Jerusalem

Teatre

informació obra


Direcció:
Julio Manrique
Intèrprets:
Pere Arquillué, Elena Tarrats, Chantal Aimée, David Olivares, Marc Rodríguez, Víctor Pi, Guillem Balart, Adrian Grösser, Anna Castells, Clara de Ramon, Albert Ribalta
Escenografia:
Alejandro Andújar
Vestuari:
Maria Armengol
Il·luminació:
Jaume Ventura
So:
Damien Bazin
Vídeo:
Francesc Isern
Caracterització:
Núria Llunell
Ajudantia de direcció:
Xavi Ricart
Sinopsi:

Decadent, abandonat, patètic, però també valent i divertit... Així és l'antiheroi que protagonitza aquesta peça, tan aplaudida al West End com a Broadway.

És el dia de Sant Jordi, patró d'Anglaterra, i en una localitat rural que aquell dia acull la fira del comtat, Johnny “el Gall” Byron surt del remolc on viu. Les autoritats el volen desnonar per poder construir al solar que ocupa i un pinxo li vol clavar una pallissa... És l'home més odiat del poble? Potser, però també és el més estimat: els amics volen que surti amb ells de festa i el seu fill el reclama perquè passin junts el dia visitant la fira... És una mena de Falstaff del nostre temps, un personatge modern però que al·ludeix constantment a una Anglaterra medieval idealitzada mentre beu, consumeix drogues o eludeix les autoritats que el persegueixen... Tot plegat constitueix el retrat d'una Gran Bretanya que perd el contacte amb les arrels, l'estampa d'un món rural esclau dels seus propis mites que, en fer paleses les seves realitats més ombrívoles, fa miques les visions idealitzades de la vella Albió.

El muntatge s'inspira en Jerusalem, un himne compost per Sir Hubert Parry sobre uns versos de William Blake el 1916. Extremament popular al país, el tema ha estat proposat fins i tot com a himne nacional anglès.

Signa el muntatge un director de cinema i dramaturg, gran admirador de Harold Pinter, que es va fer conegut amb obres com Mojo(també convertida en un film el 1997). El porta a escena Julio Manrique, un actor i director sempre atent a les mostres més interessants de la dramatúrgia anglòfona contemporània, que ha signat muntatges que van d'El curiós incident del gos a mitjanit a La partida (Grec 2014), per esmentar-ne només alguns. Interpreta el paper de Johnny (Mark Rylance en el repartiment original) Pere Arquillué, un actor amb una extensa i aplaudida trajectòria en teatre, cinema i televisió, que ha demostrat el seu instint teatral apostant per posades en escena com la de Primer amor (vista al Grec 2010), de Samuel Beckett (vista al Grec2010); El Preu, d’Arthur Miller (vista al Grec 2016) o Art de Yasmina Reza (2018), entre d’altres.

Premi en la categoria d'actor. Premis de la Crítica 2019

Crítica: Jerusalem

03/07/2019

Pagans, pills, and dark Satanic mills

per Alx Phillips

Jez Butterworth's wild and wonderful Jerusalem lands in the Grec theatre like it was always meant to be there. Amidst rock, foliage and the occasional stray cat, this three-hour epic was, according to the playwright, supposed to be about England, but turned into an exploration of his own pervasive "sense of loss." Whatever was lost, it was commonly missed. In its first run on London’s West End in 2009, Jerusalem proved so successful that people camped outside the theatre to get tickets. 

In this new Catalan version, translated by Cristina Genebat, director Julio Manrique has successfully channelled the play's sublime allure. Much hinges on the character at its heart, a middle-aged rooted ‘traveller’ called Johnny Byron, played with ogreish mischief by Pere Arquillué. An ageing yet ageless figure, Byron is based on a real person, a retired builder called Micky Lay who lived in a caravan in Wiltshire, southwest England. 

A storyteller or a liar, a visionary or a fiend, Johnny Byron or "Rooster" offers a safe haven, or a den of sin, for local kids who, like their parents did before them, come to him to take drugs and party. His current troupe include teenagers Lee and Davey, Pea and Tanya, an overaged DJ called Ginger, and a charming Professor. They swirl around him like fireflies, or vultures, feeding off his promises of freedom without responsibility. Yet Byron’s days may be numbered: he has been served notice of eviction, a betrayal by those living on a new estate many of whom know and once used him.

Butterworth took years to write Jerusalem, becoming a father in the process. This was not time spent doing research, which he doesn't believe in, he said, but to wait for the lines to appear: “I know for a fact they don't come from me.” That magical yet capricious spirit dances along with this production that, lengthy as it is, is a pleasure to watch.