Queda clar que als anys setanta del segle passat, quan el musical «Company» va encaterinar des de Broadway els premis Tony, el títol honorífic de ser un fadrí empedreït, camí de ser titllat de conco, ja s'obtenia als considerats ara joveníssims 35 anys, que és l'edat que el protagonista del musical «Company» d'Stephen Sondheim té en la versió original.
Els diferents repartiments, i potser també perquè els temps sempre estan canviant, obliguen sovint a canviar el criteri d'aquesta edat fronterera. Quan l'actor i director Antonio Banderas va estrenar «Company» al Teatre Soho CaixaBank de Màlaga i hi feia el paper protagonista de Bobby, va donar a entendre que en la seva versió ja tenia la ratlla de 50 anys —que s'avé més al qualificatiu de conco actual.
Però en la gira fora del seu teatre de Màlaga, com ara al Teatre Apolo del Paral·lel de Barcelona, el protagonista no és ell sinó l'actor i cantant català Roger Berruezo, que ja feia de cover seu a Màlaga, i que en té 36, i que, per tant, malgrat el risc que l'auditori interpreti que als 36 o fins i tot als 40 encara s'és un pipioli, l'atzar del repartiment fa que es torni a l'edat de l'original que van marcar Stephen Sondheim i George Furth.
És la primera vegada que «Company» s'ha versionat a l'espanyol. El 1997, el català s'hi va avançar amb una versió produïda pel Teatre Lliure, estrenada al Mercat de les Flors i també a la sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya, aleshores encara en obres. La va dirigir un jove Calixto Bieito i, entre els intèrprets, hi havia de protagonista el malaguanyat cantant de Sau, Carles Sabater. També hi era l'actriu Roser Batalla, que ara és la que ha versionat les lletres del musical dirigit per Antonio Banderas.
Juntament amb el celebrat «A Chorus Line», que s'ha reposat al Teatre Tívoli, també dirigit per Antonio Banderas, «Company» continua en la línia de la importació de grans musicals —ja siguin de la Gran Vía madrilenya o de Màlaga— davant la crisi de producció que viu el teatre musical català un cop ha plegat veles Dagoll Dagom i els dos grans teatres públics catalans miren cap a un altre costat.
La versió que presenta Antonio Banderas, però, compta amb una notable representació d'intèrprets formats a Catalunya: al costat de Roger Berruezo, hi ha també Anna Moliner, Marta Ribera o Albert Bolea, entre alguns altres d'entre l'extensa fitxa artística i tècnica. Tots ells i la resta de protagonistes corals de l'obra provenen de les primeres files dels grans musicals.
«Company» té un fons dramatúrgic que va més enllà del que es pot esperar d'un musical. No són només lletres i músiques sinó una trama que escodrinya en l'interior de l'ésser humà i que fa una mirada de totes les generacions a la por a la solitud, a la pèrdua de les amistats, a les incerteses de l'amor, a l'inevitable pas del temps, al temor del fracàs i a la nostàlgia de la vida deixada enrere.
Cinc parelles casades com Déu mana i tres relacions sentimentals del protagonista i l'estigma de ser un fadrinot, un solter de pedra picada, un conco, vaja, amb totes les de la llei. I tot amb una partitura que és de les més apreciades d'Stephen Sondheim, que obliga a fer una rigorosa conjunció de veus amb una orquestra al complet com poques produccions es poden permetre avui en dia.
Antonio Banderas ha plantejat un «Company» que no perdi pistonada durant tota la representació, que a la vegada enganxi l'auditori, el diverteixi amb tocs d'humor i que no el desviï de l'objectiu principal que és fer honor a la brillant composició d'Stephen Sondheim. L'actor i cantant Roger Berruezo té clar que no ha d'imitar Antonio Banderas i es fa seu el personatge sense perdre el seu caràcter de cínic i angoixat a la vegada i sense caure en el melodrama de sobretaula ni la tragèdia de telenovel·la sud-americana.
De rerefons, un dubte que si existia fa cinquanta anys encara és més present ara en el món de les parelles. ¿Viure en parella o viure més sol que la una? Decidir-ho és més que difícil quan es porta una relació amb amigues dels amics sense que el compromís aparegui per enlloc. Cal dir, però, que el llibret de George Furth no escatima punyalades i, per ell, el casori no és un camí de roses que resolgui tots els dubtes existencials que planteja «Company».
Si Antonio Banderas, ja va sorprendre en el paper d'actor i cantant protagonista d'«A Chorus Line» i «Company», ara s'emporta la palma com a director. Tant el moviment coreogràfic, com les intervencions parlades, com les intervencions cantades estan a l'alçada del gran musical.
Una obra eminentment coral que, vista aquí, és reconfortant que s'hi puguin destacar els papers de Roger Berruezo, per mèrits protagonistes, però sobretot els de les actrius Anna Moliner, en clau espectacular gairebé clownesc, a més del de Marta Ribera, María Adamuz o Júlia Möller.
A cinquanta anys vista, és anecdòtic que abans de «Company» —“companyia” en contraposició a la solitud de la solteria—, es volgués titular «Threes», per allò de les tres relacions de Bobby amb les tres amigues. En clau gairebé de vinyetes o escenes breus, «Company» es converteix en una festa musical dins de la festa de ficció que els amics de l'ànima li munten a Bobby per celebrar el seu 35è aniversari.
El fet és que per bufar 35 espelmes cal molta bufera. I fer anys no sempre és tan ben rebut com es pensen els que no els fan i es permeten cantar l'“aniversari feliç” o el típic “happy birthday to you” clonat de les pel·lícules del Hollywood rosa.
Afortunadament, ni les lletres de George Furth ni cap de les peces del musical d'Stephen Sondheim cauen en la trampa de la carrincloneria. I aquesta és una de les claus del musical «Company»: aprofundir en els problemes existencials d'una classe mitjana alta que, com va dir el mateix Sondheim, només els tenen els que són de la mateixa classe mitjana alta. (...)
