Snorkel

Teatre

informació obra


Direcció:
Aleix Fauró, Israel Solà, Xavier Bobés
Intèrprets:
Javier Beltrán, Isis Martín
Escenografia:
Margherita Mantovani
Vestuari:
La Virgueria
Il·luminació:
Anna Espunya
So:
Cesc X. Mor
Assesoria de moviment:
Patrícia Bargalló
Ajudantia de direcció:
Elena Martín, Oscar Llobet
Autoria:
David Desola
Companyia:
Playground
Sinopsi:

Com convidats que ningú no coneix acabats d’arribar a una festa que ja ha acabat però tot i així optimistes i ridículament pacients. Aquesta obra potser parla de nosaltres, aquells dels quals no parlarà mai ningú. Nosaltres, que escurem el cul de les ampolles i pessiguem amb una dissimulació ridícula les restes del pastís que d’altres no han volgut. Nosaltres, que allà drets vora la porta observem sense pressa les taques enganxoses sobre la moqueta i les arribem a trobar boniques. Nosaltres, que no entenem, que fins i tot odiem, la física quàntica. Aquesta obra potser parla simplement de persones que es troben i es reconeixen mútuament com a membres d’una mateixa espècie i se somriuen perquè saben que un cop acabada la festa ja no hi ha res perdre...

Crítica: Snorkel

14/11/2015

Tragicomèdia sobre el futur juvenil convertit en abisme

per Jordi Bordes

Hi ha qui per trobar sentit a la vida fa un viatge  sense filtres a l'Índia. Hi ha qui pretén fer una aventura iniciàtica, tipus usuari, agafant un bus durant nou hores per a traslladar-se a un lloc bucòlic on regna la pau d'un llac i un refugi, amb aire de centre místic reciclat a turisme interior. Aquest "Snorkel" d'Albert Boronat construeix amb una obsessió pel text carregat i verobbreïc (a vegads, excessiu) amb unes històries que es volen acabades. I poser ´s més pràctic que hi hai algns capítols que es deixin nom´s esbossats, perquè sigui el públic qui el tanqui. La posada en escena és rebel, amb un espai esquemàtic i carregat de caricatura camping gas, ulleres d'snorkel i una tenda de campanya d'oferta com a amos de l'escena. Els micros, sempre indispensables per a tot el text.

La Virgueria signa un poema mes càustic encara que aquell "Paisaje sin casas" (I+d Eòlia, 2013) de Pablo Ley. Perquè si en aquell quadre, que va guanyar el Marqués de Bradomín el 1990, eren uns dissortats estira-bosses de mà els que presentien que el futur se'ls esfondrava als peus, ara és una colla de joves, els que canten aquell "no future", una sensació de buit comparable a l'espai que hi ha entre una estrella i una altra al firmament. El to respira antiheroi còmic, però el paratge emocional que dibuixa és desolador.

La interpretació dels actors busca (i aconsegueix) la connexió amb el públic. Els més joves identifiquen millor les coordenades dibuixades, però és fàcilment imaginable. Els ideals d'aquesta dramatúrgia s'han empetitit,  com els d'"Aneboda", de Joan Yago (La seca 2015), que el seu instant de glòria és construir un moble d'Ikea amb èxit! Posa el somriure als llavis molta estona, agraint la bondat dels actors de Hollywood lluitant contra el canvi climàtic però en realitat és una bomba. Demolidor.

Trivial