S’ha acabat, això de parlar en nom d’uns personatges ficticis que potser sí que tenen molts punts de contacte amb tu , però no són tu mateix o tu mateixa! I – per si no havia quedat encara prou clar a l’espectacle anterior- , s’ha acabat també ( o en qualsevol l cas, s’ha d’acabar ja d’una vegada per totes!) que la resta del món et segueixi veient com un àngel asexuat i sense cap mena d’instints maternals o paternals , pel simple fet de tenir alguna mena de disfuncionalitat que et situa una mica o un molt al marge de la norma física i /o mental més comuna! Per deixar ben clares aquestes dues coses i algunes més , aquí tenim de tornada ( i molt ben acompanyats en tot moment per Berta Camps) els dos carismàtics intèrprets revelació de “Mare de sucre”, una Andrea Álvarez i un Marc Buxaderas que tornen a demostrar com ,això seu amb l’escenari i aquesta química que saben establir amb el públic, no va ser flor d’un dia ni fruit d’una casualitat: està clar que Clàudia Cedó, a més de ser una dramaturga i directora de primera, està dotada també d’un sisè sentit a l’hora de fer càstings no exempts de notòries dificultats.
Però , com us deia, aquest cop ni l’Andrea ni el Marc estan disposats a posar-se sota la pell d’algú altre més o menys inventat per una autora teatral, encara que aquest algú altre en tingui quelcom d’alter-ego d’ells mateixos. Aquest cop, el que volen és explicar què s’ha remogut dins seu, després d’haver interpretat aquella estupenda “Mare de sucre” protagonitzada per una noia molt semblant a l’Andrea ; una noia que potser necessita ser tutelada en segons quins aspectes , però que no necessita cap mena de tutela per saber que allò que desitja amb totes les forces, és un desig real. És aquest desig real ajustable a la seva realitat? Aquest, és un altre tema. I per entrar en aquest altre tema, res millor que tirar mà del recurs verbatim, i escoltar i reproduir la veu d’aquelles mares amb alguna mena de disfuncionalitat que, en la majoria dels casos, al seu moment , es van tenir que enfrontar a l’opinió generalitzada segons la qual, tenir una criatura en aquelles circumstàncies, constituïa un bon despropòsit.
Cedó , lluny de quedar-se en la simple prolongació de la tan reeixida obra anterior, crea amb la seva dramatúrgia un complement potser menys complex a nivell teatral, però no per això menys reeixit. Un cop més , i fins i tot servint-se del verbatim, l’autora sap com equilibrar el dramatisme latent associat al tema amb un sentit de l’humor que mai nocau en el recurs fàcil, i amb una tendresa que mai no cau en el no menys fàcil sentimentalisme: aquesta mena d’àngels , n’està també força tip, del sentimentalisme sovint farcit de sobreprotecció que tendeix a tallar-li sempre les ales . I un cop més, Cedó sap com obrir preguntes que mereixen intentar buscar totes les respostes i solucions imaginables, sense recórrer alhora al miratge del fàcil final reconfortant. Els mateixos testimonis recollits, plantegen també en alguns casos dubtes raonables que van més enllà de l’optimisme amb el qual s’expressen. Com passa una mica gairebé en tot, entrar en felices generalitzacions excessives en un tema com aquest, seria entrar alhora en territoris il·lusoris que poden donar pas després a severs desencisos emocionals. Però l’altra mena de generalització – la que s’ha imposat com a norma; la que tendeix a remarcar sempre la impossibilitat d’acomplir el desig de maternitat o paternitat ,perquè no es respon a la normalitat be reglada -, apareix alhora com una fal·làcia dolorosa que no sap ni vol escoltar les realitats concretes. I això, l’Andrea, com li passava també al personatge que havia interpretat a l’espectacle anterior, no està disposada a acceptar-ho!.
