Oriol Broggi és un director de plàcida conversa i, si pot ser, deixant que la pipa pengi de la seva mà. Aquesta és més una imatge icònica que un retrat formal però ajuda a entendre quins són els reptes i les velocitats d'una companyia, La Perla29, que, si potser no fixa el rumb de fa uns anys, manté una sòlida confiança amb un públic que aprecia veure com el fum olorós de la pipa es dissipa alhora que el temps i els punts de vista dels personatges: tot és relatiu; tot forma part d'un viatge en l'aprenentatge.
La Perla29 ha rescatat el seu primer muntatge, Els ulls de l’etern germà com a bandera dels seus 20 anys de trajectòria. Efectivament, els muntatges d’Oriol Broggi (capità d’un vaixell amb una tripulació àmplia, i fidel alhora, encara que no tingui el xupxup de companyia inalterable), sovint viu d’aquest ritme pausat, d’adaptacions de contes que esdevenen un cant a una manera d’entendre la vida, molt abans de les modes dels slow lives. Stefan Zweig era un escriptor popular i compromès amb una Europa que somiava, però que no va aconseguir disfrutar-la. Aquesta és la seva tragèdia personal.
A Els ulls de l’etern germà narra una història que, lluny del clam de venjança de L’orfe del clan dels Zhao, però també amb un to orientalitzant com aquell El cercle de guix caucasià, La bona persona de Sezuan) és un cant a la bondat, la justícia, la voluntat de deixar inalterable la Terra durant tota una vida. En aquest passatge d’èxits que acaben sent patides com derrotes, Òscar Muñoz i Xavier Ripoll es van passant la veu del narrador, la del protagonista, o la del rei (que aprova pacient totes les decisions del que el salva d’una rebel·lió sanguinaria al principi de la trama).
Virata és un protagonista controvertit perquè, des d’una voluntat de practicar el Bé a la comunitat, provoca petits terrabastalls al seu entorn. Però, tot i els puntuals ulls clavats de ràbia que atenallen la seva consciència (siguin del seu germà o de la mare anònima), tothom entén, aprova i s’empassa les seves decisions que, de tant justes, es revelen contradictòries i que sempre perjudiquen les persones de major privilegi. Com més s’arrauleix, més incòmode és per tothom (tot i que el venerin com si fos un ermità savi).
En aquesta posada en escena regna la buidor. Ni en la guerra més cruenta, ni en el voleiar dels ocells que es refugien al voltant de la cabana en un bosc verge, hi ha massa piuladissa. Les interpretacions són intenses, amb la paraula, calmada, i els desplaçaments equilibrats van acompassant l’espai, en què una llum baixa per significar l’interior del castell o unes ombres en una cortina il·lustren el passatge més bucòlic. Virata tendeix a voler desaparèixer per desgrat dels seus familiars i dels seus propis esclaus. Al final, ni els gossos el bordaran el seu viatge cap a un Nirvana budista. Es dissol amb una pau i un servei a l’altre que és difícilment testimonial. Dèiem que Muñoz i Ripoll es van cedint galantment amb camaraderia aquesta narració, (superant la quietud d'Orgull) però no fins al punt de construir una coreografia de moviment i de passar-se text a mitja frase com aquella preciosa La mort d’Ivan Ilitx. Per això, qui al final esdevé protagonista, acaba resultant Marc Serra, l’ombra musical que sempre hi és, que mai imposa, que només disposa. Una presència inalterable a La Perla29 que explicita perfectament la manera d’entendre el teatre i, en certa manera, la vida d’aquest grup influït per l’essencialitat de Peter Brook però traspassats també per l’èpica tràgica de Wajdi Mouawad (Incendis, Cels, Un obús al cor...) o amb aquella sornegueria del teatre de Filippo (Natale in casa Cuppiello, Filumena Marturano) i el tacte intuïtiu del cinema realisme italià (28 i mig, Giornata particolare). Hi ha en el plàcid fer niente, una acceptació de la vida i a evitar contaminar-la que és contemplatiu i té una relectura de diàleg amb la Natura prou actual.
