Coincidència ben significativa, d’aquelles que de tant en tant et regala la vida: tot just començar a escriure aquestes línies llegeixo que ,fa uns poques hores , l’absolutament magistral nou muntatge de “Company” que Marianne Elliott va presentar a Londres l’any 2018, i que finalment es va poder estrenar a Broadway fa uns mesos després d’haver patit també de valent l’ajornament pandèmic, acaba de rebre 9 nominacions als Premis Tony, inclosa la corresponent al millor “revival” de la temporada. Quelcom que, de retruc, no deixa de ser també una bona noticia per al muntatge de Banderas, que acumula també el seu bon nombre de nominacions casolanes ben merescudes .I cal recordar que, al seu moment (1970), “Company” va rebre el record de nominacions (14) als més importants guardons que concedeix l’escena nord-americana, i se’n va emportar cap a casa 6, millor musical inclòs. Elliott ( a la qual Sondheim va arribar a definir com a ,possiblement, “the best director” del moment) , ha tingut l’audàcia de transformar el solter Bobby de l’original en la soltera Bobbie, canviant alhora el gènere tant de les seves possibles parelles, com d’algunes de les íntimes amistats que l’acompanyen en tot moment, i que li estan preparant una gran festa d’aniversari sorpresa: la Bobbie, com el Bobby original, n’està a punt de fer 35 ( el Robert de l’Apolo en compleix 40, i el que va interpretar Banderas a Málaga bufava les 50 espelmes ). El triomfal “Company” d’Elliot ( l’últim espectacle del qual va gaudir Sondheim pocs dies abans de la seva mort) ha vingut a demostrar, en qualsevol cas, que aquesta obra mestra que va contribuir decididament a trencar esquemes al Broadway del 1970, segueix mantenint intactes els seus valors creatius, i s’acobla sense cap mena de problemes als canvis de sexe de rols que reclamen els nous temps amb unes modificacions més externes que internes ( l’estructura de l’obra roman intacte) , i sense perdre res de la seva essència original. D’altra banda, l’essència del que es considerat oficialment ( tot i existir ja algun que altre antecedent en aquest sentit) com el primer musical conceptual de la història de Broadway.
I és que aquesta festa d’aniversari que ves a saber tu si s’arribarà o no a celebrar, i que al muntatge d’Elliot acaba obrint-li la porta escenogràfica a les festes de no aniversari d’Alicia al país de les meravelles (Lewis Carroll es converteix d’alguna manera en imprevist convidat d’honor) , no ens condueix cap un argument clàssic en construcció, sinó que ens convida a ficar-nos de ple dins del cap d’en Robert, tornant als orígens masculins del personatge. Quelcom que constitueix un repte teatral molt més complexa del que pugui semblar. Fixem-nos en el punt de partida mateix de “Company”, una obra a la qual li reconeixem de seguida la seva genètica radicalment novaiorquesa, però que alhora parteix d’un conjunt d’obres breus escrites per George Furth, un autor genuïnament californià. Furth li va enviar aquells textos al seu (també ben novaiorquès) amic Sondheim, demanant-li quines possibilitats escèniques els hi trobava. I va ser el no menys excepcional director Harold Prince, qui va suggerir que d’aquell material, en podia sortir un musical. Sotmeses a aquesta nova estructura dramatúrgica, aquelles breus comèdies àcides sobre parelles casades o més o menys descasades, es convertien en escenes de la vida dels seus amics casats, a punt de casori o al llindar del descasori, contemplades per un Robert en estat de crisis a qui tothom convida constantment a comprometre’s a viure en parella per no estar ja mai més sol. I què en sabem ,d’en Robert? Doncs , ben poca cosa, en el fons. Sabem que és un home atractiu, que gaudeix de la seva llibertat sentimental i sexual, que viu en un bonic apartament, que és sociable i valora molt als seus amics però alhora rebutja sentir-se envaït en excés fins i tot per ells. D’ell, no sabrem mai ni en què treballa, ni de quina mena de família prové, ni quines són les coses que li produeixen més plaer o li provoquen més rebuig. Sondheim i Furth construeixen en aquest sentit un personatge enormement complexa , precisament perquè mai ens permet entrar del tot en la seva complexitat, i es passa la major part de l’obra fent més d’espectador convidat, que de protagonista. Com va arribar a dir Sondheim en alguna ocasió, Robert en té quelcom de receptacle buit que es va omplint a partir de tota aquesta sèrie d’escenes fragmentades . Però alhora, tampoc no arribem a saber ben bé de què es va omplint, perquè això implicaria convertir-lo en aquella mena de personatge amb objectius precisament definits, sense ambigüitats ni contradiccions, que de cap de les maneres és. I és que ja per començar, on es troba situat realment aquest Robert? Potser, senzillament, a un lloc de la memòria que el porta constantment cap el passat, com suggereix Banderas?. Potser , al forat pel qual s’escapoleix el conill blanc d’Alícia mentre el rellotge no deixa tampoc d’assenyalar com s’escapoleix el temps, com visualitza Elliot? La complexitat d’en Robert, actua alhora com a reflexa de la complexitat d’una obra que, com passa amb tot allò que va tocar Sondheim, convida a travessar també miralls. Som, oficialment, davant un espectacle que es va estrenar amb el subtítol d’ “A musical comedy”. I certament, l’equilibri entre la comèdia i l’amargor , constitueix un dels seus trets definitoris. Però aquesta última, va guanyant terreny a mesura que avança l’obra sense avançar l’acció, perquè aquesta no ens està dirigint en realitat cap a un final argumental resolutiu, tot i que sí ens estigui conduint cap a un final dramatúrgic aclaparador: el tema “Being Alive”, constitueix en aquest sentit un cim absolut.
I pel camí , el que ens hem anat trobant és una lúcida aproximació (de vegades inevitablement divertida, de vegades ,patèticament desoladora ) al que suposa el matrimoni i/o la vida en parella. A la seva complexitat ,a la ràbia, l’aixopluc, el consol, el desconsol, el plaer, el displaer, les enganyifes , els auto enganys, les pors, els miratges , als petits odis camuflats, les frustracions quotidianes ,o les fantasies de fugida que genera. No per res, l’estrena de l’espectacle va generar algunes reaccions airades, per part de qui veia en l’obra un atac a la institució matrimonial sempre negat pels mateixos creadors . El que no hagués pogut negar mai Sondheim, és la persistència al llarg de tota la seva obra d’un conjunt d’obsessions i inquietuds temàtiques que són aquí ja ben presents. Com a mostra, aquí tenim les fragilitats de les relacions de parella confrontades a la seva imatge ideal ,al seu passat juvenil o fins i tot a allò que ens han transmès els contes ( “Follies”, “A Little Night Music”, “Into the Woods” ). O la modificació que va experimentant la mateixa amistat amb el pas del temps (“Merrily We Roll Allong”). O el xoc que es produeix entre el desig de portar ben controlada la pròpia vida i el descontrol absolut cap el qual poden conduir tant l’amor arrauxat com el mateix art (“Passion”, “ “Sunday in the Park with George”) .
En qualsevol cas, benvingut sigui tothom a la festa d’aniversari més extraordinària de tota la història del teatre musical! Una festa d’aniversari de la qual, per cert, Barcelona ja va poder gaudir en versió catalana l’any 1997, quan el Teatre Lliure va estrenar al Mercat de les Flors el molt notable muntatge de l’obra dirigit per Calixto Bieito que, més tard , es va presentar també a la Sala Tallers d’un TNC encara no oficialment inaugurat. Fixeu-vos bé en el que acabeu de llegir, perquè ara mateix seria del tot inconcebible i semblaria del tot inversemblant, trobar-te el logo del Lliure (que tan bé llueix al programa de mà amb llibret inclòs d’aquell muntatge interpretat per un repartiment també excepcional) o del TNC vinculat a una obra mestra com aquesta. Per cert que en aquella versió, sí podia escoltar-se “Merrily Me a Little” , aquell “Casem-nos una mica” que va ser descartat del muntatge original, però que actualment s’ha incorporat ja a tots el muntatges de l’obra, encara que Banderas hagi prescindit d’ell. I el que diu la lletra d’aquell tema sensacional ,va molt bé també per entendre millor al Robert, i es complementa del tot amb el que ens canta a “Being Alive”: “Casat amb mi una mica. Estimem només el suficient. Pren una tendra distància, així tots dos podrem ser lliures. Estimem més que a d’altres, no amb exclusivitat . Jo puc ser el teu millor amic, tu pots ser el meu braç dret. Sense ferir-nos, sense ferir-nos. Sense mirar-nos massa profundament. Sense anar massa lluny. Aquesta és la forma com ha de ser . Estic preparat!”. I no: aquesta lletra no va dirigida a ningú tangible, a cap persona concreta .
Doncs, després d’haver fet una mica de “background” històric, ara també estem potser més preparats per valorar la significació que té el molt brillant muntatge que ens presenta Antonio Banderas, agrair-li la tasca que està realitzant pel que fa a la recuperació de musicals sense els quals resultaria impossible entendre com ha evolucionat el gènere ( si encara no heu vist “A Chorus Line”, no us el perdeu!),i reconèixer la gran qualitat de la seva producció. Fins i tot , encara que aquesta no estigui exempta dels seus punt qüestionables. Abans de l’arribada de l’espectacle signat per Elliot, els dos muntatges més emblemàtics de l’obra presentats després de la seva estrena , han estat el de Sam Mendes (1996) i el de John Doyle (2006). Tots dos, per cert, els podeu trobar perduts per youtube ,son de visió addictiva:, i estan protagonitzats per dos actors excepcionals (Adrian Lester i Raul Esparza) capaços de mostrar-nos tota l’estona el paisatge interior dins del qual s’amaga en Bobby . I tos dos, ofereixen una visió minimalista (en el cas de Doyle, amb els mateixos intèrprets fent de músics, una opció en las qual s’ha especialitzat) ,tirant a fosca, i més obertament dramàtica de l’obra , sense rebutjar per això la ben modulada comèdia. Banderas, però, opta ja d’entrada per situar l’skyline de Nova York al cor mateix de l’espai escènic, i recordar-nos tota l’estona el protagonisme latent que té la gran ciutat que dona origen a una altra de les meravelles musicals de l’obra, el tema “Another Hundred People”: tota l’excitació , totes les expectatives ,tot el frenesí urbà, tot l’anonimat, tota la solitud, tota la decepció...que poden originar les grans ciutats, queden sintetitzades en la seva sensacional lletra. I la il·luminació i les projeccions estan gairebé també sempre en constant moviment canviant, transmeten l’incessant ritme de la ciutat que mai dorm, i alhora, remarcant també d’alguna manera la imparable marxa del rellotge.
La convivència entre el gran espai multitudinari de la gran urbs i alhora, l’aïllament que aquesta pot produir, era per cert ben present a l’emblemàtica escenografia original signada per Boris Aronson ,un entramat de línies verticals i horitzontals en el qual s’havien ubicat també dos ascensors: la proximitat i alhora la separació entre Robert i els seus amics, quedava remarcada per aquestes dues plataformes mòbils. I diria que, potser de forma inconscient, alguna cosa d’aquelles línies entretallades es fa visible a les escales laterals de l’espai escènic dissenyat per Alejandro Andújar, pel qual t’hi pots trobar la magnífica orquestra dirigida per Arturo Díez-Boscovich; tot i haver reduït el nombre de músics un cop acabades les representacions a Málaga, la formació sona de meravella, i s’apropa molt a les també emblemàtiques orquestracions creades per Johathan Tunick: ell ha estat fins la mort del mestre el col·laborador fidel encarregat d’acabar de donar-li forma a la sonoritat de les seves partitures. Això sí: Banderas i Díez-Boscovich, no poden evitar que també en aquest cas, per moments el so de les veus no arribi amb prou nitidesa, i es perdin algunes lletres (quelcom per exemple ben notori a l’esmentat “ Cien personas más”.
Banderas ha reunit un ben notable equip interpretatiu que excel·leix de forma especial quan Anna Moliner li extreu tota la seva frenètica comicitat a “Casarse hoy” ( i vaja , sí sap fer-ho!) , i quan Marta Ribera (que també sap molt bé com evidenciar la sagnant ironia continguda a ”Las pequeñas coses que hacen juntos”) ens proposa brindar per “Las damas que almuerzan” , un altre dels cims absoluts de la història del teatre musical : amb força i talent, Ribera li dona a la seva Jeanne el toc just d’alcohòlica i exuberant èpica patètica requerida per l’ocasió. I , fent-li justícia al títol, la companyia brilla de forma especial quan es lliura de ple als seus dos grans números corals “Company”, i “Uno junto a otro”. De fet, el cim del muntatge de Banderas, es troba en la interpretació d’aquest memorable “Side by Side”: agafat per separat, diria que ens trobem davant d’un dels millors números corals mai escenificats a una producció musical espanyola.
El rigor i la força escènica que Banderas mostra en moments com aquests, es relaxa per contra un xic quan la música queda en segon pla, i domina la paraula. Al primer acte li costa agafar embranzida quan acaben les notes de “Company”, i perceps a l’escenari un ritme no del tot ajustat als moments de comèdia que li segueixen . I d’altra banda, algunes interpretacions transmeten un to lleugerament impostat que s’ajusta més a una altra mena de divertiment , que al to que requereix un llibret com aquest . Banderas acaba finalment caient del tot a la trampa de la rialla fàcil quan l’hostessa de vol amb destí al Prat anomenada Abril i interpretada per María Adamuz comença a parlar com si fos la Lina Lamont de “Singing’ in the Rain” ( o, per posar-ho pitjor, la cridanera Gracita Morales que tan triomfava a les comèdies espanyoles dels anys 60). Per cert: tornant a la Lamont: ella , quan canta, i per a desgràcia seva, ho fa amb el mateix to de veu que quan parla, mentre que l’Abril , quan canta, se n’oblida de l’horrible accent de les escenes anteriors. Interpretat així, el text de l’escena prèvia al tema “Barcelona” perd el seu sentit: la ridícula historia de la papallona ha de semblar-ho i fer riure per si mateixa, i no com a causa de la dicció amb la qual se’ns explica. L’accent s’acaba convertint en l’objectiu de les rialles, i la malicia continguda al relat de la papallona, ja ni es percep .Decididament, aquest és el fragment més desafortunat de l’espectacle. I és que, quan finalment l’Abril es calla i se’n va al llit amb en Robert , arriba el moment per al qual el gran Michael Bennett (sí, el mateix Bennett de “A Chorus Line” ) va crear la cèlebre i altament sensual coreografia de “Tick Tock” que Donna McKechnie resolia de forma prodigiosa. Però a manca de disposar d’una ballarina amb condicions comparables, Banderas substitueix la dansa antològica per quelcom que sembla, d’altra banda, una no massa inspirada revisió de “Turkey Lurkey Time”, una altra coreografia mítica de Bennett també interpretada de forma electritzant per McKechnie i dos fantàstiques acompanyants més a l’espectacle “Promises, Promises”, la versió musical de la pel·lícula “L’apartament” amb partitura de Burt Bacharach. El molt notable “Company” de Banderas ho seria encara més, si es decidís a donar-li a tota aquesta secció , i a totes les aparicions de l’April, un altre tarannà.
He deixat pel final la interpretació de Roger Berruezo, convençut que les mancances que mostrava la nit de l’estrena han estat ja més o menys resoltes. Però no puc deixar de reconèixer que el seu, aquella nit, va ser un Robert diluït en excés, massa tímid a l’hora d’expressar emocions, un xic mancat d’aquella rotunditat dramàtica que precisa transmetre el personatge encara que es quedi tan sovint en un segon pla observant les bogeries dels seus amics casats. Fins i tot , massa tímid quan arriba la ja tan comentada escena de l’Abril: només cal veure, tornant als vídeos que us aconsellava abans, els aires seductors que adopten Lester o Esparza. I a l’hora d’abordar el sublim “Beinb Alive” que t’ha de fer un nus a la gola, l’emoció devastadora va ser substituïda per un to més llastimós que commovedor. En qualsevol cas, insisteixo: estic segur que Berruezo pot superar ( o ja ho ha fet) aquestes limitacions inicials. Ara, només queda desitjar-li a aquest “Company” l’èxit multitudinari que es mereix. Si no tenim cura d’espectacles com aquest , si no valorem l’esforç creatiu i empresarial que significa aixecar propostes com aquesta, i si no espavilem a casa nostra d’una vegada i intentem tornar a recuperar una mica allò que exhibíem amb orgull en aquells temps en els quals et podies trobar “Company” en català, al TNC, i produït pel Lliure, decididament haurem perdut una nova oportunitat d’atorgar-li al millor teatre musical allò que es mereix.
