A Sabadell, la «Colla» (Oliver, Trabal, Obiols, entre altres) ja van posar de panxa enlaire la burgesia del seu temps a la qual, per cert, ells mateixos pertanyien. No és ben bé el cas de l'actor i dramaturg Ramon Madaula (Sabadell, 1962) que, com un dels seus germans, el pintor i professor d'art Josep Madaula (Sabadell, 1957), pertanyen a una classe diguem-ne menestral, si se'n pot dir menestral de la generació que es va haver d'espavilar entre la penúria dels anys cinquanta i seixanta del segle passat.
Això no impedeix que Ramon Madaula, com a autor —cinquena obra teatral pujada als escenaris i aquesta premiada amb el Recull—, ja fa temps que dissecciona la societat que l'envolta i, sabadellenc de raça, no li ha costat gaire de burxar en l'ànima de la burgesia vallesenca, la dels teixits, la de la indústria, la que més endavant s'ha vist pressionada per l'argolla multinacional i la que ha patit també una progressiva decadència. ¿Davant de tot això què queda? El nom. La nissaga. Els Brugarol.
N'hi ha prou a pronunciar un cognom amb solatge per notar que tot té un altre aire al voltant de qui el pronuncia. ¿I si ha estat així durant anys i panys per què hi ha una generació que, de cop i volta, ho vol llençar tot per la finestra? ¿Canviar-se el cognom del patriarca pel cognom de la mare? Quin disbarat!
Aquest és el dilema del protagonista d'aquesta comèdia costumista, que és com vol que se la qualifiqui el mateix autor a pesar de l'aire de bulevard que també té, quan rep la intenció de la seva filla que li anuncia que, ara que ja té ús de raó, es vol canviar el cognom de Brugarol pel cognom de la mare. I ho anuncia precisament en un moment que hi ha una criatura pel camí que el patriarca Brugarol ja veu que serà qui més hi sortirà perdent perquè ja no tindrà l'oportunitat de mantenir el solatge de la nissaga i, de rebot, la continuïtat de la família.
Ramon Madaula no amaga que escriu «Els Brugarol» a partir d'una experiència pròpia. Una de les seves filles li va deixar anar que potser es canviaria el cognom de Madaula pel de la mare. Cataclac, a la maduresa! Cria fills i et sortiran... Al cap a la fi, ¿si aquells avantpassats ja deien allò de «tanto monta, monta tanto, Isabel como Fernando» per què no es pot aplicar igualment a «tant és un com tant és l'altre, digues-li Munt o Madaula»?
L'autor i també actor de la seva pròpia obra hi posa sornegueria, gràcia i figura amb un toc a la catalana, hereu d'altres sorneguers anteriors com per exemple Rusiñol, que ell coneix molt bé com a actor. La família que xantatja unida roman unida. I la que pica caramelets i no s'engata amb whiskis com a les pel·lícules americanes, també. ¿Això dels caramelets en un cendrer és una picada d'ullet a patriarques de La Caixa que els van escampar pels taulells de les sucursals per endolcir la clientela abans de la crisi quan els dividends permetien aquests "luxes"?
I la comèdia surt rodona amb la parella jove que l'acompanya, l'actor Jaume Madaula —nebot de sang de l'autor—, tot un antisistema de guant blanc, i l'actriu Estel Solé, tot el que una Brugarol no hauria de ser, feminista i cremacontenidors. Absent, el personatge d'un fill que, ecs!, ja es va fer actor —tot un Brugarol!—, encara que fos gai i això ho podia pair fins i tot el pare.
I a la paret, el quadre del vell patriarca vigilant que la nissaga no se'n vagi avall com el carro pel pedregar. Tot un altre personatge absent —pintura escenogràfica original del germà Josep Madaula— que en el fons justifica la passió brugaroliana per no perdre el cognom. ¿Que l'avi potser va ser esclavista...? Bé, ja se sap, eren altre temps. ¿Però va fer fortuna, no? ¿Que el pare va combregar amb el franquisme? ¿Què podia fer per no rovellar els telers? I prou que hi han sucat tots darrere d'ell! I ja se sap el que diu l'havanera: «El meu avi va anar a Cuba...., tralarà, tralarà», però no acaba de dir mai què hi va anar a fer. Allò que no es canta, ni els mals espanta. (...)
