Escrita pel dramaturg i director teatral britànic Jez Butterworth, i molt ben traduïda al català per Cristina Genebat, Jerusalem és una obra densa i extensa inspirada en la lletra de la cançó “Jerusalem”, un himne no oficial, compost per Sir Hubert Parry el 1916, a partir d’uns versos de William Blake recollits en el prefaci del poema Milton (1804) dedicat a John Milton.
La direcció de Julio Manrique copsa la immensa i complexa càrrega emocional que deixa anar l’obra i sap dosificar-la prou bé. L’adrenalina s’enfila a un punt àlgid i s’hi manté just fins al moment en què el sistema nerviós comença a desestabilitzar-se; aleshores la tensió física baixa uns decibels, tot i que l’emocional rau latent i amatent dins la calma aparent del bosc de Flintock. Breus ràfegues de solidaritat, tendresa, desig o amistat que només arriben a insinuar-se, sense arribar a mostrar-se obertament, doten de profunditat psicològica uns personatges extrems sota els efectes de les drogues i l’alcohol.
Amb cognom de poeta i sang gitana, acostumat a fer i anar a la seva, sol i sense lligams, Johnny Byron és un personatge grandiós –perquè Pere Arquillué és també un actor grandiós–; un gall de baralla que es llança al seu darrer combat conscient del que això implica i de les seves conseqüències.
Víctor Pi, sublim, interpreta l’excèntric professor tocat per les muses i els psicòtrops; Albert Ribalta, un Wesley complaent i pocapena que fluctua entre el que és i el que d’ell se n’espera; Chantal Aimée, especialment encertada com a Dawn; Marc Rodríguez, un cop més en la pell d’un tipus de personatges que li escau particularment bé; David Olivares; Elena Tarrats, actriu i cantant; Adrian Grösser, Guillem Balart, Anna Castells i Clara de Ramon com la colla d’adolescents desbocats que s’apleguen sota les ales protectores i devastadores d’aquest gall salvatge que exerceix de mestre i de guru, però també com a ase dels cops, i Jan Gavilan/Max Sampietro es mouen còmodament per un magnífic espai escenic dissenyat per Alejandro Andújar idoni per a espais de grans dimensions.
La pàtina dels mites, de Shakespeare i Blake; l’ombra de l’Anglaterra rural, profunda, fosca... el ressò de l’especulació urbanística, de l’abús de menors, de la manca d’oportunitats per als joves... i la música són presents en aquest dia de festa major al poble. És Sant Jordi. L’aire ja fa olor d’estiu i la natura, especialment la humana, fa eclosió violentament. És temps de venjances i de malediccions, i per al Gall, l’hora de despertar els gegants.
