Ella i els arquitectes

informació obra



Autor:
Gerard Vàzquez, Norberto Llopis Segarra
Direcció:
Damià Barbany
Intèrprets:
Víctor Àlvaro, Andrea Portella, Quim Lecina, Bernat Quintana
Vestuari:
Damià Barbany
Escenografia:
Damià Barbany
Il·luminació:
David Bofarull
So:
Aurélie Raoût (Lilou)
Producció:
Bohèmia's Produccions
Coreografia:
Norberto Llopis Segarra
Sinopsi:

Un arquitecte d’avui, un francès que viu a París, viatja a Barcelona. Arriba al recinte del Born Centre Cultural per saber més sobre l’obra d’un dels seus avantpassats: l’arquitecte que va dissenyar la fortificació de la Ciutadella. Però els jocs capriciosos i malintencionats de la dramatúrgia el transporten a l’epicentre d’una ficció històrica a la Barcelona assetjada del setembre de 1714. Allà coneix un altre arquitecte, aquest del segle XVIII i professionalment frustrat perquè les seves idees sobre fortificacions són menystingudes pels defensors de la ciutat. Entre ells s’establirà una relació de competitivitat en la qual cadascun es considera millor arquitecte que l’altre. Alhora, tots dos mantenen relacions sentimentals amb una misteriosa actriu, i la competència entre ells acabarà estenent-se també al terreny amorós. Malgrat això, l’estat de setge els obligarà a confraternitzar i a planejar una fugida, mentre personatges històrics com Rafael de Casanova o Antoni Villarroel debaten si és millor rendir-se o resistir.

Crítica: Ella i els arquitectes

23/07/2015

DECEPCIÓ AL BORN, UNA OBRA SENSE FONAMENTS

per Ferran Baile

Quan fallen de forma clara la dramatúrgia i la direcció, els actors per més que s´esforcin poc poden fer per salvar el naufragi.  Ella i els arquitectes, parteix d´una idea que podria ser suggestiva, el viatge en el temps d’ un jove i brillant arquitecte francès a la Barcelona assetjada del 1714, per saber més sobre l´obra d´un del seus avantpassats que era l´arquitecte que va dissenyar la fortificació del Parc de la Ciutadella. Allí discuteix i acaba confraternitzant amb l´arquitecte Jeroni Bussot que lluita infructuosament per convèncer al conseller en cap de Barcelona, Rafael Casanova, de reforçar les fortificacions, evidentment febles davant  l´atac de les tropes borbòniques.

Però, el dramaturg, preocupat per no caure en el teatre expositiu-didàctic, s´inventa un vodevil amb un triangle amorós entre els dos arquitectes i una seductora actriu-vedette, que no lliga en la historia principal, ni funciona. Parlaments i diàlegs massa llargs i fluixos de continguts, escenes que funcionarien en un altre context i un altre clímax, possiblement en una altre obra (com l´apassionada relació amorosa de l´arquitecet i l´actriu, recitant la formula i les bondats del formigó mentre fan l´amor o la reflexió sobre el “ménage à trois” dels protagonistas masculins). Tot es va diluint davant la manca de direcció del relat. Un relat que desconcerta contínuament amb girs gratuïts que salten de gènere en gènere sense acabar de lligar-ho, ni dramatúrgica ni escènicament. Es passa del joc del desdoblament de l´actor i el personatge, al drama, a la comèdia eròtica, al to farsesc i amb escenes i gags, generalment molt desafortunats i de difícil classificació (el soldat-heroi que va sortint repetidament fins l´esgotament, la desmitificadora escena del clown i el fum...). Per acabar-ho d´adobar el final no arriba mai i desprès d´hora i mitja hi ha diversos finals dins d´una dissertació filosòfica sobre la mort i les guerres, resolta escènicament amb molt poca gràcia.

Gerard Vazquez és un dramaturg reconegut i premiat, amb brillants treballs i adaptacions. Jo li record una magnífica adaptació teatral de La Strada de Fellini al Versus Teatre, dirigida per Ever Blanchet i interpretada per María Clausó (ambdós presents entre le públic, on hi era també el mestre Josep Anton Codina) o l´excel.lent Uuuuh! El pallasso i el führer, estrenat al TNC i portat desprès al cinema. Per raons que se m´escapen en aquesta ocasió no ha estat gaire afortunat.

Poc ajuda la direcció, per moments sembla inclús inexistent i amb els gags i acudits notablement desafortunada, de Damià Barbany, actor-director i divulgador teatral de llarga i reconeguda valia, que tampoc ha estat gens afortunat.

Plé reconeixement a uns actors que dins d´aquest context i una pobre, freda i desengelada escenografia, fan el que poden per salvar cada escena. Quim Lecina demostra la seva veterania, el seu domini de l´ofici i talent del molt bon actor que és, mantenint-se dempeus en totes les escenes, malgrat tot. Més joves i amb no tants recursos, Andrea Portella i Bernat Quintana, tot i fent un gran esforç, acaben en algunes escenes absorbits pel desgavell general.

Andrea Portella és una actriu amb força talent. Ho ha demostrat recentment al dramàtic espectacle Purga (TNC), donant-li rèplica a la gran Carme Elías, i demostra aquí la seva vis còmica amb la deliciosa hostessa-guia del afegit-itinerant inicial que va acabar sent el millor de la desafortunada vetllada. Andrea Portella és una jove bonica i amb encant, però difícilment pot fer creïble a aquesta actriu-vedette que trenca els cors de tots els homes, i més quan el vestuari lluny d´ajudar-la es transforma en un element més en contra.

Al programa inicial del Grec hi era anunciada com a protagonista, Mónica Von Campen, actriu de físic extraordinari i contundent. També estaba anunciada la col.laboració del grup de teatre universitari La Coquera, que brilla per l´absència, així com un disseny de llums, que hom no veu per enlloc.

Bernat Quintana també és un jove actor amb talent ja demostrat en forces muntatges. Aquí però vesteix el seu personatge d´una supèrbia i un narcisisme (a lo Cristiano Ronaldo), que el fa poc empatic, per més que cap el final afluixa. ¿Ho marcava el text, ho va marcar el director?. A més, al menys a l´estrena deia el text massa alt de tó, innecessariament, fet que no ajudava.

Victor Alvaro, que tampoc constava en el programa inicial, és un altre reconegut actor-director-dramaturg i director de l´Almería Teatre, entre els seus darrers i brillants treballs està la direcció de Flor de nit i El casament dels petits burgesos. A ell li toca la poc agraïda tasca de les aparicions puntuals i la manipulació dels titelles (deu-n´hi do, salvat de l´escena final que requereix un mestratge de titellaire expert). En una ocasió inclús salva amb ofici i empatia i inclús fent riure a l´espectador la desafortunada escena-ocurrència del clown i el fum.  

Capítol especial són els magnífic titelles de gran format, dissenyats i construïts (amb l´ajut de l´impagable Marieta), per la reconeguda titellaire Núria Mestres. Un altre dels capítols poc aprofitats, ja que el joc actors-titelles donava per molt més i sols en alguns moments molt puntuals la cosa funciona.

Molts retocs s´hauran de fer en un espectacle que neix amb un cert esperit de continuïtat i dins del mateix Born. D´entrada, sobra mitja hora, com a mínim, i cal fer clar en quina direcció es vol orientar la narració i a quin públic es vol dirigir.

Això en quan a la dramatúrgia. La direcció i la posta en escena també té molts aspectes a millorar.

La nit de l´estrena va ser una nit trista, en la que els soferts espectadors ens miràvem desconcertats i al final desesperadament consultàvem el rellotge esperant que els 90 minuts anunciats no es prolonguessin gaire més. Aplaudiments a l´esforç i el treball dels actors i poc més.

Sincerament aquest és un dels comentaris que més m´ha costat fer, ja que no es agradable assistir a un naufragi teatral, i menys quan hi han persones dins a les que valoro i aprecio. Tan de bo es trobin solucions i la nau pugui navegar de forma més equilibrada i sabent a quin horitzó dirigir-se.

text : ferranbaile@gmail.com


Trivial