Fa anys, que es demana que el teatre familiar a Catalunya compti amb la implicació de dramaturgs, més enllà de les creacions que realizen les mateixes companyies (sovint, amb un notable resultat) però a vegades amb una buidor evident de tema i molt poca habilitat en el ritme de la peça. Per això, cal celebrar que Marc Artigau, (Un mosquit peti o, darrerament, Caïm i Abel) gosi fer un text pensat per al públic més petit i que el defineixi com a "públic d'avui". Artigau, de fet, ja havia participat en l'adaptació de Moby Dick que ara, la nova Kompanyia del Lliure reprendrà en breu. És un bon intent, dèiem, però no sempre els intents acaben en èxit. No és una producció rodona però tenen tot el dret a equivocar-se i provar de corregir. La voluntat de seguir el corrent del teatre alemany (en què els dramaturgs poden ecriue per tot tipus de públic, amb normalitatm sense estigmatització) és una molt bona notícia.
Què és millorable a Els perseguidors de paraules? L'obra arrenca d'un enginyós conte fantàstic en què, misteriosament desapareixen lletres i paraules i uns investigadors (els apòstrofs) que procuren salvar-los traslladant-los al Palau de les Paraules. Una nena, la Noa, serà la protagonista que detectarà l'accident i l'encarregada de resoldre l'amenaça. Però les escenes salten sovint sense massa connexió. Hi ha una necessitat de voler divertir i sorprendre el públic però perd coherència i els personatges no poden mostrar cap contradicció, són caricaturitzats. S'ha volgut entrar el públic dins de l'espai d'actuació. I, puntualment, se'l demana la seva ajuda. Se'l vol escoltar i implicar però, tot i la bona intenció dels intèrprets, els voluntaris es queden a escena, desamparats, perquè la seva intervenció es revela innecessària. Falta que en siguin veritablement protagonistes anònims.
Còmplices del monstres són els barbarismes. És el personatge còmic que, volent fer el paper de dolent, acaba sent el simpàtic. La manera de parlar sona còmica i, tot i que no es vol estigmatitzar els castellanoparlants que no dominen els pronoms febles, ho acaben fent. Els anglicismes dilueixen la sorna. Però hi ha, recentment, una altra peça que també juga amb els barbarismes sense necessitat de ridiculitzar el parlar que no sigui central ni els que, de bona fè, intenten aprendre a parlar el català: Les dones sàvies (Maldà, 2016).
És un bon joc, això sí, convidar als espectadors a què escriguin la seva paraula preferida. I que després misteriosament desapareguin per culpa del monstre. També el de regalar un llibre en blanc perquè s'atreveixin a crear el que vulguin, a casa: Que l'experiència del teatre no s'acabi sortint del vestíbul. I un punt de llibre, convida també a fer-ne lectura. També és molt atractiu que una novel·la completi l'experiència.
