El Teatre Còmic —o “Cómico”, en argot de l'època— va fer de les seves en els temps daurats del Paral·lel a l'avinguda més popular de Barcelona de principis del segle XX, a tocar entre els carrers Tapioles i Poeta Cabanyes. El 2025, que gairebé ja hi som, farà cent vint anys de la seva obertura, un mes de juny del 1905, i aquest any n'ha fet seixanta de la seva caiguda en desgràcia el maig del 1962.
Però com que tots els teatres, com els sants, tenen vuitada, el “Cómico” ha ressuscitat ara en clau de peça de miniatura a la sala El Maldà. I ho ha fet amb una ambientació romàntica, suggerent i de flaire de teatre de darrere les bambolines on es cou, es menja i es paeix l'autèntica realitat de l'ofici.
L'actriu Laura Aubert i l'actor Bernat Cot han elaborat com a dramaturgs a quatre mans un vodevil hilarant, suculent, ple de sorpreses, escènicament excitant i carregat d'un humor “sense parió”, de tall fi, que tots els espectadors que vulguin passar una estona “fresquibiris” tenen l'oportunitat de veure, de moment, a la sala del Pi, tot i que l'espectacle es mereix una temporada molt més llarga i —atenció productors i dinamitzadors de fires i festes!—, també una gira extensa pels teatres de la Seca i la Meca i les Valls d'Andorra.
Laura Aubert i Bernat Cot fan els papers principals de dos intèrprets secundaris que només aspiren a tenir el plat calent cada dia gràcies als seus breus papers de tota mena. Els espectadors, com deia, els veuen des de les bambolines del que seria el Cómico. A fora, a l'escenari, es representa una obra que l'empresari ha venut amb un excés d'expectatives —com si fos una estrena d'en Guimerà!— i que no és altra cosa sinó una revista de “varietés”, perquè el públic s'ho passi bé i prou.
Som al Paral·lel del primer quart de segle XX. I tot respira Barri Xino, a fora. Hi ha ambient de multitud quan s'obre la porta. Hi ha els primers pamflets per l'alliberament de la dona que l'actriu secundària reparteix d'amagat. Hi ha els policies de barri. Hi ha exemplars de La Veu de Catalunya i el Noticiero Universal. Hi ha el telèfon d'auricular d'Els Encants del temps de Maria Castanya. Hi ha les cametes de l'interior. Hi ha el cordam dels decorats i els sacs de sorra de contrapès. Hi ha les mares, la mare de la vedet valenciana Tina de Jarque, per cert, afusellada el 1936 acusada de robatori, i hi ha la mare de la secundària protagonista, que fan subtilment d'alcavotes. Hi ha els “senyoritus” que mantenen les noies del teatre. Hi ha el London i els cafés de mala mort. Hi ha el crític de teatre amb gran mostatxo. Hi ha la vedet Merche, pendent del seu cuplet i de la carta del “senyoritu”. Hi ha l'empresari explotador. Hi ha el rei del Paral·lel, Josep Sampere, pare de la Mary. Hi ha vestuari de revista i d'armari a manta. Hi ha unes quantes portes i la porta d'un vàter en un recambró tancat. Hi ha també el valencià Alady de fons, amb aires parisencs, que ha inspirat el muntatge. I hi ha fregolisme a manta. I uns moments de gènere negre que em callo per mantenir l'enjòlit. I hi ha també l'herència del cinema mut, dels germans Marx i els Monty Python i potser una mica de Brossa i tot, amb qui la companyia Els Pirates Teatre, que fan vint anys, sempre s'han emmirallat.
¿I tot aquest devessall de personatges i d'accions com es fan i com es representen? Doncs, amb només dos intèrprets d'upa que hi suen la cansalada, amb canvis de vestuari quasi automàtics, amb sortides i entrades a cent per hora, amb perruqueria, utillatge i caracterització que sobrepassa el registre de l'estricte clown. I amb un guió que no arriba a l'hora i mitja i que transcorre veloç fins al clímax final, davant d'escenari, amb el públic de debò, en una escena que no desvelaré, i que és com una mena de declaració de principis de la professió en defensa dels secundaris, aquells intèrprets que mai no són l'estrella de l'espectacle, però que sense ells, l'espectacle no podria mai aixecar el teló.
Per descomptat, en aquest muntatge d'«Els secundaris» d'El Maldà no hi ha precisament, no hi pot haver, això, “secundaris”. Laura Aubert i Bernat Cot només es poden enfrontar al muntatge que han creat amb tot l'ofici que porten a les espatlles. Diria que s'han autoposat a prova per comprovar fins on poden estirar la corda. I l'estiren de valent, però sense que mai s'arribi a trencar. Ben al contrari. Fugen de l'exercici teatral per entrar en el domini teatral. I s'alcen, des de la seva posició de secundaris de ficció a estrelles de carn i os de primer nivell. Tothom qui estima el teatre hauria de veure, almenys una vegada a la vida, un espectacle com «Els secundaris», que ha dirigit Adrià Aubert des del seu rebost de vint anys d'experiència amb la companyia El Pirates Teatre. (...)
