsofs i els animals” i “Els poetes i els animals” , i que dos anys més tard, les va publicar a un volum titulat “La vida dels animals”, ja queda clar fins a quin punt les bestioles de tota mena ( des dels més molestos insectes , fins els pollets que no arribaran a fer-se mai pollastres, tot passat pels ratpenats o el ximpanzé a qui Kafka fa pronunciar el seu famós “Informe per a una acadèmia”) han estat des de sempre motiu de reflexió i de preocupació per aquesta fictícia escriptora cèlebre a tot el món que, al llarg d’un quart de segle, ha fet constants aparicions a la literatura de Coetzee. I que, alhora, s’ha fet també seva el no menys cèlebre però gens fictici director escènic polonès Krzysztof Warlikowski. Fins ara, havia ja sortit a tres espectacles aliens en principi a l’obra de Coetzee. I quan va parlar al Parlament Europeu com a president del jurat que atorga el Premi de Literatura de la Unió Europea, no va dubtar en iniciar el seu discurs afirmant “he de confessar que avui , davant vostre, em sento com Elizabeth Costello”. Era doncs gairebé inevitable que aquest gran creador fins ara inèdit als nostres escenaris , i crescut a l’ombra de personalitats escèniques tan rellevants com ara ho són les de Krystian Lupa o Peter Brook, li atorgués d’una vegada a la Costello tot el protagonisme que es mereix dedicant-li un espectacle al complert . Cosa que fa en aquest magnífic muntatge en què i a banda del material extret de la novel·la “Elizabeth Costello”, hi caben alhora fragments extrets de totes les altres aparicions literàries d’una escriptora que, l’any 1999 (l’any del primer llibre publicat) ja es presentava com una dona que s’estava fent gran. I que , als “Set contes morals” s’enfronta ja a moments d’oberta decadència física ; els episodis situats per terres espanyoles d’aquest conjunt de relats resulten en aquest sentit demolidors. I d’aquests episodis està extreta precisament la punyent i impressionant última escena del muntatge, aquella en la qual la darrera encarnació de Costello ( Warlikowski utilitza fins a sis intèrprets amb edats i cossos diferents a l’hora de donar-li vida al personatge) li fa una intempestiva trucada telemàtica al fill que viu en un altre continent, abans d’entrar en un túnel metafòric que ja sabem cap a on condueix, i regalar-nos un primer pla d’aquells que et deixen sacsejat a al butaca. I ja que ha sortit a col·lació aquest memorable primer pla, potser és el moment d’assenyalar l’extraordinària utilització que l’espectacle fa dels seus imponents recursos videogràfics . Acostumats com estem a l´ús ( i de vegades, abús) constant d’imatges videogràfiques que et mostren en paral·lel i des de la virtualitat allò que també estàs veient en directe, resulta reconfortant trobar-te davant d’una proposta que ,defugint el to rutinari en el qual poden acabar caient aquestes coses , sap encara com extreure d’elles efectes sorprenents i captivadors que compleixen una funció veritablement complementaria .
Però tornem ara a aquell gos del qual els seus amos semblen servir-se per posar-se a bordar ells mateixos .Podem o no podem les persones, des de la nostra pròpia subjectivitat, ficar-nos en el cap d’un animal i intentar capturar quelcom de la seva subjectivitat? El més gran èxit de la Costello ha estat escriure una novel·la protagonitzada per Molly Bloom, aquell excepcional personatge creat per Joyce al seu “Ulysses”.¿ Com és possible que ,com ha fet la mateixa Costello que fa la pregunta, siguem capaços de ficar-nos al cap d’un personatge inexistent, d’imaginar-nos allò quer no sabem d’ell i intuir allò que no ens explica i d’acabar recreant-lo escrivint a partir seu una altra obra de ficció ( o muntant un espectacle teatral) i en canvi, siguem incapaços d’introduir-nos en la subjectivitat d’un animal? Com és possible que situem el dolor que pateixen les bèsties en una categoria diametralment diferent a aquella en la qual situem el dolor patit pels humans? El fet que nosaltres tinguem (encara que de vegades la neguem ) plena consciencia de la mort i que donem per fet que els animals viuen ficats en una mena d’alegre inconsciència sobre el tema, implica donar per fet que, tal i com han arribat a dir il·lustres filòsofs ( la Costello ha fet un recull de les bestieses sobre les bestioles que han deixat per escrit) els animals no són en el fons altra cosa que una mena de més o menys graciosos objectes mecànics als quals, això sí, no cal donar corda ni posar bateria? Quelcom que, ja posats, ens porta cap a l’escena amb la qual Warlikowski ha decidit iniciar el seu espectacle: una escena en la qual qui ens parla és AnnLee, una creació digital no especialment sofisticada (tal i com ens explica ella mateixa, va ser creada amb un pressupost tirant a justet) que , per no tenir, no té ni veu pròpia. Què fem , davant totes les AnnLee que ens van sortint al pas, davant tots els avatar que la intel·ligència artificial fa proliferar cos si res? La Costello no parla d’ells. Però el pròleg de Warlikowski crea un nou link al voltant de la consciencia i la subjectivitat que sí connecta del tot amb les preocupacions de la Costello.
Cal afegir que mentre l’Elizabeth es/ens fa aquesta mena de preguntes que sovint agafen ja la forma d’afirmacions, deixa anar també de tant en tant idees agosarades que desperten intensa polèmica. La més agosarada de totes, aquella amb la qual compara l’holocaust amb les matances diàries d’animals destinats al consum alimentari que tenen lloc a uns escorxadors que ella voldria construir amb parets de vidre, per a que tothom fos conscient de l’horror que té lloc al seu interior. I malgrat tot , els discursos , les conferencies o les intervencions puntuals que la Costello ens va oferint al llarg de gairebé quatre hores , resten ben lluny de presentar-se com un simple al·legat animalista pronunciat per una activista vegana. Tan Coetzee com Warlikowski, no dubten en mostrar-nos les matisades contradiccions i els canvis de postura que va adoptant en moments diferents de la seva existència un personatge que sovint se’ns presenta en companya del fill (el seu acompanyant més habitual) , de la filla , d’una nora que no pot veure-la ni en pintura i dels seus nets. I val a dir que als textos de Coetzee, es remarca molt més que a l’escenari allò que observant el seu tarannà ja es pot intuir: la gran escriptora, ha estat sempre una mare ben difícil. És precisament al llarg d’una reunió familiar amb motiu del seu aniversari ( un conte moral situat al segon acte del muntatge) ,quan la Costello es presenta lluint una nova imatge ridículament tenyida i vestida que li serveix per expressar el seu desig de ser, encara que sigui per un breu moment, de nou desitjada... o si més no, de nou mirada amb ulls interessats. Quelcom que la porta a explicar-li als nets un terrible conte sobre el desig dels cossos marcats per la mancança ,la ferida o la vellesa ; un altre dels moments gloriosos de l’espectacle. Un espectacle que en va ple a vesar de llargues conferències en les quals, animals a banda, s’acaba parlant també sempre del bé , del mal, de la banalitat del mal ( tot i no sortir a l’espectacle , als “Set contes morals” hi apareix també un escrit de Costello centrat en Martin Heidegger, mestre i amant de la jove Hannah Arendt) , de la creació artística , de l’envelliment, de la mort i de la memòria i/o ràpida desmemòria que deixa al seu pas la fugacitat de la vida. Resulta aclaparador en aquest sentit el moment en el qual Costello recorda el breu pas per l’existència dels pollets que viatgen en cinta transportadora cap a la trituradora perquè el seu cos viu no resulta útil. Elizabeth ens diu llavors que només ella , i potser Déu cas que Déu existeixi, preserven el record d’aquesta existència que com qui diu va durar allò que dura un sospir : quan ella no hi sigui, aquests pollets s’hauran extingit per complert en tots els sentits (tret que Déu existeix, és clar). I el talent de Warlikowski, sap com fer-te arribar paraules tan carregades de densitat i intensitat com aquestes , mitjançant una proposta escènica en la qual les de vegades difícils dimensions de la Sala Gran del TNC llueixen com només saben fer-ho en les grans ocasions, mostrant-se en tota la seva amplitud i creant gràcies a ella espais escènics i il·lusions visuals hipnòtiques. Fica-hi en un espai així una companyia tan potent com la que interpreta l’espectacle, i ja tens assegurada una vetllada teatral de primer ordre.
