Victor Borràs ha apostat per un teatre rural, amb un to d'humor negre. El thriller batega per sobre d'uns amics de la infància en un poble qualsevol. Com a El lloc i, en certa manera, Wasted (les dues primeres obres d'Íntims Produccions) un fet crucial obliga a recuperar unes amistats rovellades.
Possiblement deu ser de les produccions Quim Masó més populars dels darrers anys (Bonobo 2022; Testimoni de guerra, 2021; Europa Bull, 2020; Alba, 2019, Medusa, 2018...). Amb tres actors en estat de gràcia (amargat d'èxit, el Xavi d'Ivan Benet; fracassat actor, l'Hèctor de'n Norbert Martínez; i ximplet, el Llorenç d'Ernest Villegas), la direcció de Xavi Ricart busca els contrastos entre el personatges i potencia la baralla (amagada, de tant evident) per la Sandra.
L'alarma s'activa quan una tempesta deixa al descobert un bidó que havien enterrat 19 anys enrere. S'havien conjurat no parlar-ne mai més però ara ressorgeix per imperatiu vital. Borràs descriu uns personatges perdedors com la de La dona del tercer segona però, ara, empeltats en la ruralitat de la Catalunya interior. Té el dret a parlar-ne, amb honestedat, com a veí de Sant Martí de Tous, on resideix Teatre Nu. Els tres protagonistes, cadascú amb els seus matisos, se sent desorientat, sense saber com enfocar la vida. L'èxit laboral o familiar són escuts que un utilitza per parapetar-se. Al final, el que compta és la llibertat d'aquell irlandès mitificat, borratxo perdut, que voltava pel poble amb un gos pollós. Tothom el repudiava però segurament tothom li deuria tenir una certa enveja, fins que va desaparèixer. Borràs imagina l'ambient d'un pub irlandès en aquesta mena d'obrador il·legal de cervesa artesana. La veritat és que els seus personatges callen molt més, que no pas els de McPherson de La presa. Les pintes de cervesa fan que la llengua es desplegui amb relats orals que són veritables contes de gran profunditat (com a El bon lladre, del mateix autor). Aquí, Borràs posa el fre de mà. Pren la fórmula Pínter de deixar insinuat en els silencis (Vells temps).
És molt sa que hi hagi producció fora de la capital, que s'escapa dels prejudicis i apriorismes de la capital envers el poble. Sovint, entès com a lloc idíl·lic, de segona residència, de gaudi estival, com a Interior noche, Allí donde no estamos, Snorkel... Per a les produccions és indispensable fer temporada a Barcelona per obrir mercat arreu. Per això cal celebrar les visites de L'amic retrobat (Teatre de l'Aurora); Al final, les visions de Llàtzer Garcia (Sala Beckett) inspirat en un fet tràgic a Celrà o Iceberg de Las Heyvan d'Estrena't al territori.
De fet, a Els ossos de l'irlandès, hi ha una fèrria defensa del que és propi, un orgull des de la petitesa. En part com deixaria apuntalat Brian Friel a Traduccions-translations o amb aquell humor negre de destí implacable de'n Martin McDonagh a La reina de la bellesa de Leenane i La calavera de Connemara. De la calavera als ossos que impulsen una fragància insòlita, guanyadora, perversament suculenta... un Sweeney Todd en potència. En tot cas, la banda sonora garage de The roomtones, fa que tot sigui amablement desfasat (Hey, hey, hey, what do you say?). Ara, cantar emboirat de cervesa és divertit als 30 anys, però patètic quan es freguen els 50. Borràs ho deixa ben palès. I Xavi Ricart ho evidencia amb un hit en bucle, en una direcció que manté la intriga de la trama i la tensió dels examics.
