El drama Els cors purs és, novament, una manera d'explicar un conte èpic, d'accions heroïques i derrotes injustes, a la vora del foc. És una peça que demana desplegar-se amb molta calma (cal anar preparat a ser seduït, ben despert i obert a què potser no es trobi les continuïtats de tots els personatges). Marc Artigau i Oriol Broggi han cosit bé dos contes amb forts tons irlandesos: Els morts de Joyce i Els cors purs de Joseph Kessel. El fill Gerald de l'a novel·leta de Kessel és el marit que fa el discurs nostàlgic, en el de Joyce. La neu, que tot ho emblanquina fa la resta.
El treball actoral parteix de partir-se la narració, mig representada. Hi ha més diàleg que en La mort d'Ivan Ílitx i la narració no fragmenta tant les frases. Els actors no s'intercanvien personatges però sí que mantenen uns quants de diferents que, paradoxes del teatre, es convoquen en un mateix escenari dècades diferents. Per això cal advertir que, per a un espectador despistat, és complicat seguir quan Gerald és fill i quan torna a ser el marit de Molly. Són jocs que, en altres treballs dirigits per Broggi, queden més marcats, gràcies a elements com el vestuari, que es pot intercanviar com si s'anunciés obertament el canvi de paper de cara a públic. En Els cors purs hi ha la voluntat de mantenir un quadre preciós,, tuls que reprodueixen imatges nevades, quadres ferpestecs, solitaris, freds, desangelats. La quietud és una característics i tambe aquells instants d'ingravidesa. És bomnic veure com tot es juga amb elements ben artesanals, sense grans desplegaments d'una maquinària que abassegui la història. Tot, fins i tot les intervencions musicals, juguen a favor d'explicar el conte de la manera més preciosa possible, buscant l'exquisidesa, la pausa, la nota afinada, la imatge de postal. És en el text de Kessel on es planteja el veritable conflicte: trair els companys o salvar el marit; perdre l'oportunitat d'acabar amb el terrorisme d'IRA retenint la dona o deixar escapar la dona que avisarà els seus companys dels boscos. Els fulls que cremen a Gerald abans de llegir el discurs, també són incendiaris com la nota de la mare que servirà per un tercer desenllaç no previst pel capità exheroi irlandès.
Broggi necessita trobar altres maneres d'explicar sense trair el seu gust per la fusteria teatral més autèntica, de politges i pintes des d'on pugen i baixen elements a vista del públic. Si Al nostre gust, hi va haver un cert empatx de rèpliques que s'amuntegaven sense que els actors sabessin des d'on dir-les (sobretot en el deliri de la primera part), en aquesta altra obra es limita a explicar amb una cadència volgudament lenta, assaborint noms i cançons. Del trio d'actors, la veu de Miranda Gas, certament, atrapa mentre que Borja Espinosa desgrana uns personatges sempre arrepentits de les decisions i Jacob Torres gaudeix d'una varietat de personatges que el permet veure major pàtina d'emocions, tot i que el to del seu discurs és quasi invariablement, de diapasó, mesurat amb els versos dels companys. Tot cau, lent, com la neu, fent gruix i desfent-se quan el sol esclati i deixi destapats els cossos morts del passat.
