Els Brugarol

informació obra



Autor:
Ramon Madaula
Intèrprets:
Ramon Madaula, Jaume Madaula, Estel Solé
Direcció:
Mònica Bofill
Escenografia:
Laura Clos (Closca), Sergi Corbera
Il·luminació:
Jordi Berch
Vestuari:
Isabel Domènech
Producció:
Bitò
Sinopsi:

A cal Brugarol —família de l’alta burgesia catalana—, la filla, l’Anna, que és activista social i feminista, decideix canviar-se el cognom pel de la mare: “No abatrem el patriarcat fins que no ens diguem com la mare que ens ha parit”. Per a l’Antoni Brugarol, el pare de l’Anna, és inconcebible que la seva filla ja no es digui Brugarol —un dels cognoms amb més tradició de la comarca— i haurà de recórrer a tota mena d’argúcies i xantatges perquè l’Anna no es canviï el cognom.

Crítica: Els Brugarol

17/03/2021

Com el Vallès no hi ha res

per Ramon Oliver



Acumular vuit cognoms catalans i ser capaços de seguir preservant-los per tal que no es perdin pel camí, és quelcom que fa ja molt de temps que va passar a la història. Però , si més no, caldrà fer tot el possible per no perdre aquell últim cognom essencial que serveix per identificar tot el grup familiar. Especialment, quan es tracta d’un cognom il·lustre que fins i tot ocupa un lloc d’honor als annals de la població que tant tu com els teus avantpassats heu contribuït a fer més rica i prospera. Ningú no pot negar que, sense els Brugarol, Sabadell seria menys Sabadell. Així les coses, cal entendre el neguit que li entra a aquest gran prohom sabadellenc que és l’Antoni Brugarol ,quan veu perillar la continuïtat del seu cognom. I aquest neguit , i les estratègies que posarà en marxa l’actual cap visible del clan familiar per tal que els Brugarol continuïn sent els Brugarol , donen lloc a la nova comèdia d’un Ramon Madaula a qui , com ell mateix explica, no li va entrar la dèria de posar-se a escriure teatre fins després d’haver complert els cinquanta. Però que des de llavors, no ha parat d’estrenar comèdies generalment construïdes amb força bon ofici que han estat també força ben rebudes pel públic.

Madaula, quan li pregunten si creu que el seu teatre té ja una mena d’estil propi, no dubta en afirmar que, en qualsevol cas, el seu estil passa per reivindicar amb el cap ben alt el costumisme. Madaula deia en una entrevista publicada a “El temps de les Arts” arrel de l’estrena de la seva nova obra que el costumisme, entès com a “aquell gènere que parla de la gent d’un territori i dels seus costums”, l’apassiona. I que ell, que no en té res de patriota, en té alhora molt de català “pel bo i pel dolent”, i li agrada molt “parlar de nosaltres, perquè necessito entendre’m, necessito entendre’ns”. I fent encara més estret el cercle, li agrada també agafar com a referent aquest Vallès en el qual està tan arrelat, i en el qual situa bona part del seu teatre. Doncs, no es pot negar que en companyia dels Brugarol, Madaula s’ha apropat més que mai a aquest costumisme tan reivindicable. I tampoc es pot negar que la seva farsa en té quelcom d’aquell costumisme irònic que tan bé dominava Rusiñol, un autor pel qual reconeix sentir també passió, i al qual coneix molt bé: cal no oblidar que Madaula va debutar professionalment interpretant al Ramonet de “L’auca del Senyor Esteve”, i que molt més recentment, es va posar sota la pell del mateix Santiago al monòleg “Cap al tard”.

Els Brugarol de Madaula compleixen tots els requisits per tal de ser considerats una gran família burgesa catalana com déu mana. I entre aquests requisits, acostuma a trobar-se ben sovint l’ombra patriarcal d’un indià amb antecedents potser tan negres com els del mateix Antonio López .Però, com s’encarregarà de recordar-nos l’Antoni Brugarol quan surti a col·lació el tema,  tampoc cal filar tan prim; ja se sap, eren altres temps .El retrat de l’il·lustre indià fundador del clan Brugarol presideix tota l’estona l’escena; aquesta escena que Mònica Bofill dirigeix amb eficàcia i agilitat. I ens deixa ben clar també tota l’estona de quina manera el patriarca ha sabut projectar la seva ombra generació darrera generació. Això, fins que el tema del relleu generacional ha començat a caminar per la corda fluixa. I quan tens una filla i un gendre d’aquests als quals els hi agrada presumir de ser antisistema i repetir fil per randa les consignes antisistema de tots i totes ben conegudes , resulta ben complicat posar-te a parlar de legats generacionals . Però si bé el clan dels Brugarol compleix tots els requisits que cal esperar d’una bona família burgesa com déu mana, també els dissidents de la casa i els que s’han afegit recentment al clan, compleixen tots els requisits que cal esperar d’aquesta mena de personatges, tòpics obvis inclosos . En aquest sentit , la seva evolució seguirà un camí fàcilment previsible. Però és que si ens fiquem dins d’una comèdia costumista construïda amb prou cara i ulls , el que cal esperar és que aquí tothom segueixi els vells costums de sempre que deixen a la vista les velles contradiccions de sempre : com diu la mateixa Bofill, en una societat en la qual mai no hi manca la hipocresia ( la dels uns, i la dels altres) , per molt que vulguem presentar-nos com a models de coherència absoluta, la contradicció aflora constantment. I constantment també ens veiem obligats a negociar amb la pròpia imatge, si volem seguir mirant-nos al mirall sense sentir massa vergonya. Al text de Madaula, els tòpics ineludibles aflueixen a bon ritme, ben controlats per un autor que sense renunciar a la caricatura, no vol caure tampoc en la ridiculització. I l’excel·lent treball interpretatiu del mateix Ramon Madaula, - ben secundat per un Jaume Madaula al qual li toca anar modulant contradiccions a dojo sense donar-se la patacada , i per la més episòdica presencia d’ Estel Solé-, ve a incidir també en aquest necessitat de donar-li a la caricatura prou entitat humana i prou arguments com per a evitar els excessos... sense deixar mai de divertir-nos: amb aquesta fauna tan nostrada, la diversió està certament garantida.