Quan fallen de forma
clara la dramatúrgia i la direcció, els actors per més que s´esforcin poc poden
fer per salvar el naufragi. Ella i els arquitectes, parteix d´una
idea que podria ser suggestiva, el viatge en el temps d’ un jove i brillant
arquitecte francès a la Barcelona assetjada del 1714, per saber més sobre
l´obra d´un del seus avantpassats que era l´arquitecte que va dissenyar la
fortificació del Parc de la Ciutadella. Allí discuteix i acaba confraternitzant
amb l´arquitecte Jeroni Bussot que lluita infructuosament per convèncer al conseller
en cap de Barcelona, Rafael Casanova, de reforçar les fortificacions,
evidentment febles davant l´atac de les
tropes borbòniques.
Però, el dramaturg,
preocupat per no caure en el teatre expositiu-didàctic, s´inventa un vodevil
amb un triangle amorós entre els dos arquitectes i una seductora actriu-vedette,
que no lliga en la historia principal, ni funciona. Parlaments i diàlegs massa
llargs i fluixos de continguts, escenes que funcionarien en un altre context i
un altre clímax, possiblement en una altre obra (com l´apassionada relació
amorosa de l´arquitecet i l´actriu, recitant la formula i les bondats del
formigó mentre fan l´amor o la reflexió sobre el “ménage à trois” dels protagonistas
masculins). Tot es va diluint davant la manca de direcció del relat. Un relat
que desconcerta contínuament amb girs gratuïts que salten de gènere en gènere
sense acabar de lligar-ho, ni dramatúrgica ni escènicament. Es passa del joc
del desdoblament de l´actor i el personatge, al drama, a la comèdia eròtica, al
to farsesc i amb escenes i gags, generalment molt desafortunats i de difícil classificació
(el soldat-heroi que va sortint repetidament fins l´esgotament, la
desmitificadora escena del clown i el fum...). Per acabar-ho d´adobar el final
no arriba mai i desprès d´hora i mitja hi ha diversos finals dins d´una dissertació
filosòfica sobre la mort i les guerres, resolta escènicament amb molt poca
gràcia.
Gerard Vazquez és un dramaturg
reconegut i premiat, amb brillants treballs i adaptacions. Jo li record una
magnífica adaptació teatral de La Strada
de Fellini al Versus Teatre, dirigida per Ever Blanchet i interpretada per
María Clausó (ambdós presents entre le públic, on hi era també el mestre Josep
Anton Codina) o l´excel.lent Uuuuh! El
pallasso i el führer, estrenat al TNC i portat desprès al cinema. Per raons
que se m´escapen en aquesta ocasió no ha estat gaire afortunat.
Poc ajuda la direcció,
per moments sembla inclús inexistent i amb els gags i acudits notablement
desafortunada, de Damià Barbany,
actor-director i divulgador teatral de llarga i reconeguda valia, que tampoc ha
estat gens afortunat.
Plé reconeixement a
uns actors que dins d´aquest context i una pobre, freda i desengelada escenografia,
fan el que poden per salvar cada escena. Quim
Lecina demostra la seva veterania, el seu domini de l´ofici i talent del
molt bon actor que és, mantenint-se dempeus en totes les escenes, malgrat tot.
Més joves i amb no tants recursos, Andrea
Portella i Bernat Quintana, tot
i fent un gran esforç, acaben en algunes escenes absorbits pel desgavell
general.
Andrea Portella és una actriu amb
força talent. Ho ha demostrat recentment al dramàtic espectacle Purga (TNC), donant-li rèplica a la gran
Carme Elías, i demostra aquí la seva vis còmica amb la deliciosa hostessa-guia del
afegit-itinerant inicial que va acabar sent el millor de la desafortunada vetllada.
Andrea Portella és una jove bonica i amb encant, però difícilment pot fer creïble
a aquesta actriu-vedette que trenca els cors de tots els homes, i més quan el vestuari
lluny d´ajudar-la es transforma en un element més en contra.
Al programa inicial
del Grec hi era anunciada com a protagonista, Mónica Von Campen, actriu de físic
extraordinari i contundent. També estaba anunciada la col.laboració del grup de
teatre universitari La Coquera, que brilla per l´absència, així com un disseny
de llums, que hom no veu per enlloc.
Bernat Quintana també és un jove
actor amb talent ja demostrat en forces muntatges. Aquí però vesteix el seu
personatge d´una supèrbia i un narcisisme (a lo Cristiano Ronaldo), que el fa
poc empatic, per més que cap el final afluixa. ¿Ho marcava el text, ho va
marcar el director?. A més, al menys a l´estrena deia el text massa alt de tó,
innecessariament, fet que no ajudava.
Victor Alvaro, que tampoc constava
en el programa inicial, és un altre reconegut actor-director-dramaturg i
director de l´Almería Teatre, entre els seus darrers i brillants treballs està
la direcció de Flor de nit i El casament dels petits burgesos. A ell
li toca la poc agraïda tasca de les aparicions puntuals i la manipulació dels
titelles (deu-n´hi do, salvat de l´escena final que requereix un mestratge de
titellaire expert). En una ocasió inclús salva amb ofici i empatia i inclús
fent riure a l´espectador la desafortunada escena-ocurrència del clown i el fum.
Capítol especial són
els magnífic titelles de gran format, dissenyats i construïts (amb l´ajut de
l´impagable Marieta), per la reconeguda titellaire Núria Mestres. Un altre dels capítols poc aprofitats, ja que el joc
actors-titelles donava per molt més i sols en alguns moments molt puntuals la
cosa funciona.
Molts retocs s´hauran
de fer en un espectacle que neix amb un cert esperit de continuïtat i dins del
mateix Born. D´entrada, sobra mitja hora, com a mínim, i cal fer clar en quina direcció
es vol orientar la narració i a quin públic es vol dirigir.
Això en quan a la
dramatúrgia. La direcció i la posta en escena també té molts aspectes a
millorar.
La nit de l´estrena
va ser una nit trista, en la que els soferts espectadors ens miràvem
desconcertats i al final desesperadament consultàvem el rellotge esperant que
els 90 minuts anunciats no es prolonguessin gaire més. Aplaudiments a l´esforç
i el treball dels actors i poc més.
Sincerament aquest és
un dels comentaris que més m´ha costat fer, ja que no es agradable assistir a
un naufragi teatral, i menys quan hi han persones dins a les que valoro i
aprecio. Tan de bo es trobin solucions i la nau pugui navegar de forma més equilibrada
i sabent a quin horitzó dirigir-se.
text : ferranbaile@gmail.com
