A partir d'una novel·la homònima per a infants que l'autor i dramaturg Marc Artigau i Queralt (Barcelona, 1984) ha publicat recentment a l'Editorial Estrella Polar - Grup 62, s'ha creat aquesta adaptació teatral per al públic familiar que, com una mena de faula però sense bèsties, personifica diferents elements de la llengua: apòstrof, punts suspensius, parèntesis, interrogants...
Això fa que els quatre intèrprets del muntatge facin tots els papers de l'auca, gràcies a una caracterització especial, un vestuari sovint grotesc o, com a mínim, fantasiós, i una trama que conté alguns dels elements típics de la literatura per a infants: el somni, l'aventura, el viatge, el bé i el mal i, en aquest cas, la lluita per salvar les paraules —Salvador Espriu salvava els mots— d'una apocalipsi segura sota les urpes dels malèfics barbarismes i anant a buscar les millors al Palau d'on la literatura i sobretot la poesia n'extreu les més excel·lents. (...)
«Els perseguidors de paraules» manté un text lingüísticament impecable, sense gratuïtats innecessàries, molt ben dit pels quatre intèrprets. Opta també per molta narrativa, diàleg, acció i poca intervenció musical —una característica que és present majoritàriament en altres espectacles per a públic familiar— i s'arrodoneix amb una escenografia que sembla ben bé una il·lustració gegant, amb una porta i un armari-prestatgeria que permet passar a l'altra banda de la paret —no hi ha mirall com en el món d'Alícia— i que descobreix una sorpresa poèticament cristal·lina quan representa el Palau de les Paraules. (...)
Posats a qüestionar una de les opcions ideològiques del guió, crec que pot crear controvèrsia —entre els adults, esclar— el fet de presentar com a «barbarismes» el que en general s'hi escolta com a una mena de «xava adulterat», un registre present en la dialectologia social del català des de fa anys i que ja ha tingut el seu moment en el teatre català a partir de finals del segle passat, com per exemple en l'emblemàtic espectacle «La nit de Sant Joan», de Dagoll Dagom.
Convertir el presumpte «xava» en el dolent de la pel·lícula pot alterar una certa normalitat de la realitat social. Barbarismes clars i nets, en canvi, sí que ho són, per exemple, expressions antipàtiques com: "en seriu", "tiu", putu", "gilipolles", "buenu", "vale", "a sacu"... i altres per l'estil —afortunadament absents en aquest espectacle—, però que se senten a tort i a dret en altres escenaris, sobretot en obres pròpies i traduccions d'última fornada, sense que allí hi hagi exèrcits de criatures encoixinades que els combatin, com passa amb el tal «xava» a «Els perseguidors de paraules». Posats a «salvar els mots», com deia aquell, convé no confondre's d'enemic ni deixar la feina només per als que vénen darrere. (...)
