L’escenari del
Grec és, a vegades, un escull on ensopeguen els més ferms propòsits. S’ha de
dir ben clar que Julio Manrique aconsegueix salvar-lo superbament. S’estrena al
Grec amb una obra contemporània del britànic Jez Butterworth -un autor més
conegut aquí per la seva producció cinematogràfica- que es troba en la nòmina
del grup In yer face, junt amb Martin MacDonagh, Mark Ravenhill o Sarah Kane, tres
autors dels que Manrique ha dirigit i/o interpretat algunes obres. Jerusalem
(2008) és una obra complexa i gegantina. El títol ens remet al poema de William
Blake And did those feet in ancient time que Hurbet Parry va musicar el 1916, esdevenint un himne no
oficial. Farcida d’elements referencials, Jerusalem esdevé un retrat
descarnat de l’Anglaterra rural. Una Anglaterra atàvica, patriotera i puritana que
condensa els valors més rancis d’una societat hipòcrita i classista. Avui, una
dècada després, el Brexit ve a confirmar la creixent determinació d’aquesta
societat.
Butterworth situa l’acció al cor d’Anglaterra, no
ens referim tan a unes coordenades geogràfiques com a un lloc de llegenda que
té molt a veure amb el mite fundacional. Manrique ens recorda al programa de mà
els boscos d’Arden o els de Sherwood. L’obra transcorre en una mena de prat, un
espai fronterer entre la natura en estat salvatge, el bosc, i el poble, un
espai urbanitzat. L’indret on ha de construir-se una nova urbanització de
habitatges unifamiliars. Allí trobem John “El Gall” Byron (el cognom no és
casual, res ho és a Jerusalem), un esperit lliure que okupa (amb k) aquest no-lloc
entre el bosc i el poble. Va plantat allí la seva caravana, on viu des de fa
anys envoltat de tot tipus d’andròmines i d’on haurà de ser desallotjat tan
aviat com s’acabi la fira de Sant Jordi, patró d’Anglaterra. La fira anual és
un temps de festa, un impàs temporal on tot s’esborra per reconstruir-se de
nou. Byron se’ns presenta com una mena de reietó del Carnaval: borratxo,
groller, obscè i blasfem. S’envolta d’una cort de joves i adolescents a qui
proporciona tot tipus de drogues i d’uns personatges no tan joves, outsiders
que troben el seu lloc en el món participant de les farres que s’improvisen a
Cal Gall. John Byron és el protagonista absolut de l’obra, exerceix de xaman
postmodern acompanyant els joves en els rituals iniciàtics de pas de la innocència
a la joventut. És un rebel -l’antiheroi romàntic-, àcrata i baralladís. Com a
camell de la zona i per les seves dots d’observador, coneix molt bé les
debilitats dels seus veïns i se’n serveix sense massa escrúpols. Se’l coneix
com el Gall, un animal que, si bé es pot associar amb rituals satànics també
anuncia l’albada i és el símbol de la república (com a forma de govern). Pere
Arquillué regna amb una autoritat incontestable en aquest galliner, fent gala d’una
autoritat moral guanyada a pols en molts escenaris. Ha construït el seu
personatge amb el bo i millor dels grans personatges que ha interpretat en la
seva brillant trajectòria. Guarda la coixesa d’aquell estrafet Ricard III, un
posat de ganster a Ciudad Juárez, el cinisme de tants però també una mirada
pietosa sobre els altres i molta tendresa que juga a amagar. El seu personatge
és gran, enorme, però Arquillué l’omple tot fins a vessar. Té al voltant alguns
companys seus en altres aventures: Chantal Aimée, eficient com a servidora
pública i estupenda com a mare del petit Byron. Victor Pi es presenta com un
personatge quasi txejovià, evolucionat cap a un diletant extraordinàriament british,
per acabar amb un posat profètic esfereïdor. El Gall té en el personatge de
Marc Rodríguez, el seu més rendit admirador i adulador; l’actor l’entoma jugant
al límit entre les seves grans dots caricaturesques i el patetisme del
personatge. Hi ha un altre gran caricaturista, l’Albert Ribalta juga un
personatge més procliu a la caricatura: pocapena i ambivalent que ve a ser el
contrapunt perfecte del Gall, “un gallina”. La resta de l’elenc funciona bé,
potser un xic retrets per les dimensions de tot plegat -obra i escenari- però
amb moltes possibilitats per endavant. Esperem amb ganes la represa d’aquesta
posada en escena de la es pot escriure molt, Manrique s’envolta d’un gran equip
artístic i tot flueix sense entrebancs... Em quedo enganxada a
Wish You Were
Here dels Pink Floyd, un altre mena d’himne que sona cap el final. S’ha de
veure... jo hi vull tornar.
