Jordi Prat i Coll signa un altre text deseperat, fosc, dolorós queensenya les venes delsmarginats. Ho fa a partir de la seva escolta del Raval. Ensenyant la brutícia (física i moral) que s'amuntega en la nostra aparent ciutat dels somins. El personatge de Fàtima és el d'una noia perduda, incapaç de trobar un puntal on sentir-se segura. Com si fos una vaca cega va donant-se cops, sabent que qualsevol pot ser el darrer. Juga al costat més bèstia de la vida però aixó no li aporta tampoc una eufòria desmesurada. Només li serveix per agafar aire, abans no quedi colgada de la merda que l'envolta. El quadre projecta una desconfiança absoluta cap a la societat. Una agror que casa amb el teatre punk dels anys 90 britànic (la Sarah Kane de Psicosi de les 4.48, per exemple) i amb els contrastos de Copi (La torre de la Defense o les dramatúrgies inspirades en aquest dramaturg i actor Copi i Ocaña al purgatori o del De quan somiava, del propi Pat i Coll) i Koltès (La nit just abans dels boscos, Combat de negre i gossos, En la solitud dels camps de cotó).
Queralt Casasayas fa d'aquelles papers incòmodes que, al final, voldries ajudar però sense saber com. Tot li és tòxic. En aquesta ciutat que es penja mirant la lluna en un narcopis ha desaprofitat l'oportunitat de la companya de pis (tendra Daniela Fumadó) que l'ha acollit i ha vist com s'ha anat perdent, sense saber gaire com, ni per què. La policia (Albert Ausellé, atrapat per un desig irrefrenable) que, teòricament, hauria de vetllar per la pau social, en realitat l'empeny al costat fosc, a deixar-se abusar a canvi de sentir-se viva. I en aquest passejar, entre la depressió i l'estat semiinconscient pels efectes de la droga, parla amb gats (intepreretat per Jordi Figueras, potser el personatge més lliure de tot el quadre) i una gavina ferida (Tilda Espluga, en una interpretació solvent tot i l'erstranyesa del personatge). En el Via crucis de la protagonista, hi apareixerà també un camell (Sergi Torrecilla, cruel, egoista també desesperat) que la convida a un viatge nou, després del darrer capítol d'humiliació.
L'espai escènic de Marc Salicrú té aires de catacumbes, on ningú escombra i tot es va amuntegant i podrint per desídia. Però també hi ha tarime per a pronunciar discursos, com si fossin les escalinates de Senat Romà. I encara, al final, una mena de retaule religiós a contrallum, de la por i de les figures innaccessibles per als veïns que s'arrosseguen maldant per sobreviure.
Prat i Coll sap forçar el contrast: Introdueix els personatges de la Filmoteca (ben ravaleros) com a element quasi paròdic de la cultura que no sap gestionar la realitat, que ha perdut la capacitat d'escolta, d'empatia embriagats per les cintes i la seva memòria. Mercè Arànega desespolsa d'un cop de bossa demà la decadència anterior. Però és un llampec, un miratge, per provocar una caiguda als inferns més profunda. També al final, la companya de pis signa un monòleg obsessionat en parlar per no dir gaire res (com aquells de M'hauríeu de pagar) prou còmic, per la seva ingentuïtat. No és cap voluntat de reconciliació de l'autor, si no una nova atalaia per llançar el personatge (ial públic) a un nou infern, que encara no imagina.
