Qui avisa no és traïdor. I el director i dramaturg polonès Krzysztof Warlikowski (Szczecin, Polònia, 1962), fundador del Nowy Teatr de Varsòvia, —que debuta a Catalunya amb aquesta obra— posa els espectadors en guàrdia des del primer moment en aquesta adaptació de l'obra de l'escriptor australià d'origen sud-africà, John Maxwell Coetzee (Ciutat del Cap, Sud-àfrica, 1940) quan desvela que la tal Elizabeth Costello, una escriptora de gran prestigi i reconeixement internacional de qui sentiran parlar molt durant tota la representació i que dóna part del títol a l'espectacle, no és un personatge real sinó que és un personatge de ficció inventat per l'autor, Premi Nobel del 2003, de qui les obres en les quals es basa aquest muntatge teatral es troben traduïdes al català, així com la major part dels seus altres títols.
Només això fa que l'adaptació polonesa tingui una certa familiaritat amb aquells espectadors que hagin passat alguna vegada com a lectors per la literatura de John Maxwell Coetzee. I si alguns han llegit concretament les obres que integren l'adaptació escènica, doncs més que millor perquè cal advertir que el muntatge no fa cap concessió ni una, ni en contingut ni en extensió, amb una primera part llarga, molt llarga, de gairebé dues hores i mitja, i una segona part molt més accessible d'una hora i deu minuts.
«Elizabeth Costello / John Maxwell Coetzee» és una obra absolutament de tesi filosòfica, que exigeix un seguiment exhaustiu de tot el discurs —sobretitulat en català i anglès, a més, si un no sap el polonès, esclar—, escenogràficament molt ben plantejada i visualment atractiva, amb suport de vídeo en directe per aproximar als espectadors segons quins primers plans dels personatges, inclòs un homo zimpanzé amb un singular capgròs, amb impecables interpretacions de tota la companyia i amb un text que es repenja sobretot en la narrativa original de Coetzee, estructurada en diverses conferències de l'autora de ficció en diferents etapes de la seva trajectòria i divulgació, dedicada principalment a impartir la seva teoria sobre la literatura i també sobretot com a defensora dels drets dels animals.
Només quan Elizabeth Costello (o digui's Coetzee, si es vol) toca el genocidi de l'Holocaust i exposa la seva comparació amb la mort dels animals, la trama aconsegueix fer vibrar bona part dels espectadors. I com passa en casos d'excessos teatrals discursius —un inevitable llast que fa del muntatge un repte per a espectadors— sempre hi ha desercions a la sala, és una llàstima que, als desertors, la veu en off del teatre que els concedeix vint minuts d'entreacte no els avisi també que no tinguin la temptació de marxar perquè la segona part és la més viva escènicament i la que mostra la millor dramatúrgia del director de Varsòvia que, en el seu moment, va treballar colze a colze, com a assistent, amb el reconegut director, també polonès com ell, Krystian Lupa, un dels noms llegendaris, encara supervivent, del millor teatre europeu.
Coetzee o Costello parlen en un moment donat de l'obra d'un escorxador amb parets de vidre. És una de les últimes voluntats de l'escriptora de ficció que, ja gran, en la fase final de la seva vida, quan resideix a Melbourne, vol convèncer el seu fill John —viuen un lluny de l'altre i parlen per Skype a hores intempestives pel canvi horari— qud voldria que es pogués construir un escorxador al centre de les grans ciutats, amb vidres transparents, perquè tothom pogués veure amb els seus propis ulls els actes “criminals” que es fan amb els animals que s'escorxen per omplir després els plats de taula que la humanitat endrapa quan ha de matar el cuc de la gana.
El discurs de John Maxwell Coetzee, més assaig que novel·lístic o teatral, en boca de l'escriptora de ficció Elizabeth Costello i, en conseqüència, passat pel filtre del director polonès Krzysztof Warlikowski, no crea indiferència sinó, ben al contrari, fomenta el dubte i la reflexió i injecta una bona dosi de culpabilitat sobre la societat. I ho fa amb diferents registres dramatúrgics (la conferència, el diàleg, el relat i el conte, la part més reeixida escènicament) que acaben configurant un muntatge dens, molt dens, però no exempt d'atractiu.
L'auditori resistent a la trama de les prop de quatre hores, ho reconeix dempeus. I la companyia, diria que després de sortir dues i tres vegades a saludar, ho fa agraïda i sorpresa a la vegada de l'acollida obtinguda en el seu debut català, com si tots ells fossin conscients de la càrrega del muntatge i del receptiu i també ben educat que és el públic teatral català.
I és que, potser el que els polonesos no saben és que, d'un poble que se'n diu que de les pedres en fa pans, ¿que menys se'n pot esperar sinó una entusiasta reacció com aquesta, dempeus, ni que un dia potser acabi exposat, com si fos un zimpanzé, en un escorxador amb parets de vidre com el que voldria construir arreu del món l'Elizabet Costello de John Maxwell Coetzee? (...)
