Els perseguidors de paraules

informació obra



Intèrprets:
Jordi Llovet, Marta Ossó, Marc Rius, Aina Sánchez
Producció:
Imaginart
Direcció:
Jordi Prat i Coll
Autor:
Josep Maria Sagarra
Sinopsi:

Un viatge màgic a través de les paraules i els signes de puntuació.

La Noa és una nena inquieta i molt observadora. Una nit, en un somni, descobreix un misteri que la deixa molt intrigada: les paraules desapareixen… Per resoldre aquest enigma, la Noa anirà a la biblioteca de l’escola i coneixerà l’Apòstrof, un ésser diminut que la conduirà cap a un univers nou.

Crítica: Els perseguidors de paraules

20/10/2016

Enginy al servei dels espectadors del present

per Marc Sabater

Per sort, tot i que massa lentament, en aquest país es va desdibuixant la frontera entre el teatre d’adults i l’infantil, altrament dit familiar. D’acord, el procés és difícil, farragós i carregat de tòpics però va fent petits passos i cada vegada són més els del sector adult que es passen per l’infantil no només sense que els caiguin els anells sinó, a més, ostentant-ne un cert orgull. Un d’aquests –amb un discurs molt travat i coherent sobre la inutilitat de les fronteres culturals en l’era dels links—és el Marc Artigau. Fa anys que aquest dramaturg ‘aclamat’ a l’escena dels grans es passeja per la dels petits: va fer l’adaptació de Moby Dick per al Teatre Lliure; va escriure les cançons, magnifiques, d’El Petit Príncep; i ara acaba d’estrenar Els perseguidors de paraules, l’adaptació de la seva novel·la del mateix títol que proposa una història d’aventures amb el llenguatge com a rerefons.

A Els Perseguidors de Paraules, la Noa, una noia espavilada, se n’adona que els mots estan desapareixent. Dos apòstrofs li confirmen que un monstre els està devorant ajudat per un exèrcit de Barbarismes. Per solucionar-jo, la protagonista inicia un ‘viatge’ a través d’indrets com el Riu de les Síl·labes o el Bosc de les Faltes d’Ortografia en els quals coneixerà personatges com L’Home dels Interrogants, que sempre parla amb preguntes; o la Dona dels Punts Suspensius, que deixa totes les seves rèpliques penjades...

Artigau basteix un univers enginyós i suggestiu, darrera del qual s’hi pot trobar des d’una simple trama aventurera fins a un cant al valor de les paraules, la lectura i, sobretot, la imaginació. Una proposta, d’altra banda, carregada d’humor i apel·lacions constants a la complicitat dels espectadors que requereix actors tot-terreny capaços de mutar de personatge en segons. Els intèrprets superen amb nota aquest exercici de fregolisme i la seva feina, carregada d’energia, juntament amb la inventiva de l’argument, i sobretot les seves intencions, acaben ficant-se el públic a la butxaca, independentment de l’edat de cadascú.

Una molt bona concepció escenogràfica i un gran treball de caracterització afegeixen un indubtable plus qualitat al conjunt, al qual només se li pot retreure una certa vehemència argumental que desdibuixa algunes escenes i personatges, afegint alguns moments de confusió que potser caldria posar sota control. Segurament el rodatge polirà aquesta petita rebava que no impedeix concloure que Els perseguidors de paraules és un muntatge honest i, sobretot, considerat amb els espectadors als quals es dirigeix. Uns espectadors no són els del futur –un d’aquells tòpics del sector—sinó els del present.