Penses en La tienda de los horrores, La familia Addams, o en The Rocky Horror Show i (tot i enriolar-se pel despropòsit del muntatge que funciona quan el públic s'hi entrega només pel plaer de divertir-se cridant barbaritats des de les butaques) hi ha la sensació que aquests musicals no fan per Barcelona. Però després veus una versió concert, al pulcre i modernista Palau de la Música de Sweeney Todd i t'adones que l'energia electritzant connecta per la vena. I que els espectadors s'atreveixen igulment a disfressar-se i a riure del retrat gore i farsesc (tots els intèrprets amb un rostre emblanquinat de màscara, d'aparença lúgubre però d'esquitxada desfassadament espectral) amb la complicitat d'un públic que espera a veure qui la diu més grossa.
Jordi Prat i Coll (amb móns tant dispars com les obres Fàtima i Els Jocs Florals de Canprosa) ha recollit el llibret traduït per Roser Batalla i Roger Peña (1995) i l'ha aixecat al davant mateix de les musses i amb un centenar d'intèrprets. Una moguda espectacular similar al seu intent de For Evita, una astracanada musical, que va presentar al Grec, fa uns mesos. De fet, l'equip que lidera el pojecte ja haiva participat en aquest repte: el director musical Andeu Gallén (Maremar, L'alegria que passa); Anna Moliner (Boscos endins, Company, Liceistes y cruzados); Jordi Vidal (À la ville de Barcelona, Estimadísims malvats) i Ivan Labanda (No són maneres de matar una dona, La jaula de las locas).
Entre els solistes s'hi han sumat altres veus que, des del Fleet street de la barberia, es constata que tenen un rastre en musicals o espectacles gore i d'aventures sarcàstiques. És el cas de Maria Santallusia (Ruddigore o la nissaga maleïda, La casa sota la sorra). Pel que fas al paper de Sweeney Todd, l'interpreta Miquel Fernández, que també havia estat al tètric Poe de Dagoll Dagom, entre molts altres títols. Ana San Martín es manté en el seu rol de jove enamoradissa (Scaramouche, Golfus de Roma). Eloi Gómez també repeteix el personatge romàntic i aventurer (L'alegria que passa, Les històries naturals). Per la seva banda, Xavier Fernández, que va particpar al Mar i Cel del 2004, també ha actuat A Little night music). Jan Gavilan, per últim, és el més jove i compta amb la participació al thriller decadent de Jerusalem.
Amb el codi teatral més senzill shakesperià (quan una persona és assassinada s'aixeca i desapareix amb un posat neutre), la peça demostra que té tremp i que diverteix la mirada pragmàtica de Mrs Lovett. Entén que hi ha manera de reciclar els cossos esventrats pel basrber en suculents pastisoss de carn. I imaginen quins gustos poden tenir en fnció de l'ofici de la víctima ("el crític d'art, deixa'l a part"ç; possiblement seria l'unic cos immenjable per tanta indigestió i fel escupida en les seves valoracions).
El rasurat perfecte d’una barba s’aconsegueix fent que la navalla pugui d’avall a dalt eliminant el contrapèl, en una segona passada. Si al 1995 una producció d’aquesta peça lírica gore, dirigida per Mario Gas, va ser un puntal en la consolidació de Barcelona com a plaça de musicals, ara recuperar en versió escènica de gran format podria significar una nova fita. Dimarts, aprofitant la nit dels esperits malignes de Halloween i de les disfresses carregades de sang maquillada, el Palau de la Música es va omplir fins a la bandera per a la versió concert dramatitzat d’un musical amb un centenar d’intèrprets (entre el Cor Jove de l’Orfeó, els músics de l’Orquestra Camerata Penedès i la desena de solistes en els papers principals). Per què no aventurar-se a un musical, novament amb la màquina de trinxar cossos que tant suc va saber treure Vicky Peña amb els seus companys de repartiment Tino Romero i Joan Crosas? Si ja hi ha llibret, actors entusiasmats i públic que ha demostrat estar-hi en sintonia sembla estúpid abandonar aquesta oportunitat. Potser l'aventura d'aquesta nit de Halloween era només una quixotada més de la gent dels musicals però segur que ningú descartaria poder fer temporada. Les navalles de Sweeney Todd es van guardar en els 15 ays de captiveri. Després de l'estrena del 1995 (es va fer una nova reposició, en castellà, el 2009 a l'Apolo). L'any vinent, precisament, en faran 15 d'aquella experiència. Potser va sent hora de tornar-les a afilar de nou, en català, amb l'equip que ja ha demostrat sintonia i afinació amb les intrincade spartitures de Sondheim.
