Si l'artista Andy Warhol va inventar el disseny de les llaunes de la sopa Campbell's amb les seves pintures pop, ¿per què Elling —aquest personatge que ve del nord on, vistes les coses per les quals passen ell i el seu amic de l'ànima, ara potser ja no és tan clar que la gent sigui neta, noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç— per què, Elling, no pot difondre també la seva poesia dins de tetabrics de puré de patata?
D'aquest Elling, un personatge de ficció creat per l'autor noruec Ingvar Ambjorsen (Tonsberg, Vestfold, Noruega, 1956) se n'han fet almenys tres pel·lícules i Ingvar Ambjorsen ha estat reconegut com un dels autors més importants de la literatura noruega contemporània. L'obra teatral de la qual parteix el director Pau Carrió ha passat abans per sis mans: les del mateix autor, l'adaptació d'Axel Hellstenius, en col·laboració amb Petter Naes, i l'autor d'una nova versió, el guionista i dramaturg Simon Bent.
Sembla com si tots plegats s'haguessin conxorxat per fer una obra en la qual encaixés mil·limitrat l'actor David Verdaguer. Faran bé els espectadors del muntatge —que tot fa pensar que seran molts—, de no perdre's ni un gest, ni una ganyota, ni una mirada, ni un posat, ni un moviment, ni un impromperi, ni una sentència de les que deixa anar el seu Elling, rematat per un actor company de batalles de joventut, Albert Prat —els dos, fundadors d'una companyia de nom indignat o potser resignat: El Nacional No Ens Vol—. Però aixo era abans. Dubto que ara el TNC es deixi perdre, si en té l'oportunitat, un paper per a Albert Prat o per a David Verdaguer, aquest en un moment gloriós entre teatre i cinema.
L'obra noruega és d'aquelles sota l'humus de les quals sembla que no hi hagi res, tot i que hi ha molt més del que s'hi diu i del que s'hi veu, perquè a sota amaga el pas de la vida, la dels dos protagonistes, en aquest cas: Elling i Kjell, dos interns que han compartit l'habitació durant almenys dos anys en un centre psiquiàtric i que ara el govern noruec els concedeix un pis tutelat a Oslo on caldrà que demostrin que són capaços de moure's i organitzar-se sols.
La història desprèn tendresa, afabilitat, dolcesa i amistat, una amistat que no està exempta de trontollar quan es canten les veritats, però que acaba creant un vincle intens, gairebé de germanor, on la comprensió mútua només es pot veure alterada per alguna influència externa, fora del pis tutelat on, com deia abans, la gent potser tampoc no és tan neta, tan noble, tan culta, tan rica, tan lliure, tan desvetllada i tan feliç com diuen.
L'ambientació de l'obra es mou en una estructura escenogràfica de fusta de pi que, amb lleus desmuntages estil Ikea fan del parell de llits del psiquiàtric, dels llits de les habitacions del pis tutelat amb freqüents combinacions amb el capçal a la dreta o l'esquerra. Al mig, una taula i unes cadires de fusta massisa, un telèfon fix, una ràdio vintage, uns armaris a banda i banda i uns mòduls que ambienten en un plis plas ja sigui un bar de poesia alternativa o una tarima per cantar a cor què vols o un espai on un poeta veterà i reconegut que ha penjat els hàbits apareix com un àngel caigut amb l'intent de confondre els espectadors sobre les seves veritables intencions.
Els actors David Verdaguer i Albert Prat —aquest també porta el seu personatge Kjell de l'eufòria juvenil a l'obsessió malaltissa amb el mateix magnetisme amb què David Verdaguer fa una auca de caracteritzacions del seu Elling—, estan acompanyats de tres personatges més, l'assistent social que ha de vetllar perquè el pis tutelat funcioni (l'actor Òscar Muñoz), el poeta caigut en desgràcia (l'actor Albert Ribalta) i tres personatges que interpreta l'actriu Queralt Casasayas: el de la infermera del psiquiàtric, el d'una poetessa alternativa en plena recitació transcendental i una veïna de l'edifici del pis tutelat, en estat d'embarassada.
És en aquest tres papers on l'actriu Queralt Casasayas aporta un to camaleònic a l'obra i amb alguns moments que sembla que hagi aterrat a l'escenari aquella entranyable Gelsomina de «La Strada» de Fellini que troba en Zampanó el sentit de la vida i el sentit de la lleialtat, dos dels asos amagats a la màniga que té l'obra «Elling» i, per extensió també, el personatge de David Verdaguer que la protagonitza i que, amb el seu “savoir faire dramàtic”, encomana als espectadors la sinceritat que ha deixat per escrit com a testimoni en la seva vella llibreta vermella de notes, un objecte romàntic que és també un protagonista subtil que acaba relligant amb una certa dosi d'intriga tota la història d'«Elling». (...)
