La “normalitat” està sobrevalorada”. Aquesta és la frase destacada que funciona gairebé com un eslògan, i amb la qual La Villarroel acompanya el cartell del nou espectacle de la sala, condemnat a transformar-se amb tota justícia en un nou èxit de la seva excel·lent programació. Un nou espectacle que , d’altra banda, ens arriba avalat per uns antecedents provadament reeixits que, literàriament parlant, es remunten a fa ja més de tres dècades. El 1993 , l’escriptor noruec Ingvar Ambjornsen va publicar el primer dels quatre volums que li ha dedicat a Elling, i al seu gran amic i antic company de dependències psiquiàtriques , el Kjell. Vuit anys després d’aquella primera novel·la , el director Petter Naess estrenava una adaptació cinematogràfica del text que va arribar a les portes dels Oscars, va funcionar excel·lentment a la taquilla mundial, i va donar lloc a una preqüela que imaginava allò no escrit a la tetralogia, i a una seqüela que s’inspirava en els seu últim volum.
Una mica més tard, l’autor britànic Simon Bent en va preparar l’adaptació teatral que al seu moment va ser interpretada a Broadway per Denis O’Hare i Brendan Fraser. I que ara es presenta a casa nostra mitjançant un muntatge que Pau Carrió ha dirigit brillantment, trobant-li sempre el punt just a l’equilibri que necessita una peça com aquesta; una peça que bascula tota l’estona entre l’humor i la tendresa , sense poder permetre’s mai caure en la comicitat exagerada, ni en el fàcil sentimentalisme . Tinc massa oblidat el guió de la pel·lícula com per entrar en comparatives. Però diria que Bent , sense canviar noms ni localitzacions, li ha donat a tot plegat aquell toc característic que transmeten les bones comèdies dramàtiques anglosaxones. Fins i tot quan adapten material aliè, els bons dramaturgs anglosaxons saben com ser-li fidel al que tenen entre mans, i afegir-li la mena de ritme precís i dibuix del perfil dels personatges que connecta directament amb els seus propis referents teatrals. I saben també com convertir una obra amb aquestes característiques en un vehicle perfecte de lluïment interpretatiu.
Doncs vet aquí que ara, a La Villarroel, tenim actuant plegats dos vells amics que com qui diu van començar a fer teatre al mateix temps i van fundar una companyia anomenada El Nacional no Ens Vol, tot i que el temps ha demostrat que , un cop vist el seu talent, el Nacional també els ha volgut, i els hi ha obert el seu escenari en diverses ocasions. Aquests dos vells amics que ara es fiquen en la pell de dos perfectes desconeguts obligats a la convivència, l’amistat dels quals s’anirà fent més i més gran davant nostra, es diuen David Verdaguer i Albert Prat. I no necessiten presentació. Només ca l dir que Verdaguer acaba de guanyar un Gaudí i pot guanyar un Goya ( us escric això uns dies abans que es lliurin els premis més populars del cinema espanyol) gràcies a la metamorfosi que l’ha portat a transformar-se en un clon perfecte d’Eugenio a “Saben aquell”. I que Prat acaba de fer una exhibició de recursos , tot passant de ser un recelós expresidiari a convertir-se -se en un can extravertidament xerraire a “El gos”, l’estupenda nova obra teatral de Lluïsa Cunillé.
El cert és que la vella complicitat entre en David i l’Albert dona pas ara a una renovada química . Som davant d’un parell de meravellosos actors que (és cert) tenen al seu càrrec un parell de personatge d’aquells que saben molt bé com ficar-se a la butxaca el públic amb cadascuna de les seves rèpliques o gesticulacions . Però que, per això mateix, corren el perill de ser interpretats confiant en excés en la superfície dels seus caràcters. Verdaguer i Prat fan justament tot el contrari. Tant quan els hi toca posar-se en pla exhibicionista ( el Kjell de Prat té una oberta tendència a aquesta mena d’esclats) com quan s’han de mostrar preventivament introvertits ( una de les especialitats de l’Elling de Verdaguer) , sempre se les arreglen per introduir tot seguit aquell punt d’inflexió que deixa ben a la vista les variades capes que es mouen sota la superfície del personatge. I aquest fantàstic tàndem, es veu recolzat per les també ben treballades intervencions d’Albert Ribalta, d’Òscar Muñoz, i especialment, d’una Queralt Casasayas amb vocació de roba escenes... si no fos perquè al tàndem protagonista no hi ha qui els hi pugui robar res: aquesta funció és seva i ben seva.
Tornant al principi: la normalitat , no és que estigui sobrevalorada: és més aviat que es tracta d’un concepte inexistent al qual li hem atorgat un excessiu pes feixuc. I això ens ho vindran a demostraré tant els diagnosticats protagonistes d’aquesta comèdia ( que , tot i ser amable i optimista, no ho és mai d’aquella manera forassenyada que et transmeten certes narracions malaltes de bon rotllo, i no oblida mai del tot la tristesa que arrosseguen aquestes vides) , com la no diagnosticada fauna humana que es mou al seu voltant. Qui presumeixi de normalitat, que llenci la primera pedra. La resta, segur que es pot sentir ben normalment propera a aquesta estranya parella que potser tampoc es troba tan lluny d’aquella altra creada per Neil Simon: al cap i a la fi, també aquells dos estaven fets un bon parell de neuròtics!.
