Elling és una faula bonhomiosa sobre salut mental i reinserció
A la Sala Villarroel s'acaba d'estrenar un espectacle que, sens dubte, serà un dels èxits de la temporada. I no és fàcil, perquè estem vivint unes setmanes pletòriques tant pel que fa al nombre d'estrenes com a la qualitat de les propostes. Aquest Elling parteix de l'adaptació teatral que va fer Simon Bent de la novel·la del noruec Ingvar Ambjørnsen, que ha conegut també una versió cinematogràfica ‒amb guió d'Axel Hellstenius, en col·laboració amb Petter Næs‒. Pau Carrió dirigeix amb pols ferm ‒i moltes ganes de fer-nos riure‒ aquesta comèdia sobre les aventures i desventures de dos homes que, units per unes circumstàncies més aviat adverses, acaben construint un sòlid vincle d'amistat.
“No són mentides: són històries”. Així justifica l'Elling, assumit pel magnífic i multipremiat actor David Verdaguer ‒el diumenge passat, sense anar més lluny, es va alçar amb una estatueta dels Gaudí‒, la seva fabulació infinita. Reconeix que és un “nen de la mare”, sobreprotegit i amb dificultats per enfrontar-se al món real. Conspiranoic i obsessiu, els seus deliris van a mil per hora. Està dotat d'una imaginació hiperactiva, que serà clau en la seva evolució com a artista nerd i underground amb un projecte de poesia social.
L'altre protagonista de la història és el Kjell Bjarne, que interpreta un Albert Prat en estat de gràcia. L'actor, que veníem de veure en una composició molt fosca, un pèl sòrdida, a El gos ‒obra de Lluïsa Cunillé dirigida per Albert Arribas al Teatre La Gleva‒, ens sorprèn aquí amb un personatge maldestre però entranyable, “un tipus simple i crèdul” que és tot pulsió, capaç d'explotar d'entusiasme per qualsevol petita cosa. Del tot aliè a les convencions i codis relacionals, esdevé progressivament més despert i ferm, fins a mostrar del tot els seus punts forts. Al capdavall, “no té res de dolent; només és una mica estrany”.
El muntatge, que s'obre amb la cançó First day of my life de Bright Eyes, compta amb una escenografia ‒a càrrec de Sebastià Brosa‒ feta de mòduls de fusta amb què és possible construir en un tres i no res mobles i espais diferenciats ‒apartaments, cabanes, vagons de tren‒, amb làmpades que apareixen i desapareixen com per art de màgia. Els temes musicals amoroseixen les transicions i enlairen la comèdia. La dramatúrgia no s'abona al flashback original, sinó que restitueix els fets en el seu ordre cronològic. Així, assistim a la primera trobada entre els dos homes en una habitació de l'hospital psiquiàtric, i a l'escena següent ja els veiem en tràmit d'adaptar-se al pis d'inserció que els han proporcionat a fi que puguin començar una nova vida i espavilar-se pel seu compte. L'obra escenifica el seu procés de reintegració a la societat.
Del rebuig inicial i la suspicàcia que els suscita el treballador social o “espia municipal” interpretat per Òscar Muñoz ‒l'Elling el considera un dels seus principals enemics, després del vertigen i l'ansietat‒, es passa al reconeixement, mai del tot explícit o confés, de la seva labor i entrega. Sota la seva supervisió, hauran d'acostumar-se a dur a terme tasques tan elementals com sortir a comprar o agafar el telèfon. I és en la recerca d'una vida normal que l'amistat entre l'Elling i el Kjell s'intensifica. Gràcies al suport que es presten mútuament, impagable complicitat, aniran salvant aquests obstacles i creant nous vincles, que els faran sentir útils i necessaris. Això sí, ens resulta difícil d'imaginar com s'obririen pas en la societat d'ara ‒la novel·la és de 1996‒, amb els iPhones, les xarxes socials i el porno arreu.
L’Elling comença a albirar, secretament, un futur literari. Al Cafè Nordraak, la seva primera presa de contacte amb la poesia ‒en un recital hilarant, molt ben parodiat‒ resulta desil·lusionant; és per això que tria el bàndol dels clandestins incompresos: res de publicar ni buscar els afalacs dels erudits! A més, coneix un poeta retirat que resulta providencial, una “vella glòria” que Albert Ribalta compon com un cavaller crepuscular. Per la seva banda, el Kjell s'enamora de la veïna de dalt, davant la qual es mostra del tot irresolut, malgrat la seva desbordant, incontrolable energia. Aquesta nova companya, tan inadaptada com ell, és interpretada per Queralt Casasayas, una actriu que al llarg de l'espectacle transita també, amb la solvència i la gràcia que ja li coneixem, pels rols d'infermera, cambrera sobre patins i poeta torturada.
L'obra juga a la indefinició temporal i a l'anacronisme, una mica a la manera del cineasta finlandès Aki Kaurismäki. S'imposa el contrast impagable ‒des de la caracterització mateixa, a càrrec de Núria Llunell, i el vestuari de Zaida Crespo‒ entre el puntimirat Elling, que sembla un senyor del segle passat, i el primari Kjell, amb aspecte de rude llenyataire. Els personatges d'Elling ens atrapen des del primer moment, malgrat les mancances d'un text que a estones sona una mica antic i rudimentari, juga a un bonisme ple de clixés i desprèn un cert tuf misogin ‒molt rebaixat, això sí, respecte de la novel·la‒. Si ens enamoren és perquè Prat i Verdaguer, tan compenetrats com els personatges ‒i fantàsticament acompanyats per la resta de l'elenc‒, estan sublims. Cal aplaudir la seva entrega, audàcia i talent. I la direcció de Carrió, és clar.
Crítica publicada a El Nacional.cat el 7 de febrer de 2024
