Les històries com les que expliquen en els seus textos els dramaturgs irlandesos –especialistes en això del storytelling- com Conor McPherson o Martin McDonagh són una de les referències que es poden trobar a l’espectacle Els ossos de l’irlandès, de Víctor Borràs, guanyador l’any passat dels premis Quim Masó i Frederic Roda, que s’ha estrenat al Teatre de Salt en el marc de Temporada Alta. Borràs s’allunya, però, de la transcendència que acaben adquirint els texts dels autors abans esmentats i ho porta tot per un altre camí. Hi ha una altra influència molt clara en aquest espectacle, però esmentar-la fora fer un mal favor a tothom. L’acció d’aquesta comèdia, de la qual no cal desvetllar-ne gaire cosa per no espatllar els girs argumentals, se situa en el cor d’una petita comunitat rural catalana i inclou alguna traça de suspens i un humor negre com el carbó.
L’argument de la peça, dividida en dos actes, és més aviat fràgil i tampoc no és excessivament important. Allà on Borràs posa el focus i on excel·leix és en la construcció dels tres personatges protagonistes, tres pobres diables un pèl estereotipats, tres beneits –un calçasses i un fatxenda tots dos de masculinitat fràgil i un neuròtic, i en la relació que mantenen entre ells. En Xavier (Ivan Benet), l’Hèctor (Norbert Martínez) i en Llorenç (Ernest Villegas) es coneixen des de fa anys i panys i han viscut tota la seva vida al mateix poblet. Un esdeveniment traumàtic de fa 20 anys va alterar l’amistat que mantenien i, ara, allò que ja era enterrat torna a surar –literalment- i provoca dues trobades dels tres personatges –una per cada acte-, en el garatge d’un d’ells, en Xavier, un treballador de banca i aficionat a la producció de cervesa artesanal. Això darrer, a més de provocar algunes de les situacions més còmiques de la funció, té una importància cabdal en el desenllaç de la peça.
El domini del diàleg de què disposa Borràs queda de manifest durant tota l’obra, però sobretot en el primer acte, així com la seva ironia i finesse, que Benet, Martínez i Villegas –com a espectador tens la sensació que s’ho han passat teta treballant plegats- fan brillar, sota la direcció de Xavier Ricart, que l’encerta pel que fa al ritme. En aquest sentit és una peça molt argentina, en que la rapidesa i l’exactitud en les rèpliques és fonamental, així com, en aquest cas, també ho són els girs argumentals d’importants, amb un crescendo que posa a prova la suspensió de la incredulitat del respectable.
Afirmar que l’obra parla de l’amistat com a concepte o d’una petita comunitat en un sentit antropològic potser seria massa agosarat, perquè no aprofundeix en cap dels dos sentits i crec que tampoc no és el que pretenen la companyia i l’autor, més enllà de la construcció d’un artefacte que funciona molt bé gràcies a un text fluid, a la perícia interpretativa dels tres actors, a la direcció atenta, a una escenografia ben construïda i molt funcional, a una il·luminació austera i ben pensada i a un espai sonor que embolcalla l’acció a la perfecció. Tot això vol dir que la producció és equilibrada i la tasca, en aquest àmbit, també és impecable.
Ara bé, per a que la comèdia funcioni i ja que gairebé es posen totes les pomes al mateix cistell, l’artefacte ha d’estar ben greixat i obliga als actors a mantenir un nivell de concentració remarcable. Si és així, com ho va ser en l’estrena, us farà passar una estona magnífica i sortireu amb ganes de fer una cervesa per comentar la jugada. Si és el cas, però, i la demaneu artesana, llegiu-vos amb molta atenció l’etiquetat.
