Honestedat i pensaments directes, sense que passin pels filtres de la correcció política. Escenaris Especials i la dramaturga i directora Clàudia Cedó van atacar el desig de la maternitat en les persones de diversitat funcional a Mare de sucre (es veu que encara està de gira), en forma de tragicomèdia. Era una pregunta incòmode que ja s'havia insinuat en algun episodi de Cinema. Ara, Andrea Álvarez i Marc Buxaderas (que ja intervenen a Mare...) es fan la pregunta directament, amb Berta Camps, una companya d'Escenaris Especials, amb qui comparteix joventut però no té el handycap de l'estigma social de la diversitat funcional. La pregunta sorgeix de les converses posteriors a les funcions de Mare de sucre, moments qe es destil·len idees que ja no es poden incloure al muntatge representat (una idea similar va ser la que va propiciar el monòleg Bona gent de Quim Masferrer). Tots tres (i Clàudia Cedó, de nou) fan una recerca documental preguntant als seus pares, a especialistes, però també a testimonis que es van plantejar ser mare i pare. S'utilitza la fórmula del verbatim, producció de La Planeta que ja n'ha impulsat d'altres com el de la subrogació (Els diners, el desig, els drets), el suïcidi juvenil (No m'oblideu mai), o els abusos a menors (Serà el nostre secret). Aquest verbatim té la particularitat que la recerca la fan els propis interessats. Les respostes dels entrevistats no són només material de reflexió intel·lectual, si no camins per aconseguir una fi molt concreta i debatuda (molt més debatuda que moltes altres persones que són pares i mares i que ningú qüestiona encara que no disposin de recursos per garantir una educació i una alimentació saludable, ni tant sols un entorn fèrtil d'estimació i aprenentatge). Potser és bo recordar que Cedó també va viure un tràngol propi amb la seva primera maternitat i que ho va expressar en la preciosa obra Una gossa en un descampat.
El punt de partida és el més realista possible. Tot emergeix com a real encara que es vagin cosint opinions de testimonis, sovint antagòniques a les que tenen els intèrprets. Andrea Álvarez (guardonada amb la categoria revelació del Premi de la Crítica) demostra que té un domini de la pausa, que fa esperar a què el public desitgi una resposta, un instant més de l'habitual. Ho fa sense artifici, de forma natural i venç a la impaciència. Marc Buxaderas funciona d'antagònic, pel seu esperit optimista, de gust per la comèdia i l'acudit oportú. Però també té instants de denúncia posant en boca seva situacions injustes dels testimonis. Per últim, Berta Camps és un perfil imprescindible per ampliar aquesta reflexió a la seva generació. Així el camp que s'enfoca es a la maternitat, més enllà del debat sobre la maternitat amb persones de diversitat funcional. Una peça breu i directa que haurien de celebrar i a anr a veure tots els fills i tots els pares (preferiblement, junts).
Els raonaments occidentals racionals topen amb l'argumentari d'Els angels no tenen fills i fan petar el sistema. Esclata el cap perquè emergeix una variable que el sistema no està preparat a respondre. Perquè implicaria un recolzament institucional que no es pot assumir econòmicament (no s'està preparat socialment, s'excusa) i perquè inflama la reflexió ètica sobre les mares que volten tenir un fill i, posteriorment, sobre els drets d'aquests nens, que han de tenir com a mínim les mateixes oportunitats que tots els altres. El sistema és molt garantista, molt protector en la forma. Però, en realitat, deixa desemparades les opcions que surten del marcs referencials. I Els àngels no tenen fills és necessària perquè obliga a obrir el marc mental i a relativitzar tots els apriorismes i prejudicis: En general, tothom estarà d'acord a què responguin als seu instint maternal; però quan arriba el cas concret és quan sorgeixen els matisos i els "és que..."
