Jerusalem

informació obra



Direcció:
Julio Manrique
Intèrprets:
Pere Arquillué, Elena Tarrats, Chantal Aimée, David Olivares, Marc Rodríguez, Víctor Pi, Guillem Balart, Adrian Grösser, Anna Castells, Clara de Ramon, Albert Ribalta
Escenografia:
Alejandro Andújar
Vestuari:
Maria Armengol
Il·luminació:
Jaume Ventura
So:
Damien Bazin
Vídeo:
Francesc Isern
Caracterització:
Núria Llunell
Ajudant de direcció:
Xavi Ricart
Sinopsi:

Decadent, abandonat, patètic, però també valent i divertit... Així és l'antiheroi que protagonitza aquesta peça, tan aplaudida al West End com a Broadway.

És el dia de Sant Jordi, patró d'Anglaterra, i en una localitat rural que aquell dia acull la fira del comtat, Johnny “el Gall” Byron surt del remolc on viu. Les autoritats el volen desnonar per poder construir al solar que ocupa i un pinxo li vol clavar una pallissa... És l'home més odiat del poble? Potser, però també és el més estimat: els amics volen que surti amb ells de festa i el seu fill el reclama perquè passin junts el dia visitant la fira... És una mena de Falstaff del nostre temps, un personatge modern però que al·ludeix constantment a una Anglaterra medieval idealitzada mentre beu, consumeix drogues o eludeix les autoritats que el persegueixen...  Tot plegat constitueix el retrat d'una Gran Bretanya que perd el contacte amb les arrels, l'estampa d'un món rural esclau dels seus propis mites que, en fer paleses les seves realitats més ombrívoles, fa miques les visions idealitzades de la vella Albió.

El muntatge s'inspira en Jerusalem, un himne compost per Sir Hubert Parry sobre uns versos de William Blake el 1916. Extremament popular al país, el tema ha estat proposat fins i tot com a himne nacional anglès.

Signa el muntatge un director de cinema i dramaturg, gran admirador de Harold Pinter, que es va fer conegut amb obres com Mojo(també convertida en un film el 1997). El porta a escena Julio Manrique, un actor i director sempre atent a les mostres més interessants de la dramatúrgia anglòfona contemporània, que ha signat muntatges que van d'El curiós incident del gos a mitjanit a La partida (Grec 2014), per esmentar-ne només alguns. Interpreta el paper de Johnny (Mark Rylance en el repartiment original) Pere Arquillué, un actor amb una extensa i aplaudida trajectòria en teatre, cinema i televisió, que ha demostrat el seu instint teatral apostant per posades en escena com la de Primer amor (vista al Grec 2010), de Samuel Beckett (vista al Grec2010); El Preu, d’Arthur Miller (vista al Grec 2016) o Art de Yasmina Reza (2018), entre d’altres.


Crítica: Jerusalem

06/07/2019

Existeix una Anglaterra profunda, tan fonda i negre com un pou de carbó

per Iolanda G. Madariaga

L’escenari del Grec és, a vegades, un escull on ensopeguen els més ferms propòsits. S’ha de dir ben clar que Julio Manrique aconsegueix salvar-lo superbament. S’estrena al Grec amb una obra contemporània del britànic Jez Butterworth -un autor més conegut aquí per la seva producció cinematogràfica- que es troba en la nòmina del grup In yer face, junt amb Martin MacDonagh, Mark Ravenhill o Sarah Kane, tres autors dels que Manrique ha dirigit i/o interpretat algunes obres. Jerusalem (2008) és una obra complexa i gegantina. El títol ens remet al poema de William Blake And did those feet in ancient time que Hurbet Parry va musicar el 1916, esdevenint un himne no oficial. Farcida d’elements referencials, Jerusalem esdevé un retrat descarnat de l’Anglaterra rural. Una Anglaterra atàvica, patriotera i puritana que condensa els valors més rancis d’una societat hipòcrita i classista. Avui, una dècada després, el Brexit ve a confirmar la creixent determinació d’aquesta societat.

Butterworth situa l’acció al cor d’Anglaterra, no ens referim tan a unes coordenades geogràfiques com a un lloc de llegenda que té molt a veure amb el mite fundacional. Manrique ens recorda al programa de mà els boscos d’Arden o els de Sherwood. L’obra transcorre en una mena de prat, un espai fronterer entre la natura en estat salvatge, el bosc, i el poble, un espai urbanitzat. L’indret on ha de construir-se una nova urbanització de habitatges unifamiliars. Allí trobem John “El Gall” Byron (el cognom no és casual, res ho és a Jerusalem), un esperit lliure que okupa (amb k) aquest no-lloc entre el bosc i el poble. Va plantat allí la seva caravana, on viu des de fa anys envoltat de tot tipus d’andròmines i d’on haurà de ser desallotjat tan aviat com s’acabi la fira de Sant Jordi, patró d’Anglaterra. La fira anual és un temps de festa, un impàs temporal on tot s’esborra per reconstruir-se de nou. Byron se’ns presenta com una mena de reietó del Carnaval: borratxo, groller, obscè i blasfem. S’envolta d’una cort de joves i adolescents a qui proporciona tot tipus de drogues i d’uns personatges no tan joves, outsiders que troben el seu lloc en el món participant de les farres que s’improvisen a Cal Gall. John Byron és el protagonista absolut de l’obra, exerceix de xaman postmodern acompanyant els joves en els rituals iniciàtics de pas de la innocència a la joventut. És un rebel -l’antiheroi romàntic-, àcrata i baralladís. Com a camell de la zona i per les seves dots d’observador, coneix molt bé les debilitats dels seus veïns i se’n serveix sense massa escrúpols. Se’l coneix com el Gall, un animal que, si bé es pot associar amb rituals satànics també anuncia l’albada i és el símbol de la república (com a forma de govern). Pere Arquillué regna amb una autoritat incontestable en aquest galliner, fent gala d’una autoritat moral guanyada a pols en molts escenaris. Ha construït el seu personatge amb el bo i millor dels grans personatges que ha interpretat en la seva brillant trajectòria. Guarda la coixesa d’aquell estrafet Ricard III, un posat de ganster a Ciudad Juárez, el cinisme de tants però també una mirada pietosa sobre els altres i molta tendresa que juga a amagar. El seu personatge és gran, enorme, però Arquillué l’omple tot fins a vessar. Té al voltant alguns companys seus en altres aventures: Chantal Aimée, eficient com a servidora pública i estupenda com a mare del petit Byron. Victor Pi es presenta com un personatge quasi txejovià, evolucionat cap a un diletant extraordinàriament british, per acabar amb un posat profètic esfereïdor. El Gall té en el personatge de Marc Rodríguez, el seu més rendit admirador i adulador; l’actor l’entoma jugant al límit entre les seves grans dots caricaturesques i el patetisme del personatge. Hi ha un altre gran caricaturista, l’Albert Ribalta juga un personatge més procliu a la caricatura: pocapena i ambivalent que ve a ser el contrapunt perfecte del Gall, “un gallina”. La resta de l’elenc funciona bé, potser un xic retrets per les dimensions de tot plegat -obra i escenari- però amb moltes possibilitats per endavant. Esperem amb ganes la represa d’aquesta posada en escena de la es pot escriure molt, Manrique s’envolta d’un gran equip artístic i tot flueix sense entrebancs... Em quedo enganxada a Wish You Were Here dels Pink Floyd, un altre mena d’himne que sona cap el final. S’ha de veure... jo hi vull tornar.