Fàtima

informació obra



Direcció:
Jordi Prat i Coll
Autoria:
Jordi Prat i Coll
Intèrprets:
Tilda Espluga, Mercè Arànega, Albert Ausellé, Queralt Casassayas, Jordi Figueras, Sergi Torrecilla, Daniela Fumadó
Escenografia:
Marc Salicrú
Vestuari:
Albert Pascual
Caracterització:
Anna Rosillo
Il·luminació:
Raimon Rius
So:
Lucas Ariel Vallejos
Ajudantia de direcció:
Ester Vilamor
Sinopsi:

Els paisatges terribles als quals pot conduir una passa fora del camí, els miracles, la vanitat, la innocència o la solitud són alguns dels temes que tracta la nova proposta dramatúrgica d’un autor plenament contemporani i sempre sorprenent.

Què hi ha dins del nostre cervell? Quins misteris amaga que no som capaços de penetrar? Com funciona el cervell d’algú altre i quines normes morals o ideològiques en regeixen el funcionament? S’ho va preguntar el dramaturg Jordi Prat i Coll en posar-se a escriure una peça teatral sobre una noia que inicia un camí sense retorn, un personatge tan capaç de viure una certa idea de miracle com d’endinsar-se en els inferns del nostre temps sense sortir de Ciutat Vella. Perquè els carrers del Raval són escenari d’una reflexió sobre la innocència i sobre la vanitat del nostre món en què no falta la poesia ni un caràcter oníric que amara la representació. Un gat, una gavina, una dona que es mira una pel·lícula o que ho intenta, un traficant, un home amb un caminar peculiar: tots són personatges d’un text construït amb frases breus, com disparades contra uns espectadors i espectadores que s’enfronten a una realitat crua i violenta que ens parla de la naturalesa fràgil i incomprensible de l’ésser humà.

En la línia de suport a la dramatúrgia catalana per part del Festival, Fàtima constitueix el retorn al Grec, per segon any consecutiu, d’un dramaturg, director i pedagog que l’any passat ja va estrenar-hi M’hauríeu de pagar, un aplaudidíssium text construït a partir de les tres veus d’uns personatges tan malalts de solitud com la mateixa protagonista de l’obra que veurem enguany. La signa Jordi Prat i Coll, un director teatral que ha posat en escena muntatges com La Rambla de les floristes, de Josep M. de Sagarra; Els Jocs Florals de Canprosa, de Santiago Rusiñol (premi Ciutat de Barcelona de teatre, premi Max a la millor adaptació i Premi de la Crítica a la millor direcció) o El público, de Federico García Lorca, entre altres, però que també ha escrit textos teatrals com Carrer Hospital amb Sant JeroniObra vistaDe quan somiava o l’esmentada M’hauríeu de pagar, entre altres. L’autor i director, amb més de vint anys de trajectòria als escenaris, fa també de traductor, una tasca que l’ha dut a endinsar-se en el món literari d’autors com Copi, Caryl Churchill, Ayub Khan-Din, Sarah Kane o debbie tucker green, entre altres.

Crítica: Fàtima

05/10/2022

Mal viaje de tripi en el Raval

per Manuel Pérez i Muñoz

El Lliure arranca temporada igual que la acabó, con 'Fàtima', una de las pocas apuestas por la autoría textual catalana de su temporada, un curso que baja un escalón en experimentación para aferrarse a la garantía de los grandes referentes de la literatura internacional. Jordi Prat i Coll, autor de la obra y director de algunos de los grandes éxitos del pasado TNC de Albertí, como la adaptación de Rusiñol 'Els Jocs Florals de Canprosa', ha catapultado su carrera como dramaturgo después de la elogiada 'M'hauríeu de pagar'. Recupera ahora el tono oscuro y la densidad psicológica de los personajes para abismarnos en un Raval de tintes apocalípticos pero en cierto modo casi realista.

La sordidez koltesiana, con su apelación a la poesía, arrastra a la joven Fàtima en su descenso a los infiernos. Escuchamos los primeros versos de la 'Divina comedia' que nos sugieren un viaje por estaciones. Expulsada de su único hogar, la protagonista se irá topando con un retablo de criaturas entre el delirio y la deshumanización. El binomio droga y salud mental estira hacia el suelo mientras la puesta en escena huye del realismo, levita como los personajes hacia el plano de la fantasía. No se trata del elogio de la amoralidad que destilaría Genet del barrio Chino, al contrario, la fantasmagoría de proscritos parece pedir una misericordia que no llega. Como en las mejores obras de Antonio Tarantino, la tradición del cristianismo se transfigura para intentar conectar los bajos fondos con alguna idea sublime que aporte la salvación.

En este sentido, la escenografía de Marc Salicrú actúa de mapa de resonancias fundamental. Una escalera entre el altar y el abismo, una escultura con referencias a Fabià Puigserver y al aura sagrada del teatro como espacio de representación. Fundamentales también vestuario (Albert Pascual) e iluminación (Raimon Rius) para crear esa sensación de mal viaje de tripi que no es sencilla de mantener. Atmósfera que sería imposible de conseguir sin la entrega de la actriz protagonista, Queralt Casasayas, más desgarrada hacia la heroína trágica que a la advocación mariana. El papel más redentor corresponde a los otros personajes femeninos (Daniela Fumadó con sus altibajos emocionales y Mercè Arànega con su solvencia y magnetismo habitual), en contraposición a masculinos, corruptores (Albert Ausellé, Sergi Torrecilla). Finalmente, están los supuestos animales (Tilda Espluga, Jordi Figueras), contrapunto surrealista para ese final que se empeña, casi sin necesidad, en dar a Fàtima un trasfondo familiar que justifique su caída.