Ella i els arquitectes

informació obra



Autor:
Gerard Vàzquez, Norberto Llopis Segarra
Direcció:
Damià Barbany
Intèrprets:
Víctor Àlvaro, Andrea Portella, Quim Lecina, Bernat Quintana
Vestuari:
Damià Barbany
Escenografia:
Damià Barbany
Il·luminació:
David Bofarull
So:
Aurélie Raoût (Lilou)
Producció:
Bohèmia's Produccions
Coreografia:
Norberto Llopis Segarra
Sinopsi:

Un arquitecte d’avui, un francès que viu a París, viatja a Barcelona. Arriba al recinte del Born Centre Cultural per saber més sobre l’obra d’un dels seus avantpassats: l’arquitecte que va dissenyar la fortificació de la Ciutadella. Però els jocs capriciosos i malintencionats de la dramatúrgia el transporten a l’epicentre d’una ficció històrica a la Barcelona assetjada del setembre de 1714. Allà coneix un altre arquitecte, aquest del segle XVIII i professionalment frustrat perquè les seves idees sobre fortificacions són menystingudes pels defensors de la ciutat. Entre ells s’establirà una relació de competitivitat en la qual cadascun es considera millor arquitecte que l’altre. Alhora, tots dos mantenen relacions sentimentals amb una misteriosa actriu, i la competència entre ells acabarà estenent-se també al terreny amorós. Malgrat això, l’estat de setge els obligarà a confraternitzar i a planejar una fugida, mentre personatges històrics com Rafael de Casanova o Antoni Villarroel debaten si és millor rendir-se o resistir.

Crítica: Ella i els arquitectes

23/07/2015

Interessant viatge en el temps i la mteateatralitat però hi ha un excés d'escenes que no aporten gaire res

per Jordi Bordes

Gerard Vázquez remet a "Ella i els arquitectes" a capítols de la Història. Una altra vegada. Com ja va fer amb "Uuuh" sobre el genocidi nazi i els espectacles d'aniversari per a Hitler,  o "Fang a les costelles" sobre el fet real de com els anglesos van recollir un cos d'un soldat anònim per construir la tomba al soldat desconegut a Westminster. Contreuix una història intrigant entre una dona persuasiva i misteriosa i dos arquitectes: l'un és arquitecte municipal de la Bareceona que defensa la muirall al 1714.; l'altre és descendent del que cinstruiria posteriorment la Ciutaddella. Vénen de bàndols oposats i també competiran per aquesta dona que riu cada cop que sona o s'olora la Mort al camp de batalla o entre els murs d'una ciutat agònica. un viatge propicia que el jove arquitecte parisenc del segle XXI es trobi a la matianda de l'11 de setembre del 1714 a les muralles.

Damià Barbany desenvolupa la història entre els actors i les titelles que es mouen per l'skyline de la Barcelona turística del segle XXI. Hi ha moments de metateatralitat que l'actor es pregunta sobre les bondats del seu personatge, sobre si ell està disposat a passar pel tràngol que li exigeix el guió. L'actor que aconsegueix atrapar el públic és Víctor Álvaro amb un seguit de petits papers, circumstancials, tots ells amb una certa comicitat tràgica. El treball de Quim Lecina, Bernat Quintana i Andrea Portella és generós, sovint brillant i que manté una tensió amb l'espectador per endevinar en quin codi juga, a quina realitat es troba però es perden amb massa escenes buides.I és que, en l'escena  hi ha un excés de trama que sovint es justifica per un gag només. És millor un acabat contindent, atrevir-se a aplicar les tisoses per no allargar-ho innecessàriament.

De fons, l'obra no és ni sobiranista ni antisobiranista. Més aviat és un clam pacifista que evidencia que la guerra no construeix res. Que és millor una derrota amb menys èpica però amb menys baixes que una caiguda de la ciutat com la que es va produir finalment. Diuen les cròniques militars, però, que el duc de Berwick va ser és magnànim amb els supervivents de Barcelona per la seva defensa heroica. Que Felip V i havia demanat que es repetís el magnicidi d'Almansa. La història és capriciosa. Què hagués passat, realment, si la capitulació hagués estat el 10 de setembre?

Trivial