Més que discutir entre les diferències entre el text de David Plana i la direcció de Lucía del greco, pretenem aprofundir en les coincidències entre test i posada en escena, que són moltes. La filla recorda el pare que estava plorant davant d'un arbre. Palpant l'aspror de l'escorça esquarterada per la calor i l'ànsia de créixer ben amunt per captar la llum solar. És l'aspror d'una vida còmoda que no es desitja i que, per egoisme, es vol abandonar deixant dona i fills a la cuneta. És l'aspror de la filla que no trobarà el pare i que entendrà qui i per què l'ha pertorbat el dia a dia aparentment fàcil. És la incomoditat del fill gran que ha volgut protegir la filla i que, potser sense voler, ha propiciat una tragèdia que es tapa durant tota l'obra.
A la comèdia realista, que caricaturitza la conversa entre un pare i els seus fills, ja adults, tot recordant capítols de la seva infància (que, sovint, no coincideixen) s'hi suma una mirada fantàstica, terrible, freda, profunda, inquietant. Evidentment, per força en el record es troba el punt en què aquestes dues percepcions comencen a desviar-se l'una de l'altra. Potser no és l'embrió però és la primera conseqüència d'un divorci paternofilial evident. En el text i en la posada d'escena aquest desencontre pren forma en el cos de Jana, la noia simpàtica que renta els plats al càmping i que el pare es deixa seduir. Del Greco la introdueix a l'escena, com una ombra constant, que Bruna (la filla) persegueix i adora. El treball dels actors, entre cínic (el pare) i delirants (els fills) fan que Els encantats atrapi amb molts silencis dels personatges que amaguen veritats: Òscar Rabadán és un pare inexpert, divertidament egoista i maldestre. Sandra Pujol és la filla que persegueix el seu fantasma, que manipula per aconseguir la seva setmana de vacances amb el germà gran i el pare. L'actriu es reivindica més enllà del seu treball amb Íntims Produccions, la seva companyia habitual amb qui han estrenat recentment a la Sala Beckett Dels intestins una soga i del cul un sac de gemecs i que anteriorment havien representat Pool (no water). Guillem Font (Dies blancs; Es pronuncia Camí) és el fill, aparentment dòcil i ingenu, amb una notable incapacitat de mantenir una relació social convencional. La ballarina Hanna Tervonen (Japan) interptrea l'ombra de Jana: és la imatge crepuscular que fa ballar tota la peça, que apareix com a motiu amagat, un fantasma que pertorba i que sedueix alhora.
Lucía del Greco no enganya. Nominada recentment als Premis de la Crítica per l’adaptació d’El desig del cor, de Caryl Churchill, en les categories Espectacle de petit format, artista revelació i Novaveu, rescata de l’original de Plana la foscor tel·lúrica. D’un possible amor d’estiu es trasllada a una enigmàtica dona d’aigua, aquelles que podien viure amb els pagesos de les contrades i proporcionar-los-hi benestar però que, si ell confessava que la muller era una dona d’aigua, aquesta desapareixia i tot passaven a ser mala fortuna. Jana podria ser, en bona part, aquesta dona d’aigua amb la fatalitat que amb qui hi connecta en rep una fatal maledicció. Segueixen encantats per la seva aura però alhora se sabran desprovistos de la calma anímica. Aquesta mirada, amb la complicitat d’un espai escènic conceptual preciós i d’unes ombres i una reverberació del so puntual, donen aquest aire de conte de por d’un fet, aparentment trivial.
Aquesta escorça fereix al tacte de la mateixa manera que es percep com una relació malaltissa la dels fills amb el pare i la necessitat de fugir d'un home que té por a perdre totes les oportunitats. La seva Jana s'ha transformat en d'altres contínuament i, per això, l'ha oblidada (o potser es refugia en els cossos de les altres per provar de superar la primera fugida). És un cop incòmode, divertit (per la poca habilitat de sortejar un tronc d'abre arrelat), inquietant.
