El títol que va triar Noël Coward per a la seva comèdia Design for living (Disseny de vida), el 1932, és prou aclaridor de per on anaven els trets. Coward, representant de l’alta comèdia britànica d’entreguerres, posava el punt de mira en les convencions socials, en aquest cas en la concepció clàssica de parella, presentant les facècies d’un trio amorós. Aquesta comèdia és el punt de partida del dramaturg Llàtzer Garcia per fer exactament el mateix a Els somnàmbuls: fer escac al concepte clàssic de parella, tot i que amb llicències que actualitzen la peça, que té com a malura –com tantes altres comèdies de l’època i del mateix Coward- que aguanta malament el pas del temps. Però és que la intervenció del dramaturg millora l’original, que té un punt frívol i volàtil, i li atorga un pes existencial que en l’obra de Coward, potser més pendent d’escandalitzar els seus coetanis que d'altra cosa, no apareix per enlloc, carregant-la d’una certa transcendència sense que perdi ni un bri d’humor, més aviat al contrari, potenciant aquest aspecte. Aquesta càrrega transcendental té a veure amb el fet que Garcia inclou en el ventall de temes a tractar la qüestió de les decisions que es prenen en determinats moments al llarg de la vida i les seves conseqüències, així com la necessitat de gaudir-ne cada minut, de la vida.
Garcia trasllada el glamour de Londres i el cosmopolitisme de Nova York, a Girona, Barcelona i, en l’escena final, Madrid, i desproveeix els protagonistes del caràcter burgès i sofisticat de l’original, per atorgar-los les característiques de qualsevol jove alliberat de l’actualitat. L’autor i director gironí, a més, fa jugar el triangle amorós d’una manera diferent a Coward per plantejar un final en el qual no tot resulta tan evident com en l’original i que acaba amb una sentència prou ambigua com per a que el públic no acabi de tenir clar quina és la proposta final del director, de manera que queda oberta a les elucubracions del respectable: “El món exterior avança, mentre l’interior mira al passat”. Possiblement aquesta sigui la proposta del director. De fet, Garcia només recorre a Coward pel plantejament inicial, per l’esquelet, però aleshores construeix de manera brillant una comèdia deliciosa, una peça que diria que forma part de l’alta comèdia catalana si és que això existeix.
El text és molt intel·ligent, amb un humor mordaç sense recórrer a l’astracanada o a recursos fàcils i llocs comuns, un humor càustic en ocasions, sobretot quan aprofundeix en les pròpies contradiccions dels protagonistes en aquesta tasca titànica que és la recerca de la felicitat i en el xoc entre les convencions socials, el que s’ha ensenyat als personatges que és el correcte, i els seus sentiments. L’esgotadora lluita d’intentar encaixar en la norma. El plantejament escènic convé a la peça. Desproveir-la de la sofisticació de l’original permet a la companyia jugar en un espai net, amb públic a quatre bandes i un cercle de fusta al terra, com una petita pista de circ, que delimita l’espai en el qual evolucionaran, la major part del temps, els protagonistes. Un plantejament senzill, intèrprets i text, acompanyat d’una il·luminació exacta i adient, afavorit tot plegat per una proximitat amb el públic que s’agraeix i afavoreix la seva implicació des del primer instant.
Laura Pujolàs, David Marcè i Genís Casals interpreten els tres protagonistes, als quals ni tan sols els han canviat el nom pels de Gilda, Otto i Leo de la comèdia de Coward, quelcom coherent amb el plantejament de l’espectacle. La interpretació de tots tres és superba. La química entre ells és evident i d’altra banda absolutament necessària en una peça molt dinàmica, en la qual les rèpliques es solapen, les converses es tallen, les situacions es precipiten i gran part de l’èxit dels gags depèn de la vis còmica dels intèrprets. En això s’hi detecta un cert paral·lelisme amb el teatre argentí, que basa l’efecte còmic -i en moltes ocasions és fins i tot motor dramàtic- de moltes de les seves obres en la rapidesa i l’enginy de les rèpliques. La primera escena, amb el primer embolic, resulta memorable, així com la protagonitzada més endavant pels dos nois, que agafen un pedal sensacional de ratafia. En aquest trio, els esquemes de relació possible es succeeixen provocant tota mena de reaccions i obrint esquerdes, fins el final, que no sabria si referir-m'hi com a desenllaç, perquè aquest no hi és com a tal, malgrat que ho pugui semblar. Sortint de la sala encara rius. I encara hi penses.
