Company compta amb una partitura carregada de matisos de Stephen Sondheim (Into the woods, Sweeney todd, A little night music, West Side Story...). Però té el llast d'una trama que destil·la la buidor la vida de privilegiats ciutadans de N.Y exhaustos de tantes oportunitats que els hi brinda la societat. Es mira la vida des del costat ric d'El pont. Són Adults Sobradament Preparats, que viuen en luxosos espais i que la vida els ensopeix. Disposant de terrat i àtic ja res els hi pot deparar millor la vida. Aquest panorama, que podria ser una denúncia a la insatisfacció social de les classes intel·lectuals, cultes i adinerades en les que també (en certa manera) s'hi pot encabir una classe mitjana alta, és un trist pastitx de vanitats i vaguetats molt ben cantat, això sí, i amb un selecte espai escènic.
El Broadway que vibra és el que es revolta. Com el de West side Story. O el que malviu per la seva cultura marginal, de Rent. Des del clam per a viure l'idealitzat somni americà hi ha molta sang per fer bategar als espectadors. Des de la panoràmica d'un terrat amb els llums de neó i l'ombra de l'edifici Chrysler, poc hi ha a desitjar per a l'ego d'un mateix. La crisi dels 40 i solter (com descriu Company), dels 50 (com situava la versió en la que actuava Antonio Banderas) és, en realitat, una crisi existencial a la seva buidor. Està en un abisme i no hi ha res al davant. Els rellotges biològics no donen les mateixes campanades en un loft de la Cinquena avinguda que a Brooklyn o al Harlem. Ensopit en una vida regalada pensen que el darrer complement és la parella, una mirada centrada en el "tenir" més que en el "ser".
La versió que es pot veure a l'Apolo compta amb unes cançons i uns personatges molt diversos. Però que beuen d'un cert classisme. Només puntualment surt el gag al col·lectiu jueu (un clàssic a Broadway) i a l'homosexualitat velada. La peça no trenca amb massa tòpics i acaba sent un àlbum de bones cançons en una història intranscendent. I les llums, els giratoris o les escales desplegant-se són només un recurs per fer evident que la lluna no es mou.
Sense aprofundir bé en aquest passotisme classista i que empatitzi amb la platea, es transforma en un insuls Vanity fair de privilegiats. I per això Roger Berruezo passeja desvagat per l'escenari. I només personatges com Marta Ribera té el seu moment estel·lar amb una prodigiosa cançó o l'excentricitat còmica d'Anna Moliner (en la funció que vam assistir-hi hi havia una cover, però ens podem imaginar la seva picardia) fent de núvia que no es vol casar, en principi.
L'elegància del musical no ha de perquè estar renyida amb algun tremp que li doni aire. Amb la posada en escena actual es contempla com un quadre bell i caduc que penja d'una pinacoteca internacional. A aquest Company li falta una direcció que la desvetlli d'aquesta migdiada acomodada
