La punta de l'iceberg

informació obra



Intèrprets:
Patrícia Bargalló, Paula Jornet
Direcció:
Isis Martín, Aleix Fauró
Autoria:
Isis Martín
Assesoria de moviment:
Patrícia Bargalló
Il·luminació:
Jou Serra
Interpretació musical:
Paula Jornet
Escenografia:
Paula Font, Paula González
Companyia:
La Virgueria
Sinopsi:

El plaer com a revolució

La punta de l’iceberg és un espectacle immersiu i sensorial a través del despertar del desig i la importància del plaer, en el qual el públic viurà de primera mà històries i situacions basades en experiències reals que li permetran preguntar-se sobre la seva pròpia vida eròtica. A partir de testimonis anònims de centenars de dones i de persones que s’han socialitzat com a tal hem construït un espectacle per celebrar la sexualitat, trencar tabús i estereotips, fer una festa i fer visibles, i molt, les ganes de seguir gaudint i compartint. Volem parlar des del plaer, des d’un dels aspectes que ens fa més fortes i poderoses. Volem parlar de la nostra pell, de la nostra llengua, dels nostres músculs i de la nostra carn. El plaer, el desig, com a motor per tot, com a motor de canvi, de vida. El plaer com a revolució.

Crítica: La punta de l'iceberg

22/04/2023

El suc regalimant de la mandarina

per Jordi Bordes

La sexualitat segueix sent un tabú social. Tot i que es visqui en un món aparentment exhibicionista (amb l'Instagram com a targeta de presentació personal) i que brilla amb una estranya seducció la capacitat del poliamor, el comportament íntim segueix sent de portes endins. La Virgueria ha volgut ventilar l'estança a partir d'un qüestionari (secret) que es responia a través d'un formulari i que garanteix la intimitat de les participants. Les vides sexuals, els somnis i els estigmes emergeixen en el muntatge que s'ha construït a partir d'aquestes confessions. Patrícia Bargalló i Paula Jornet juguen a un cert flirteig en un espai íntim, fosc, que el públic envolta com si fos un peepshow (ai, The sinner!) conceptual de coixins que s'estenen per l'escenari com a invitació a allitar-se o, al contrari, com a mur de protecció. Al voltant, bosses d'aigua pengen pel perímetre, com si miressin d'espantar els moscons solitaris que vulguin xuclar els efluvis corporals sense el "sí" corresponent.

La Virgueria és una companyia que s'ha preocupat per les injustícies socials a través del seu teatre document. Ho ha fet sobre la vida a la presó (180º de cel), sobre el negoci d'armes (El pes del plom) o sobre la mort propera (L'hivern al cos). En la seva ja, extensa carrera, també han treballat a partir de móns amagats (Paisaje sin casas) o sobre el quotidià (Snorkel), l'espai oníric (Arbres, Medusa) o les formes més insòlites del Poder (El missioner). Ara, aborden la intimitat des d'un espai ambigu, falsament eròtic. En un espai que es convida a la perversió fins a un cert límit: es reparteixen mandarines però no les comparteixen. A la petita pantalla, com un element complementari a aquesta mena de verbatim confessional, que escandalitza i diverteix a la vegada, uns dits s'endinsen en la pell de la fruita i en va sorgint un suc que regalima. Una metàfora similar a la prudència/atreviment d'Els fruits saborosos de Josep Carner.

El plaer i la sexualitat és una porta des d'on fer trontollar una societat hipòcrita, acomodada i carregada de privilegis. L'atemptat que pretén La Virgueria és poc més que una carícia en un lloc i moment inadequat. Molt més reveladores i transgressores són les d'Iniciativa Sexual Femenina (Catalina, Perpetua felicidá) que fan de la sexualitat individual o grupal un veritable manifest que estella el tabú i en proclama una nova era (amb els límits a descobrir, encara). Una de les seves integrants, Cristina Morales en va fer literatura prototerrorista a Lectura fácil. Que ara, Alberto San Juan n'ha fet una adaptació. Molt més enllà del desig i dels quadres de sexe sense protecció...

Al Maldà, cadascú s'emporta la mandarina de pell fina i enganxadissa a casa, amagada a l'infern de l'abric; la confessió no esclata amb la virulència que convindria, si es vol ser fidel a la revolució que propugnen. Un exercici tant perturbador com el twerking es va viure a Así bailan las putas, un cop es va trobar el codi i la proximitat amb les persones que també envoltaven l'escena d'un teatre amb aire documental. També és probable que l'espectacle respiraria molta més intensitat amb un públic més jove, que es rebel·la a la contradicció puritana dels pares i avis. Però, de moment, el públic en la funció que vam assistir al Maldà, la mitjana era bastant més elevada¡ perquè es produís la catarsi. Potser és que no vam entendre què fer amb la mandarina amb les mans, amb aquella olor penetrant i un tacte ben similar a la pell de l'altra.