Ho diu el mateix Jordi Prat i Coll tot parlant d’allò que el va motivar a escriure aquest més que notable text, i ho diu alhora en algun o altre moment i d’una o altra forma la fauna variada ( no es tracta de cap metàfora; aquí també els gats i les gavines tenen molt a dir) que l’habiten: estem fets de les nostres soledats. I tant hi fa ,si es tracta de la soledat del felí que no vol tenir domicili fix, i veure’s encadenat (miau i remiau !!!; això sí que no!) ) per cadenes emocionals i demandes afectives. O de la soledat de la cinèfila que es troba a la Filmoteca millor que a casa seva .tot i que no suporta la prepotència dels vells cinèfils que, pressentint el seu propi final, són donats a explicar el final de totes les pelis abans que aquestes comencin a projectar-se. O de la soledat del “dealer” que espera a casa seva la visita del proper client, mentre espera alhora que aquest carregi ràpid amb la seva pròpia soledat i enfili cap el seu propi domicili sense més dilacions. Pel que fa a la soledat, tots som fills d’un mateix déu: el déu que ens deixa a soles davant el nostre albir , tot i demanar-nos a canvi (això sí) perpètua adoració i esperança en el futur. I aquesta ombra de la sempre absent però alhora sempre omnipresent divinitat que tant ens demana a canvi de cap no res una mica tangible, resulta ben evident (al cap i a la fi, no hi ha res més estrident que el silenci de déu) al llarg d’un espectacle que , ja per començar, adopta la forma escenogràfica d’un gran retaule més o menys laic. Un retaule que de forma també més o menys latent, fa patent el seu tribut envers la imatgeria del Teatre Lliure ,i envers l’imaginari de qui en altres temps va ser el seu imatginer en cap ,Fabià Puigserver en persona. I un retaule esglaonat que defuig la temptació del realisme naturalista, potser per tal de recordar-nos que quan t’endinses pels carrers del Raval, recórrer al naturalisme és la cosa menys realista que es pot fer. Quelcom que d’alguna manera, potser sigui aplicable a la realitat de qualsevol carrer i de qualsevol barri de qualsevol ciutat del món. Però que pot resultar encara més aclaparador, quan prens com a referència una zona feta a realitats tan extremes, que sovint poden agafar aparences irreals.
Quan et mous per la solitud dels camps de cotó ( i no ho dubteu pas; a barris com ara el Raval, qualsevol descampat i qualsevol edifici poden esdevenir com si res camps de cotó) , és fàcil trobar-te projectada l’ombra de Koltés . I si t’endinses pel Raval de la mà d’un autor que té alhora Koltés com un dels seus autors de referència, aquesta ombra ( que també era molt present a l’esplèndida “M’hauríeu de pagar”) es fa encara més palesa. Del tot koltesiana resulta en aquest sentit l’estupenda escena inicial que ens dóna a conèixer aquesta Fàtima dotada d’un sisè sentit, pel que fa a aconseguir que qualsevol desconegut amb una forma peculiar de caminar aturi el pas i es giri cap a ella. Ella, sap molt bé detectar quan li ha agradat a algú. Tot i que potser tots sis sentits li fallin alhora, quan es tracta de protegir-se de segons quines mirades. En qualsevol cas, aquest primer intercanvi de mirades ,ens situa de ple en aquells camps de cotó koltesians en els qual el “dealer “ vol convèncer al client potencial que ell té allò que l’altre busca, encara que ni el mateix client potencial sàpiga què està buscant de debò. I encara que el mateix “leader” que tant pretén saber sobre el desig de l’altre, faci palès fins a quin punt ignora o vol encobrir quelcom fonamental sobre el seu propi desig. I després d’aquesta primera escena, la nostra Fàtima segueix l’exemple d’aquell altre deambulant “Roberto Zucco” que també anava creant els seu propi retaule laic saltant d’un personatge cap a un altre. Cert: la nostra noia del Raval no arrossega un passat criminal com el de Zucco. Però sí arrossega una passat prou feixuc com per a comprometre tant el seu present, com les seves perspectives de futur.
Prat i Coll ens ho demostra, tot recorrent a un magnífic llenguatge ple d’aquella esquinçada poètica que mai tindria cabuda a uns jocs florals ; i ja sabeu que el nostre autor en sap també molt sobre tan florit tema, des que li va treure punta a aquells Jocs Florals situats per Rusiñol a Canprosa. Aquesta poètica esquinçada no li barra el pas als puntuals moments d’humor ( la filmotequera Mercè Arànega i el gat prim com una raspa (res a veure amb el gat sobrealimentat de Botero) encarnat amb felina astúcia per Jordi Figueras ( tots dos ,fantàstics) en són una bona mostra. Però en aquest retaule, fins i tot l’humor puntual funciona com a dolorós presagi tràgic : en aquest barri, quan les coses semblen condemnades a acabar malament, acostumen a acabar molt malament. Quelcom que ens transmet la potent interpretació d’una Queralt Casasayas ficada sota la pell d’aquesta Fàtima que potser (de ben segur) no ha llegit mai al diví Dant. Però que cada vagada que dóna un pas sembla fer-se més i més conscient d’aquelles paraules que el poeta ens deixa anar al Cant Primer de la seva obra mestra: “a la meitat del camí de la vida, em vaig trobar al ben mig d’una selva obscura”. Tot i que Jordi Prat i Coll prefereixi dir-ho com ho deia Josep Maria de Sagarra a la seva traducció de “La divina comèdia”: “vaig retrobar-me en una selva obscura /del dreturer vial la passa eixida”. Poc després, al Cant Tercer, el Dant entra a l’infern malgrat la severa sentència que l’adverteix sobre el pas que és a punt de donar: “Qui travessi aquesta porta, que abandoni tota esperança”. Doncs diria que l’esperança és una possibilitat que la Fàtima va abandonar fa ja molt de temps, potser sense ni ser-ne conscient que l’estava abandonant. Però potser també , amb plena consciència que la soledat és el gran enigma de la nostra vivència, per dir-ho tal i com ho diu l’autor .Cert: la grandiositat visual del retaule i l’abundància de personatges, potser li resta a la proposta un punt d’aquella emoció continguda al tríptic ( tres persones i un sol déu verdader?) que ens mostrava “M’hauríeu de pagar”. Però això no impedeix constatar que, com passava amb l’anterior espectacle, som davant d’una de les més notables propostes escèniques que la dramatúrgia catalana ens ha ofert al llarg de l’any, un muntatge imprescindible ple de criatures solitàries entossudides en reflectir totes les nostres variades soledats, siguem o no veïns del Raval.
