Jerusalem

informació obra



Direcció:
Julio Manrique
Intèrprets:
Pere Arquillué, Elena Tarrats, Chantal Aimée, David Olivares, Marc Rodríguez, Víctor Pi, Guillem Balart, Adrian Grösser, Anna Castells, Clara de Ramon, Albert Ribalta
Escenografia:
Alejandro Andújar
Vestuari:
Maria Armengol
Il·luminació:
Jaume Ventura
So:
Damien Bazin
Vídeo:
Francesc Isern
Caracterització:
Núria Llunell
Ajudant de direcció:
Xavi Ricart
Sinopsi:

Decadent, abandonat, patètic, però també valent i divertit... Així és l'antiheroi que protagonitza aquesta peça, tan aplaudida al West End com a Broadway.

És el dia de Sant Jordi, patró d'Anglaterra, i en una localitat rural que aquell dia acull la fira del comtat, Johnny “el Gall” Byron surt del remolc on viu. Les autoritats el volen desnonar per poder construir al solar que ocupa i un pinxo li vol clavar una pallissa... És l'home més odiat del poble? Potser, però també és el més estimat: els amics volen que surti amb ells de festa i el seu fill el reclama perquè passin junts el dia visitant la fira... És una mena de Falstaff del nostre temps, un personatge modern però que al·ludeix constantment a una Anglaterra medieval idealitzada mentre beu, consumeix drogues o eludeix les autoritats que el persegueixen...  Tot plegat constitueix el retrat d'una Gran Bretanya que perd el contacte amb les arrels, l'estampa d'un món rural esclau dels seus propis mites que, en fer paleses les seves realitats més ombrívoles, fa miques les visions idealitzades de la vella Albió.

El muntatge s'inspira en Jerusalem, un himne compost per Sir Hubert Parry sobre uns versos de William Blake el 1916. Extremament popular al país, el tema ha estat proposat fins i tot com a himne nacional anglès.

Signa el muntatge un director de cinema i dramaturg, gran admirador de Harold Pinter, que es va fer conegut amb obres com Mojo(també convertida en un film el 1997). El porta a escena Julio Manrique, un actor i director sempre atent a les mostres més interessants de la dramatúrgia anglòfona contemporània, que ha signat muntatges que van d'El curiós incident del gos a mitjanit a La partida (Grec 2014), per esmentar-ne només alguns. Interpreta el paper de Johnny (Mark Rylance en el repartiment original) Pere Arquillué, un actor amb una extensa i aplaudida trajectòria en teatre, cinema i televisió, que ha demostrat el seu instint teatral apostant per posades en escena com la de Primer amor (vista al Grec 2010), de Samuel Beckett (vista al Grec2010); El Preu, d’Arthur Miller (vista al Grec 2016) o Art de Yasmina Reza (2018), entre d’altres.


Crítica: Jerusalem

04/07/2019

Byron és un punkie o un nou revolucionari?

per Jordi Bordes

Julio Manrique va persuadir amb el seu Timó d'Atenes, un personatge shakesperià que després de comprovar com els diners i el Poder només li havia aportat hipocresia, va decidir desentendre's de tot i viure en la misèria i la soledat, fent net de tot allò que,  aparentment, construïa llaços de confiança i reforçava la moral de la societat (amb el seu desig de donar suport als artistes). Jerusalem planteja, en principi, un altre personatge que es vol apartar de la societat i reviure la llibertat més àcrata dels boscos de Shakespeare. Allà on no arriba el poder hi ha la llibertat. Ho saben els joves d'El somni d'una nit d'estiuel tem aquell Ricard III protegit per les muralles i amb la por de la rebel·lió en forma d'arbres apropant-se per acabar amb el seu regnat.

Pere Arquillué és un gegant interpretatiu. Que aconsegueix brillar en cada rèplica i que esdevé el gran tòtem sobre ell que es convoquen les ànimes més desorientades. Les que els agradaria fugir, les que busquen un lloc a recer que els aculli, les que els necessiten moments d'evadir-se, per tornar a la seva còmoda (i perversa) normalitat. Però, per contra del que pugui semblar, aquest antisistema no té cap intenció de fer una revolució. És com un Forrest Gump que camina per no pensar, que es droga i beu fins a perdre el coneixement i que provoca emmerdant el descampat i posant totes les pegues possibles a la urbanització d'aquell darrer indret salvatge del petit municipi on sembla que es concentra tota l'energia còsmica, alineant-se amb l'estranyesa d'Stonehenge.

L'obra impacta per la seva posada en escena. Julio Manrique (ara, director) sap trenar bé cada història i contenir l'excés. El pensament punkie de No future manté un mínim de fre, afortunadament. Potser la mística queda ofegada entre tanta rave. Però sí que respira enfiladissa la capacitat de narració oral (de pub irlandès) de John Byron. Però en aquesta contundència festiva s'esvaeixen les boires i l'èpica de la mística. La peça no té massa girs com qualsevol drama èpic de Mouawad (Incendis...), que se'ls relaciona, d'entrada. Només és un puntal escènic per on transiten uns personatges que no evolucionen, es presenten i plantegen el seu conflicte, la seva relació en aquest personatge central. Però no hi ha ells girs d'Agost, que justifiqui una durada tant llarga. I, fins i tot, hi ha personatges (com els de les dues noies de la colla) que, en prou feina, tenen oportunitat d'explicar-se què hi fan allà.

Jerusalem és la crònica anunciada d'un desallotjament. És el cant desesperat d'una joventut que no somnia en gairebé res. Que només fuig per no quedar atrapat en la grisor més espessa dels adults. I que no el rebel·la res. És el romanticisme que patina dels adults, amb un bri de hippies, que fan una alenada de llibertat enmig del seu món vulgar.

L'obra, a diferència dels poemes de William Blake, o de Walt Whitman ( a Ciutat de gespa s'entrecreua el vers de l'americà amb el de Lorca), no saben transmetre la força de la Natura per trobar la joia de viure, de desprendre's dels hàbits socials. Des de la Catalunya mediterrània, costa trobar-hi gaires connexions amb aquests personatges que viuen la festa per la festa, quasi desesperadament. Com qui perd l'últim tren. Quan, al seu darrere, en realitat, hi ha tot un mar d'oportunitats per reconstituir-se com a persona. Que li diguin a la Nora de Casa de nines, per exemple. La fatalitat es produirà en aquesta clariana i tothom oblidarà. L'espai de descoberta es convertirà en fileres de carrers asfaltats per, amb sort, poder fer alguna volta en bicicleta, pel carril corresponent. El Jerusalem de Byron ha mort. Potser perquè, en la proposta convincent del Grec no procura transformar aquest protagònic en un nou Jesucrist, per molt que partirà una passió i mort similar... però sense que ningú s'atreveixi a fojjar-ne una religió. Només trobaria Sant Peres que el negarien contínuament. I és una llàstima perquè la mesura e la direcció de Manrique hi apareix similar al seu L'ànec salvatge o El curiós incident del gos a mitjanit. I el treball dels actors, diverteix, escandalitza, connecta i fa vibrar. El problema és que la tonada no té la conclusió revigoritzadora esperada.