Us bé de gust bussejar una estona ( de fet, a la proposta de la
Virgueria es busseja molt) per un llac ple de textos inesperats que conviden a
la més alegre desesperança? Doncs heu anat a parar a l’espectacle perfecte per
practicar aquesta mena de busseig , i comprovar que sota ( o potser és més
aviat sobre?) les aigües aparentment
tranquil·les del llac s’amaga un mar de solituts politoxicòmanes , de
històries que es queden a mig fer encara que els personatges que les
protagonitzen voldrien viure dins històries ben acabades , de cognoms nòrdics
que es fan passar per noruecs però en realitat són danesos - potser perquè això
de trobar-se a gust amb la pròpia identitat és una cosa ben feixuga- ,i de
festes que o bé no acaben d’arrancar o bé sembla que s’han deixat passar de
llarg, i s’han transformat en succedanis de festa una mica impostats.
Però centrem-nos: si tot el que us porto dit
us sembla atacat d’un excés metafòric i un xic indesxifrable , encara no heu
vist res, perquè el text de Boronat, aquesta successió de monòlegs que de
vegades no ho semblen i que tenen com a escenari el gens bucòlic paisatge d’una
piscina de plàstic convertida en llac improvisat amb tenda d’acampada inclosa , en van plens de metàfores, de metonímies,
d’enigmes sense resoldre i de tota mena d’excessos verbals de vegades
indissimuladament poètics: no per res ( deixeu-me fer el tafaner per una
estona) una espectadora desconeguda que tenia
seguda al meu costat i que es va passar l’estona deixant anar alegres
riallades, confessava a la seva acompanyant tot sortint del teatre que li
resultaria impossible explicar de què anava el que acabava de veure, però que
tot plegat, li havia entrat d’allò més bé.
D’allò més bé és precisament com comença
l’espectacle, amb un molt brillant monòleg que ens demostra com la recerca de
la meditació transcendental a la llum de les estrelles pot acabar derivant
fàcilment cap el menys transcendental acte d’onanisme. I després de comprovar com l’eròtica de la transcendència
pot enviar a fer punyetes una molt espiritual experiència, ja estem preparats
per capbussar-nos del tot dins un llac en el qual de vegades tenim la sensació
que l’autor s’ha embalat massa i no ha calculat del tot la pistonada que ha
agafat el seu text i les irregularitats o les temptacions hiperbòliques que
aquest presenta. Però en el qual , malgrat això, i gràcies a l’enginy i la trista diversió
farcida de frustracions que deixen anar les paraules i al bon joc del seu
quartet protagonista ( a destacar
l’excel·lent interpretació de Javier Beltrán i Isak Férris) , sempre hi
trobes motius per seguir escoltant i mirant amb ganes . Tot plegat, mentre
esperem que hi faci la seva aparició el Major Tom de David Bowie ( que la fa, i
per partida doble) : potser a la lletra de “Space Oddity”, es troba la clau de
l’enigma de tot el que portem vist. Només potser.
