Els homes són de Mart i les dones de Venus

informació obra



Autor:
Basat en el best-seller de John Gray
Dramatúrgia:
Paul Dewandre
Adaptació:
Paco Mir
Direcció:
Edu Pericas
Escenografia:
Paula Bosch
Il·luminació:
Ignasi Morros
Producció:
Opus Productions, Vània i Anexa
Intèrprets:
Emma Vilarasau
Sinopsi:

A menys que no hàgiu viscut aquests darrers anys en una cova, segur que d’una manera o altra haureu sentit parlar del best-seller de John Gray “Els homes són de Mart i les dones de Venus”, o fins i tot us trobeu entre els 50 milions de persones que l’han llegit. Ara arriba a Barcelona l’adaptació teatral d’aquest llibre d’autoajuda, una obra igual d’instructiva i ara, a més a més, hilarant, sobre les relacions entre marcians i venusianes…

Quin home no s’ha preguntat algun cop per què la seva dona té necessitat 365 dies l’any de passar hores al telèfon parlant amb la seva mare, fins i tot els dies que acaba d’estar amb ella? Quina dona no s’ha sentit decebuda pel seu marit perquè no li diu “t’estimo” 20 cops al dia? Hem d’entendre que hi ha una raó: “l’altre” no funciona com nosaltres, ell/ella vénen d’un altre planeta!

Afortunadament tot té solució, i la podreu trobar, al mateix temps que passeu una estona divertidíssima.

Crítica: Els homes són de Mart i les dones de Venus

30/05/2014

Sense Títol (Crítica amb títol a la web, importada de l'antiga base de dades)

per Toni Polo

No m’agraden els llibres d’autoajuda. No me’ls crec. Aquesta obra està basada en un d’aquest llibres, Els homes són de Mart i les dones, de Venus, del totem John Gray. Vaja… Tot i aixì, en el programa de mà el director, Edu Pericas, admet que no se l’ha llegida. Li ha fet mandra. N’ha tingut prou amb l’adaptació que ha fet el Paco Mir per dirigir a un gran Jordi Martínez en el paper de professor, conferenciant, mestre de cerimònies… Davant de tres pissarres, l’únic personatge ens condueix pels jocs de l’amor, el desamor, l’avorriment, la passió, la incomprensió, la felicitat… pel món de la parella. “És un curs de relacions de parella, o sigui que de sexe, res”, adverteix de bon començament.

Ens argumenta amb gràcia que homes i dones som diferents, tot explicant-nos coses que tots sabem i que, potser, ens fa vergonya admetre. I ens sentim retratats. I a la sala se senten veus o riures còmplices de qui se sent identificat en un moment donat: “¡En esta casa todo lo tengo que hacer yo!”. Un clàssic. Potser sobren acudits tòpics i riures a la sala, ara que hi penso.

Jordi Martínez ens fa passar una estona desinhibida molt divertida. Fores complexes! I qui no sigui un amant dels llibres d’autoajuda sempre pot enfocar l’obra com una crítica al gènere. No canviarà en res. Però matarem els prejudicis i ens podrem dedicar a passar una bona estona sense remordiments.

Això sí: aquesta aposta mediàtica, en podríem dir, del Poliorama té un públic fidel garantit. S’ho passaran molt bé.