El dramaturg Llàtzer Garcia (Girona, 1981) ha creat una atmosfera color ocre —de temps passat— per parlar d'un virus social que, malgrat que s'amagui darrere del conreu de l'ultrareligió, s'ha de qualificar de sectari. A «Els nens desagraïts» reflecteix la dependència d'unes criatures pel fanatisme creient de l'àvia, que també ha inoculat en la mare, convertit en un trauma que arrosseguen per sempre, malgrat que finalment pensin que se n'han alliberat.
L'obra mostra un primer espai, a l'escola ultra, enmig de la natura, vivint en un camp d'autocaravanes, amb un primer sacrifici per segellar l'entrada a la secta: la crema de la col·lecció de discos de Led Zeppelin en un bidó d'un dels joves adeptes. El foc purifica. I el sacrifici neteja tots els vicis i els pecats de l'exterior.
L'autor utilitza tres plans diferents amb els mateixos intèrprets per mostrar la situació de les tres generacions: la de l'àvia (o tutora), la «Missatgera de Déu», la de la seva filla i el seu marit, i la de les tres criatures (germà, germana i un amic) quan ja s'han fet grans i es retroben al tanatori a causa de la mort de l'àvia.
Aquests tres plans és el que fa més atractiva la trama. De l'opressió de l'àvia-mestra amb els petits (el tracte entre ells sempre és de "vostè"), al trencament de la parella de la filla i el seu marit (un xicot sense recursos que depèn econòmicament de la família materna) i finalment a l'odi que l'opressió de l'àvia va generar en els petits i que fan evident quan són al tanatori. Però el rastre encara hi és. I el retorn als orígens, al camp de les autocaravanes —sembla que l'autor es basa en una comunitat existent a finals del segle passat al Gironès, a la població de Sant Gregori—, i la troballa d'alguns records, converteix l'experiència en una mena d'exorcisme per eliminar el maligne que porten dins.
Llàtzer Garcia explica que un amic d'escola és l'origen d'«Els nens desagraïts». Del seu comportament més aviat rar de la infància a la confessió de la maduresa hi ha el mateix pas del temps que l'autor marca en la trama de l'obra. Pot semblar que la ficció hagi exagerat la història. Però «Els nens desagraïts» és, a pesar de la temàtica, un bany de realisme. Tot i que cal admetre que d'un realisme ocult, difícil de detectar i de conèixer, si un no n'ha patit personalment les conseqüències.
Els quatre intèrprets de l'obra matisen molt bé els seus papers. L'actriu Teresa Vallicrosa, l'àvia-mestra o missatgera de Déu, es desdobla en el paper místic d'àvia-mestra de l'escola al camp d'autocaravanes i el paper de mare-àvia que fa i desfà a casa de la filla quan perilla la captació per culpa del marit poca-pena. L'actriu Muguet Franc es mou entre el paper de la filla, quan ja ha caigut en la captació, fins a l'extrem de trencar el matrimoni, i la d'una de les filles petites quan, en l'exorcisme, torna al seu paper infantívol. I Guillem Motos, es mou entre l'escèptic marit i el germà captat per l'àvia-mestra. L'actor Ramon Pujol, (jove pare adepte i un dels fills petits) és finalment el que tanca el cercle connectant amb el primer sacrifici del pare de la col·lecció de Led Zeppelin, i l'obertura del fill (el petit Josep, li deien al camp) d'una botiga de discos amb aquest nom, ni que el negoci no rutlli molt bé.
La seva autoinculpació és que totes tres són criatures que s'han fet grans i que són “desagraïdes” amb els seus tutors, que han renegat de l'educació alienada que van rebre, que han rebutjat la frontera que els van imposar entre el seu bosc ideal i el món exterior i que al llit de mort els retreuen que tot era mentida i que no podien esquivar la mort. Una sensació de culpabilitat que reviscola quan els tres es retroben i que només els tres junts, que la van patir de petits, poden expulsar si es conjuren per poder-la vèncer. (...)
