Allò que abans passava per París, Londres i Nova York, ara es mou entre Girona, Barcelona i Madrid. Allà on abans ens hi trobàvem tres sofisticats personatges amb ganes de jugar a la bohèmia sofisticada , ara ens hi trobem tres poc sofisticats joves catalans més donats a la dolçor de la ratafia que al cop sec del Dry Martini o el Dry Sherry. I a la paret on abans penjava un Matisse, ara hi penja un gravat original d’El Corto Maltés signat per Hugo Pratt; quelcom que potser els hi escau força més a aquests tres, i que d’altra banda , també serveix per a situar-los un xic per sota a l’escala social del que es situava el trio original que els inspira .
I malgrat tot, en aquesta lliure reinterpretació de l’estupenda obra de Noël Coward “Design for Live” que Llàtzer Garcia s’ha fet del tot seva amb aclaparadora naturalitat, l’esperit , l’enginy i bona part de les paraules que va escriure aquell mestre absolut del teatre britànic del segle XX que va ser Coward, s’escola constantment per cadascuna de les rèpliques que s’adrecen entre si els protagonistes, defensats amb una complicitat absoluta i molta brillantor per Genís Casals, David Marcé i Laura Pujolàs. Davant d’aquella mena d’adaptacions/ modernitzacions ( el mateix Coward n’ha patit algunes a casa nostra ) que deixen sempre a la vista el peu forçat de l’operació i deixen que pel camí s’escapi bona part ( o fins i tot, la major part) del talent del qual han partit, aquí tenim un exemple modèlic de com fer proper allò que va ser escrit fa nou dècades, sense trair per a res l’espurna de l’original. I alhora, oferint-ne una lectura que té molt present el temps que ha transcorregut des que l’obra de Coward es va estrenar al Broadway de 1933 deixant una mica – o molt- perplexes als guardians de la moral ,els bons costums, i la parella heterosexual com déu mana.
Llavors ( perdoneu, però no puc evitar deixar anar aquí un spoiler) , una bona part del públic i de la crítica es va quedar bocabadada , davant l’alegre transgressió amb la qual Coward plantejava la possibilitat que un amor compartit a tres bandes i no tancat a la bisexualitat, pugui ser el més honest disseny de vida capaç d’apropar-se a la felicitat, un cop superades restriccions aparellades i hipocresies socials. I Coward, tenia el reptador i saludable desvergonyiment de fer baixar el teló final de la comèdia mentre el trio , jagut a un sofà , deixava anar una rialla capaç de tapar-li la boca a qualsevol que volgués amargar lis la festa triangular.
Ara, plantejar un final com aquell , ja no escandalitza gaire. Però el que potser sí pot seguir semblant escandalós és que , malgrat el temps transcorregut, la possibilitat del disseny de vida que es plantegen aquests tres ,continuï tenint molt de gran repte capaç de fer visibles límits i barreres que fins aquell moment semblaven invisibles. Llàtzer Garcia ho diu molt clar: la seva adaptació del text de Coward, li serveix també per denunciar els desajustos emocionals que pot provocar això de la parella . I per això mateix, la seva visió de l’obra no acaba exactament entre rialles, i fa més evident aquella amargor latent que ja corria amb lleugeresa pel text de Coward.
Posats a obrir-se a altres possibilitats afectives , i a ser-li una mica infidel a Coward per tal de ser-li veritablement fidel, l’autor i director d’aquest espectacle que mereix un ràpid retorn a la cartellera convida també a la festa als dos màxims representants del cinema de la Nouvelle Vague. Llàtzer Garcia s’inventa per Al seu trio un flashback que visualitza aquell moment en el qual van coincidir tots tres per primer cop. I ho fa recreant una memorable escena coreogràfica de la sensacional “Bande à part” de Jean-Luc Godard, i pintant-li a la Laura un bigoti similar al que lluïa Jeanne Moreau a la meravellosa “Jules et Jim” de François Truffaut. No es tracte d’una simple picada d’ullet cinèfila : només cal recordar el tràgic final que els hi espera als tres protagonistes de la pel·lícula de Truffaut que han intentat viure quelcom semblant al que es disposen a viure entre rialles els tres protagonistes de l’obra de Coward, per tornar a reconèixer aquella amargor a la qual em referia abans.
