Stefan Zweig (Viena, Àustria, 1881 - Petròpolis, Brasil, 1942), austríac d'origen jueu, ha estat un autor que en català ha comptat durant molts anys amb la complicitat de Quaderns Crema i la dèria inesgotable del malaguanyat editor Jaume Vallcorba. Fa vint anys, el 2002, Stefan Zweig es va fer present aquí en dos àmbits culturals paral·lels: el teatre i la literatura. D'una banda, Quaderns Crema publicava el relat breu: «Ells ulls del germà etern», en una traducció de Joan Fontcuberta, i Marisa Siguan feia el mateix amb una versió dramatúrgica a partir del relat «Ells ulls de l'etern germà», posant més emfasi en l'adjectiu “etern” que en el de “germà” segurament. Aleshores, aquell 2002, un emergent director anomenat Oriol Broggi la va portar a escena a l'antiga Sala Beckett de Gràcia en una proposta que seria la gènesi de la companyia de La Perla 29 que commemora el vintè aniversari amb aquesta nova visita a Stefan Zweig, ara al Teatre La Biblioteca on té la seu.
“Qui domina esclavitza els altres», diu en un moment donat Stefan Zweig. L'obra té clarament un ingredient de faula. I no és estrany perquè l'escriptor Stefan Zweig va basar la història en una faula oriental que parla de les actituds davant de la vida i de la llibertat de l'individu davant de la justícia humana.
Si el 2002, els intèrprets van ser uns joveníssims Bruno Oro, Òscar Muñoz i el músic Marc Serra, en aquesta ocasió, només Bruno Oro ha estat substituït per Xavier Ripoll i el fet que els altres dos intèrprets siguin els mateixos vint anys després li dóna encara més una pàtina de solatge, com si el muntatge hagués envellit, com el bon vi i en el bon sentit del terme, amb els mateixos intèrprets, director inclòs, esclar.
La maduresa serveix per fer-ne un millor tast i constatar que l'aposta, que ja era arriscada el 2002, no ha perdut ara un polsim de risc perquè el discurs, que acompanya de nou musicalment Marc Serra a la guitarra, es basa en una densa contalla que té el mèrit de ser relatada ara —ja ho era aleshores— amb mestratge d'actors que s'han guanyat la veterania a pols i que s'encaren de nou a un text d'extrema riquesa lingüística i de contingut complex, però també farcit de dificultats i de paranys que cal sortejar, com ells dos el sortegen, a l'hora de fer-lo arribar amb nitidesa a l'espectador.
Oriol Broggi no ha prescindit dels elements que ja van ser significatius del muntatge original: la lona blava que es fon entre terra i cel, aquí, esclar, més extensa per la profunditat de la nau de La Biblioteca, l'entranyable veu de l'enyorat Moisès Broggi —l'avi del director que li va regalar en el seu dia el relat d'Stefan Zweig— i un intens treball de l'equip escènic que, per la posada en escena, podria semblar erròniament basat només en la senzillesa.
Oriol Broggi ha mantingut també el tast en la segona part del muntatge de l'escena amb les ombres xineses, amb l'aparell de “nostalgerie” que es descobreix més tard darrere el teló blau cel, amb la intenció, crec, de ser fidel a l'origen oriental de la història, i també amb l'escultura femenina —potser per recordar l'aturada que el protagonista Virata fa amb una dona que li retreu tot el que ha patit. Una peça escultòrica que es manté en un aire tenebrós al fons de l'escenari i que es mou entre Apel·les Fenosa i Alberto Giacometti que, com algunes de les seves obres, representen la solitud, l'aïllament i la tragèdia de l'ésser humà del segle XX, el propi dels dos escultors, però també la solitud, l'aïllament i la tragèdia heretats per l'ésser humà del segle XXI.
L'obra d'Stefan Zweig, amb un subtil rerefons de veus a cor, gairebé imperceptible en aquesta revisada versió antològica, té un caràcter eminentment contemporani per l'època de la seva escriptura que ara ha arribat al centenari perquè Stefan Zweig la va publicar el 1921, però ressona com un clàssic que ve del fons del temps.
«Els ulls de l'etern germà», que ara La Perla 29 ha subtitulat com «Un dilema d'Stefan Zweig», narra la història, com deia, de Virata, un home just i virtuós, un jutge màxim del regne, que decideix viure en pròpia carn una de les condemnes per ell imposada als altres per acabar redescobrint el valor absolut de la vida tot i que acaba caient en l'oblit de la història.
El relat és com un conte, però per a adults, esclar. Un conte que els dos intèrprets narren adoptant la veu, ara un ara l'altre, de diferents personatges dels microcontes dins del conte. Un conte per escoltar, com recomana en una introducció del muntatge que fa el músic i actor Marc Serra, en un breu homenatge a Stefan Zweig, i com el mateix Oriol Broggi defineix en la presentació quan diu: “La veu és el primer element d'on sorgeixen les paraules: la paraula dita, la paraula llegida, interpretada, declamada, xiuxiuejada, musicada, cantada, recordada... i els gestos, les intencions i les accions que l'acompanyen.” Tot això hi és de manera brillant en aquesta posada en escena. I és bo posar en antecedents els espectadors.
També recomanar, si cal, que una relectura del relat ajuda a reviure les imatges que reclamen les paraules d'Stefan Zweig. I com que el món editorial és addicte a la plaga de les descatalogacions del paper, el petit volum de Quaderns Crema es pot recuperar ara mateix en préstec a la plataforma BiblioDigital de les Biblioteques Públiques de Catalunya. Avantatges de l'era digital després d'haver transcorregut vint anys des de la seva traducció al català de Joan Fontcuberta i la primera posada en escena en versió de Maria Siguan per a La Perla 29. (...)
