Hi ha qui es ven l'ànima al diable i hi ha qui es ven la sang gitana, de grup sanguini excepcional, a un altre mena de diable, per sobreviure i reinvertir en... ¿drogues, sexe i... rock and roll? No!, per invertir en vida llibertària i llibertina entre el romanticisme dels boscos d'atmosfera shakesperiana, però també en un espai que podria ser el d'un eixample modern urbanitzable fruit de l'explotació del capitalisme immobiliari.
Mig litre de sang gitana a 600 dels grossos! Així és el Gall, malnom venerat per tots els que l'envolten que porta al damunt el barroer Johnny Byron, l'últim, més aviat el penúltim de la nissaga dels Byron, una nissaga ancestral, arrelada a la terra, en contacte amb la tradició rural i les llegendes més creïbles de tan increïbles com són.
El personatge del Gall de l'autor Jez Butterworth (Londres, 1969) a «Jerusalem» reuneix tots aquests ingredients: una mica de Faust, per la seva amistat amb el diable; una mica de Falstaff, per la seva ressonància amb el personatge de Shakespeare, presumit, bevedor, emparentat amb delinqüents de baixa escola; i una mica de Lord Byron, personatge extravagant, escandalós, amb amants i deutes que es va guanyar alguns qualificatius com el de boig, malapeça i perillós i, a més, nascut amb una lleu deformació al peu que li va provocar una coixera, com la del Gall, per a tota la vida.
Durant tres hores —hi ha mitja part inclosa— l'actor Pere Arquillué alterna aquesta barreja de caracteritzacions del Gall. Coixeja, com Byron (ja coixejava a «Ricard 3r»). Es fa el barroer, com Falstaff. Ven ànima i sang al millor postor, com Faust. I s'enfila així a les espatlles d'un altre dels personatges que marquen per sempre un actor i que Pere Arquillué ha afegit a la seva extensa galeria de personatges grans i icònics.
Tot passa el dia de la fira amb motiu de la Diada de Sant Jordi, patró d'Anglaterra, 23 d'abril. El Gall viu en una autocaravana immensa on guarda com un tresor de pirata el seu «modus vivendi». Al seu voltant, un desgavell ordenadament desordenat: el tendal, la tauleta de càmping, cadires de tot tipus que semblen extretes d'un abocador de residus, nans de jardí, ampolles buides de cervesa, un matalàs, mantes, una poltrona de braços, una carcassa de banyera...
Fa la impressió que a l'escenògraf de «Jerusalem» l'escenari se li hagi fet petit —cal recordar que l'obra es va estrenar només tres dies a l'Amfiteatre Grec de Montjuïc dins el Grec 2019 amb l'afegit inimitable de l'entorn natural— i que ara al Teatre Romea ha calgut, com a mínim, eliminar una filera de butaques per eixamplar un metre llarg la boca de l'escenari.
«Jerusalem» agafa el nom del títol d'un poema de William Blake, «And did those feet in ancient time», que Hurbet Parry va musicar el 1916 i que es va convertir en una mena d'himne popular i extraoficial sobre l'Anglaterra somniada i que obre el muntatge amb una interpretació del personatge de Fedra —nena i fada a la vegada—, a cappella amb l'actriu Elena Tarrats, que té només un parell d'aparicions en una mena de pròleg i epíleg de l'obra.
«Jerusalem» és una obra de grans dimensions, no només de contingut i per la durada —amb una versió catalana de Cristina Genebat que s'adapta al lumpen amb elegància—, sinó també per l'espai. Si bé segurament respirava més per amplitud a l'amfiteatre de Montjuïc, ara, en sala tancada, es comprimeix però guanya en sonoritat i bona audició, un aspecte indispensable perquè, malgrat una posada en escena i una agosarada direcció de Julio Manrique que incorpora música potent, moments de ritme “rave” i escenes on mana l'escàndol, mai no es queda al marge del discurs i, en aquest sentit, té moments de gran força teatral com els que el Gall dedica a fer creure històries fantàstiques que culminen amb la seva presumpta relació amb els gegants de les muntanyes i, sobretot, amb aquell gegant, el de Stonehenge, que un dia es va trobar tot passejant pels boscos, el gegant amo i senyor del monument megalític de prop d'Amesbury, i que només el Gall sap com fer-lo venir al prat de l'autocaravana, cridant-lo mitjançant els sons d'un bombo de banda que jeu esperant el seu moment entre les andròmines.
El Gall té el do de fer créixer les històries que explica com aquells avis que les contaven a la vora del foc i es guanyaven els que l'escoltaven fins al punt que, com els infants que segueixen un conte, acabaven creient-se de debò el que s'imaginaven.
Qui no hagi vist mai com es prepara un còctel de començament del dia per agafar forces, el Gall ho ensenya sense paraules: un got de llet, un bon raig d'alcohol, un rovell d'ou i una mica de crack de pols blanc. Ben remenat i tot avall d'una glopada! És així com Johnny Byron esquiva el que després de vint-i-quatre hores sap que li caurà al damunt: el desnonament per ordre judicial del prat on viu des de fa anys, amb la pèrdua de la seva autocaravana i totes les andròmines. Amb la pèrdua del seu petit món i del seu reialme.
Al voltant de Pere Arquillué —una vegada més mostrant la seva «monstruositat» escènica— hi ha un repartiment que juga a totes. Entre ells, sobretot, l'actor Marc Rodríguez, en el paper de Ginger, un contrapès als estirabots del Gall, guixaire a l'atur amb aficions de dj, una mica curt de gambals però viu com una centella, potser l'únic amic de debò de Johnny Byron, tot i que quan aquest és atacat pels sicaris del mafiós Troy Whitworth (l'actor David Olivares) a l'autocaravana, Ginger en fuig com una ombra sense que sàpiga fer-hi res per defensar-lo.
Aquest és el destí del Gall: viure envoltat de joves rebels sense causa que se n'aprofiten, l'odien i l'adoren a la vegada com Lee, a punt de viatjar a Austràlia (Adrián Grösser); Davey, que fuig de la rutina diària d'escorxar bestiar (Guillem Balart); Pea i Tanya (Anna Castells i Clara de Ramon), dues adolescents que busquen refugi a la cova del Gall sense que sàpiguen ben bé quin és el seu lloc al món i, de fet, sense que l'autor s'esforci tampoc gaire a bucar-los-en cap; i el vell professor (Víctor Pi) que potser troba en el Gall l'altra cara amagada i reprimida del seu propi jo i que acaba fent un paper carregat de misticisme, emmirallat en la glòria patriòtica del passat.
No hi ha dubte que «Jerusalem» és una obra que té molta lletra menuda, a vegades potser només perceptible per aquells que comparteixin la tradició. No és doncs gens senzill traslladar alguns dels moments de sàtira o autocrítica a l'autoestima cap a referents més pròxims, malgrat que tinguin una pàtina d'universals. Cal una mica d'imaginació en tot cas, com per exemple, intentar veure en el personatge de Wesley, el tipus folklòric, taverner i bon jan que interpreta l'actor Albert Ribalta, comparsa d'un «Ball de cercolets» o d'un «Ball de gitanes», obligat a dansar tot el dia de la fira de Sant Jordi sota el jou de la seva dona, que el té collat i farcit de cascavells a l'uniforme d'esbart, fins que ell troba refugi i fugida en el cau corrupte i viciós del Gall.
A «Jerusalem» hi ha molta amargor col·lectiva sota una capa aparent de gresca i bona vida en llibertat i antiautoritarisme. Una amargor que humanitza el Gall i que Pere Arquillué eleva a la categoria d'interpretació mestra, tant quan creix amb el seu discurs davant el grup, com quan manté els diàleg amb la mare del seu fill de vuit anys (els petits actors Jan Gavilan i Max Sampietro en dies alterns) —l'últim Byron de la fila—, interpretada per l'actriu Chantal Aimée, que recupera així un espai teatral que s'havia guanyat en altres èpoques i que aquí arrodoneix amb el seu paper, primer d'agent social de desnonaments i després de dona de la vida i mare del petit Byron, per a qui desitja que el seu pare es podreixi a la presó o desaparegui de les seves vides, o encara també quan el Gall tanca l'obra amb el discurs i el ball —gairebé del fanalet— amb la jove Fedra, convertida en fada del bosc i en desig d'allò inabastable. Ruixada de gasolina. Fortor de terra cremada. Sang de gitano per rubricar el final. (...)
