Per sort, tot i que massa lentament, en aquest país es va
desdibuixant la frontera entre el teatre d’adults i l’infantil, altrament dit
familiar. D’acord, el procés és difícil, farragós i carregat de tòpics però va
fent petits passos i cada vegada són més els del sector adult que es passen per
l’infantil no només sense que els caiguin els anells sinó, a més, ostentant-ne
un cert orgull. Un d’aquests –amb un discurs molt travat i coherent sobre la
inutilitat de les fronteres culturals en l’era dels links—és el Marc Artigau. Fa
anys que aquest dramaturg ‘aclamat’ a l’escena dels grans es passeja per la
dels petits: va fer l’adaptació de Moby
Dick per al Teatre Lliure; va escriure les cançons, magnifiques, d’El Petit
Príncep; i ara acaba d’estrenar Els
perseguidors de paraules, l’adaptació de la seva novel·la del mateix títol
que proposa una història d’aventures amb el llenguatge com a rerefons.
A Els Perseguidors de
Paraules, la Noa, una noia espavilada, se n’adona que els mots estan desapareixent.
Dos apòstrofs li confirmen que un monstre els està devorant ajudat per un
exèrcit de Barbarismes. Per solucionar-jo, la protagonista inicia un ‘viatge’ a
través d’indrets com el Riu de les Síl·labes o el Bosc de les Faltes
d’Ortografia en els quals coneixerà personatges com L’Home dels Interrogants,
que sempre parla amb preguntes; o la Dona dels Punts Suspensius, que deixa
totes les seves rèpliques penjades...
Artigau basteix un univers enginyós i suggestiu, darrera del
qual s’hi pot trobar des d’una simple trama aventurera fins a un cant al valor
de les paraules, la lectura i, sobretot, la imaginació. Una
proposta, d’altra banda, carregada d’humor i apel·lacions constants a la
complicitat dels espectadors que requereix actors tot-terreny capaços de mutar
de personatge en segons. Els intèrprets superen amb nota aquest exercici de
fregolisme i la seva feina, carregada d’energia, juntament amb la inventiva de
l’argument, i sobretot les seves intencions, acaben ficant-se el públic a la
butxaca, independentment de l’edat de cadascú.
Una molt bona concepció escenogràfica i un gran treball de
caracterització afegeixen un indubtable plus qualitat al conjunt, al qual
només se li pot retreure una certa vehemència argumental que desdibuixa algunes
escenes i personatges, afegint alguns moments de confusió que potser caldria
posar sota control. Segurament el rodatge polirà aquesta petita rebava que no
impedeix concloure que Els perseguidors
de paraules és un muntatge honest i, sobretot, considerat amb els
espectadors als quals es dirigeix. Uns espectadors no són els del futur –un
d’aquells tòpics del sector—sinó els del present.
