Els nens desagraïts

informació obra



Intèrprets:
Teresa Vallicrosa, Muguet Franc, Guillem Motos, Ramon Pujol
Escenografia:
Elisenda Pérez
Il·luminació:
Paco Amate
So:
Guillem Rodríguez i Arcàdia
Ajudant de direcció:
Roger Torns
Producció:
Arcàdia
Direcció:
Suzanne Andrade
Companyia:
1927
Sinopsi:

A Sant Gregori, un poble de Girona, es reunia als anys vuitanta una comunitat de famílies –liderada per la “Mare”, autoproclamada “Missatgera de Déu”– que van decidir abandonar els cercles d’amistats per agermanar-se en una rígida comunitat catòlica. Renunciaven al món i als seus plaers per viure en la més estricta pobresa i trobar-se a la natura amb Déu. En aquesta comunitat van néixer nens que, arribat el moment, van sortir per trobar-se amb el món més enllà del seu bosc, aïllat de tot. Amb Els nens desagraïts la companyia Arcàdia, amb Llàtzer Garcia al capdavant, tanca la seva trilogia sobre la família, iniciada amb La terra oblidada i continuada amb La pols.

Premi de la Crítica 20917 a actriu de repartiment (Teresa Vallicrosa) 

Premi de la Crítica 2017 en categoria de text (Llàtzer Garcia)

Crítica: Els nens desagraïts

26/11/2017

Els sants dels últims temps

per Núria Sàbat

Vestits amb roba blanca per mostrar la netedat de cos i d’ànima de què han de fer gala i aixoplugats sota una creu immensa, els habitants de Natzaret –una comunitat ultracatòlica allunyada de la societat i de tot el que pot contaminar-los i corrompre’ls establerta als anys vuitanta a Sant Gregori, prop de Girona– segueixen a ulls clucs la doctrina, rígida i visionària, que defensa la seva fundadora, una dona intel·ligent, manipuladora i enfervorida, autoproclamada com la portaveu de Déu, que governa amb mà ferma un grapat d’acòlits entre els quals hi ha la seva filla i els seus néts.

Una dona que Teresa Vallicrosa construeix sòlidament gràcies al domini d’uns recursos interpretatius que li permeten mostrar el caràcter complex d’un personatge que barreja la duresa més extrema –palesa en la veu, els silencis recriminatoris, el rictus que li esbiaixa el rostre– amb l’aparent dolçor que acompanya els seus gestos i paraules quan es tracta de captar nous seguidors, i l’actitud mística plena d’intensos silencis pietosos que de sobte la envaeixen.

Al seu costat, en un doble paper que requereix un doble registre: Muguet Franc, Guillem Motos i Ramon Pujol. Primer com a Rosa, la filla ara sotmesa que un dia va ser una noia alegre i feliç en el seu matrimoni, i després com la néta que va marxar per fer el camí invers al de la seva mare, Muguet Franc es revela com una actriu versàtil i convincent capaç de transmetre l’essència de les seves dues dones. Guillem Motos –i aquest punt d’exaltació tan seu que sovint el caracteritza– esdevé el marit sobrepassat per una situació que no entén ni comparteix, i , alhora, el nét que, com sa germana, també fugirà a la recerca d’un futur.

El temps i les circumstàncies, però, faran que juntament amb l’Àlex –fill d’un altre membre de la comunitat– retrobin un passat que ni la ràbia ni l’oblit han estat capaços d’esborrar i unes arrels que –segons Llàtzer Garcia– ens són impossibles de tallar.

Sense caure en el maniqueisme però sense obviar les arestes més agudes que plantegen els fanatismes, siguin del tipus que siguin, Els nens desagraïts es basa en un fet real que l’autor gironí va conèixer de ben a prop i esdevé l’obra que tanca una recomanable trilogia centrada en la família.

El muntatge –dirigit pel mateix Garcia– adquireix una atmosfera inquietant reforçada per l’excel·lent il·luminació dissenyada per Elisenda Pérez, autora de l’escenografia que recrea l’interior d’una de les autocaravanes on vivien els que es consideraven els “sants dels últims temps” i del vestuari