Siguin on siguin els ossos de l’irlandès, i sigui el que sigui allò que anem a fer amb ells, una cosa és del tot certa: som davant d’una comèdia negra del tot catalana que, malgrat tan nostrats orígens, exhibeix un ADN ben vinculat a la dramatúrgia que corre per la verda Irlanda des de fa unes quantes dècades . I que, de forma especial, encara que no sigui exclusiva, mostra sense embuts ser-ne ben deutora tant de teatre com dels guions cinematogràfics que escriu el magnífic Martin McDonagh, que, a les acaballes de l’any passat , va signar sense anar més lluny una de les més notables obres mestres fílmiques de la temporada, l’estupenda “Almas en pena de Inisherin”. I encara que el títol espanyol faci veritable pena, us aconsello moltíssim recuperar aquesta desoladora comèdia gairebé tràgica en la qual, per cert, l’amistat, un dels elements protagonistes del text de Víctor Borràs Gasch, ocupa un lloc central del tot determinant.A la comèdia negra i cervesera ( versió artesanal) de Borràs Gasch, ens hi trobem d’entrada tres amics , l’amistat dels quals ha tingut els seus alts i els seus baixos al llarg dels anys. Però que, alhora, en té també quelcom d’indissoluble, per raons no sempre necessàriament vinculades als dies de gresca compartida d’altres temps. Aquests tres estan units vulguis o no vulguis per una circumstància d’aquelles que poden marcar el futur d’una existència ( o , ja posats, de tres vides ) , i de la qual no te’n pots oblidar ni quan fa ja molt de temps que creus haver-te pogut oblidar d’ella. Donat el títol de l’obra, potser heu començat ja a lligar caps.
Però no serè jo qui us faciliti la labor mitjançant algun que altre espòiler del tot innecessari. Som davant d’un ben tramat divertiment que no pretén tampoc resultar aclaparadorament original, però els misteris del qual serà millor seguir preservant fins que vosaltres mateixos feu les vostres pròpies deduccions, o els personatges acabin revelant-ho tot , amb l’esperança que allò que s’ha mantingut en secret al llarg de dècades, pugui restar en silenci encara una miqueta més. Pel camí potser sortirà al pas algun que altre dilema ètic no necessàriament insalvable. I ,sens dubte, hi haurà també ocasió de disseccionar una mica els ets i els uts amb els quals se les ha tingut que veure aquesta relació d’amistat a tres bandes, i els projectes personals d’un trio que no sembla haver estat capaç de superar les limitacions d’un entorn dominat per una rural mediocritat sense masses perspectives. En qualsevol cas, cal insistir: Borràs no intenta transmetre-li a la cervesa artesanal del divertiment aquella amargor sense sortida que ataca els personatges de McDonagh quan l’autor es posa tan melancòlic com un irlandès sap posar-se. Aquí, les solucions pràctiques compten més que els dubtes morals. Quelcom que no constitueix pas cap retret: Borràs sap com construir de forma ben eixerida tres personatges que ens resulten creïbles fins i tot quan diuen o fan coses que podrien semblar increïbles, gràcies en gran mesura ala perfecte química que s’estableix entre el ben sòlid trio interpretatiu format per Ivan Benet, Norberto Martínez i Ernest Villegas. L'ajustadadirecció de Xavi Ricart i l’encertada escenografia amb tarannà realista d’Anna Tantull, contribueixen alhora d’allò més a que el misteri al voltant dels ossos del pobre irlandès , es converteixi en una comèdia ben digna de ser gaudida.
