Diuen els excursionistes més experts que si vols gaudir de les millors vistes de l’estany de Sant Maurici, has de pujar-te al Gran Encantat o al Petit Encantat, els dos pics bessons del parc nacional d’Aigüestortes. I si aquests excursionistes experts són alhora aficionats a les llegendes populars que li afegeixen a un bonic paisatge les seves bones gotes de màgia i misteri, t’expliquen que, segons la llegenda, aquests dos pics són la imatge petrificada de dos germans que , desafiant la tradició, van decidir anar-se’n de caça el mateix dia que la resta dels seus veïns d’Espot celebrava la seva anual peregrinació a l’ermita de Sant Maurici. Com a conseqüència d’aquell desafiament, aquí els teniu, transformats en pedra i immobilitzats en aquest bell paisatge fins que el món s’acabi. Però com és ben sabut, no cal ser una muntanya ni haver protagonitzat cap llegenda , per quedar-te vinculat de per vida a un espai físic que, per la transcendència del que va passar en ell, s’ha convertit també en un espai mental del qual resulta impossible separar-se fins i tot encara que se’n tinguin moltes ganes. I al qual es torna un i altre cop o del qual no se’n surt mai, fins i tot encara que aparentment es trobi a milers de quilòmetres.
De vegades, quan aquest espai està relacionat amb experiències d’aquelles que et deixen mal cos i has volgut marcar distàncies, pots arribar a creure que tot allò és ja aigua passada: el pare de l’obra de David Plana és d’aquest parer, ell és dels que volen passar pàgina . Però creure això , significa caure en un parany tan gran com arribar a creure que et pots desentendre gairebé per complert dels teus fills, que ja són prou grandets com per fer la seva vida ( per molt neuròtica i depenent de la farmacologia que aquesta sigui) sense estar donant-te sempre la tabarra. I sense estar sempre volent-te fer pagar un preu que tu consideres ja pagat de sobres. I malgrat tot, el cert és que quan sense voler saber-ho i sense voler reconèixer-ho formes part d’una família d’encantats, tard o d’hora acabes comprovant que les aigües passades són en realitat aigües estancades, habitades per algun fantasma del passat que no ha deixat d’estar mai present. Això ho descobrirà precisament entre els paisatges del parc d’Aigüestortes aquest pare interpretat amb sorneguera i de vegades defensiva ironia distanciada (quan no saps quan ni com et caurà a sobre el primer mastegot has d’estar sempre a l’aguait ) per un Òscar Rabadán que ha vingut a substituir a l’inicialment previst Jordi Boixaderas. I aquest canvi, va estar el primer avís de les diferències creatives que anaven sorgint a mesura que el text de David Plana prenia la molt personal i molt visual forma que li volia conferir la seva directora Lucia Del Greco, convertida en una de les grans revelacions de la passada temporada gràcies a la seva no menys agosarada aproximació a la Caryl Churchill d’ “El desig del cor”. Ara, les diferències han deixat pas a una polèmica que es va començar a visualitzar públicament al llarg de la roda de premsa de presentació de l’espectacle i va acabar d’esclatar la nit de la seva estrena. Una polèmica relativa al límits creatius que s’ha de marcar o dels qual ha de prescindir la direcció d’escena, quan ha rebut l’encàrrec de donar-li concreció física a un text, amb independència de si aquesta concreció s’ajusta o no a la visió que del text en té la persona que l’ha escrit. I una polèmica que de tant en tant esclata amb força , com molt bé us podria explicar el director Boris Rotenstein ( el seu muntatge de “La mort i la donzella” va despertar al seu moment les ires de l’autor Ariel Dorman fins a límits gairebé salvatges).
Però deixem aparcada la polèmica, per constatar que Del Greco no solament ha complert amb l’encàrrec que li va fer la Sala Beckett fent ús de la llibertat creativa que aquesta li atorgava, sinó que ho ha fet deixant constància una vegada més del seu talent. Un talent perceptible no solament en la potent càrrega dramatúrgica de l’atmosfèric espai escenogràfic en el qual situa la representació, sinó també en el molt controlat equilibri interpretatiu que mostren els seus protagonistes. I en la precisió amb la qual se’n serveix de la llum i l’embolcall sonor per fer que el muntatge li arribi a l’espectador com una molt compacte proposta dotada d’elements inquietantment hipnòtics. I en la forma com materialitza de manera patent tot i que alhora suficientment abstracta allò que en una visió més diguem-ne naturalista de l’obra, podria passar un xic més latentment desapercebut. Certament: en mans de Lucia, la comèdia negra es presenta més dominada per la negror del que l’autor potser voldria. Però no per això, perd els seus torbadors trets humorístics. I en mans de la directora ,el text adquireix connotacions més críptiques , especialment tangibles quan arriba el seu tram final. Però aquestes connotacions no fan altra cosa que remarcar encara més com d’aquestes aigües estancades ningú se’n pot sortir, sigui quin sigui el relat que se’n pot fer dels fets que han portat als encantats fins a aquest punt, i sigui quina sigui la sospitem que tenebrosa direcció que puguin prendre els esdeveniments a partir d’aquí. Del Greco li dona presència a aquestes aigües i a aquest bosc plens de càrrega metafòrica des que entrem a la sala, abans que la representació com a tal hagi començat. I alhora fa que el fantasma estimat/ desitjat/ temut/ enyorat/ condemnat que habita aquests paratges, es faci també visible des de l’inici, des que intuïm la seva figura protectora/destructora/reparadora/venjativa amagada a la foscor darrera dels invisibles arbres d’aquest turbulent bosc. I podem imaginar també l’ombra d’aquests arbres, projectant-se damunt els murs metàl·lics que reflecteixen alhora les aigües de l’estany emocional al voltant del qual transcorre aquesta singular “excursió” familiar. Dominats per la foscor , aquests tres encantats tenen més difícil poder escapar (cas que vulguin fer-ho) alguna vegada d’aquest paisatge que aquells altres dos grans germans encantats transformats en muntanya.
