Iceberg - Cia. Les Heyvan

Teatre | Dansa

informació obra



Direcció:
Carla Abulí
Coreografia:
Andrea Jiménez
Intèrprets:
Mariona Muñoz, Laura Torrades, Marta Pastallé, Luana Rocha, Carmen Domínguez, Alba Perramon, Sofia Grigorieva
So:
Oriol Pino
Il·luminació:
Oriol Pino
Escenografia:
Noa Bieto, Marina Orriols
Vestuari:
Noa Bieto, Marina Orriols
Companyia:
Les Heyvan
Sinopsi:

Vuit joves a l’escenari que a través de diferents escenes expliquen diverses problemàtiques derivades de conflictes socials i estructurals que afecten directament la salut mental de la joventut. A partir de la dansa, el text i la performance les intèrprets construeixen un iceberg al·legòric que acaba deixant constància de la problemàtica actual del suïcidi juvenil. La proposta adopta un caràcter crític i social que viatja entre la comèdia més sarcàstica i el drama més profund. Retratant una societat que viu d’esquena als seus propis símptomes.

Crítica: Iceberg - Cia. Les Heyvan

09/11/2023

Valent iceberg pel Titanic del masclisme

per Jordi Bordes

Las Heyvan (les podeu escoltar aquí a El podcast de Recomana) són un grup de set noies que s'enfronten als debats complexes de front. La seva joventut els atorga el dret a ser escoltades. A entendre que la responsabilitat (les putes metes) que se les dirigeix les deixa baldades i sentint-se derrotades. No ho stan perquè s'hi barallen. L'èxit, com la felicitat, no és un final, si no un camí. I elles van marcant les diverses estacions del camí (com si fos una mena de Via Crucis de la catarsi) i construint un relat radical, potser massa unidireccional, de cor grec. El seu relat destil·la eslogans, des de la seva pell, des de la seva intimitat. I, de fons, amb la salut mental com a company de viatge emergeix el suïcidi i la raó per la qual un cronòmetre descompte d'11 minuts a zero (no ho desvetllarem pas, aquí): Estiguin on estiguin de la situació emocional, les set actrius s'aturen, esbufueguen i reprenen l'acció. Elles acaben formant part d'aquest iceberg de gel, que pretén estimbar tot un Titànic de l'heteropatriarcat i masclisme crònic de la societat.

Que les veus joves reivindiquen ser escoltades és una necessitat tant per a elles com per a la comunitat. Un altre tema és que, amb la conversa, es puguin debatre els matisos que el quadre expressionista, quasi de contrallums, amb unes escenes que construeixen una auca desesperada i víctima de l'entorn social, fragmentant-les amb els canvis de les teles en cada transició. El rellotge segueix implacable, sense atendre escenes ni diàlegs. En una mena de relat paral·lel, quasi de thriller, al que relaten (i denuncien) les set noies. La presentació formal combina la paraula (en forma de discurs o de diàleg, la situació escènica i la coreografia. Els set cossos s'alternen el protagonisme i, habitualment, les que no entren en el rol protagonista (que va rotant) donen focus, a cada personatge.

Des del naixement, la filla es veurà concidionada per pertànyer a un gènere que rep molta més pressió social. Els seus pares ja li dissenyen el seu camí fins a la universitat i el primer treball, quan encara no li han tret els bolquers. La projecció que els pares fan de les filles és la seva primera condemna psicològica. els pares saben que, tot i el futur prometedor que li dibuixen, sovint cauran pel seu estigma de gènere. Les xarxes socials són el següent episodi: Tik Toks, tutorials i autoajuda que, en comptes d'alliberar càrrega, marca uns paràmetres que les obliga a complir si volen descansar entre la majoria. El terrible mirall del ball recoda al projecte Todo esto era campo de les UnaiUna. Trencar el paràmetre normatiu obliga a celebrar i reivinidcar sense fissures la grossor dels cossos (juguen al terme "gorda" per ser políticament incorrectes). L'antagònic del plaer de menjar és l'angoixa d'engreixar-se: el trastorn alimentari (com a Nua, Cospres). La següent deriva és la de la relació en la festa, sigui en parella o en una discoteca amb desconeguts. i un tetric conte (amb un fal·lus com si fos la icona que unifica el sexe masculí, per sobre de qualsevol creença) en què les dones són titllades de bruixes (Tituba, Bruixa, negra, ramera, El valor de res, 200.000 dones) i, per tant, susceptibles de tortures. Els dos darrers capítols aborden la mort, sigui per la violència de gènere o bé perquè la pressió

L'aquelarre del conte final és molt difertent al de The Feliuettes (Akelarre) perquè Las Heyvan aposten pels quadres més durs, despullats, sense gota d'humor que criminalitza, fins i tot, el silenci. El problema d'aquesta visió (respectable i amb la que es pot empatitzar) és que simplifica i acaba podent abocar a una mirada massa puritana de la relació sexual (que se sobreentén només la socialment generalitzada). Ben al contrari, La punta de l'iceberg (que també està al programa de RBLS), es mostra una sexualitat oberta, exploradora que, de fet, convida a trencar tabús i les convencions més conservadores, eliminant el jou del capitalisme, fins i tot. Encara són un punt més revolucionàries les d'Iniciativa Sexual Femenina (Catalina); o, fins i tot, Sixto Paz (Así bailan las putas).

Advertència: Un problema (amb aparentment fàcil solució és l'ús de les llengües). S'expressen en català sempre per a empoderar i denunciar mentre que el castellà és la veu dels que les acosen. El que, probablement és una evidència de l'ús social del castellà en els entorns d'oci es pot llegir com si alliberés els catalanoparlants de ser potencials agressors. De fet, aquesta situació també es produeix a Pols de Diamant, que fan servir el castellà per totes les insinuacions del tínder (o per una connexió per a Tele5) mentre que el català serveix per a l'hospital, la denuncia a la policia i l'enamorament dels dos protagonistes (que viuen a Madrid). El codi de la llengua, involuntàriament, estigmatitza. Es produeix l'efecte contrari de Les amistats perilloses, amb direcció de Carol López, en què era el català que es considera la veu d'us social i el castellà, el de la intimitat. Es constata un gir de llengües de prestigi generacional. La Queta té feina pendent.